Elies i la presència de Déu

En el primer llibre dels Reis trobem el relat en què el profeta Elies fuig temorós de perdre la vida i s'amaga en una cova de la muntanya de l'Horeb, al Sinaí, per por de perdre la vida. Una manifestació divina li mana sortir de la cova per sentir la preséncia de Déu que passa. Elies fa cas d'aquest avís i surt de la cova. El relat diu que en passar Déu es girà un vent intens i impetuós, però Déu no era en el vent; després un terratrèmol, però Déu no era en el terratrèmol; tot seguit un foc, però Déu tampoc era en el foc. Finalment es girà un oreig suau i tranquil i Elies es cobrí la cara amb el mantell. Déu, doncs, es feu present sense gran fressa.

Aquests dies visiten el nostre país milers de pelegrins que viatgen cap a Madrid on tindrà lloc la Jornada Mundial de la Joventut. Aquesta és una jornada instituïda per l'anterior papa en consonància amb els actes multitudinaris als quals aquest era tan procliu. A Montserrat, a Poblet, a totes les diòcesis catalanes es congreguen milers de persones joves en el més pur estil de pelegrinatge. Molts moviments eclesials es van apuntar a aquest estil de presència cristiana en la nostra societat. Moviments de tot tipus sobre els quals no vull emetre cap judici de valors. Cristians de bona fe se senten cridats a participar en aquestes manifestacions. Joan Pau II va inaugurar aquest tipus de professió de fe que feia ben patent a les nostres societats un tipus de cristianisme que ha creat escola. Molts bisbes han seguit aquest camí que en si mateix no ofereix cap mena de prevenció. Però també alguns han instrumentalitzat aquest tipus de trobades per manifestar posicions que ratllen més l'àmbit polític que no pas el de la fe.

No és cap secret que no comparteixo gaire entusiasme per aquest tipus de manifestacions, per aquesta manera de fer present en la nostra societat el compromís cristià. Molta gent s'hi sent identificada, és un fet incontestable, però jo no hi sé veure gaire cosa que m'entusiasmi. Vull creure que les persones que hi participen hi troben un sosteniment de la seva fe, però no estic gaire convençut de la idoneïtat d'aquesta mena de celebració cristiana. He llegit aquests dies una notícia que diu que els sacerdots madrilenys tindran la facultat durant uns dies de perdonar les persones que han practicat algun avortament, imagino que les que s'hi han sotmès com les que l'han practicat. És una notícia que m'ha deixat molt sorprès. Que potser no tenen la facultat de perdonar tots els pecats que hom confessi en qualsevol moment de la seva vida i en el lloc que sigui? Sense entrar ara a debatre sobre el dret a l'avortament, no entenc aquesta notícia. Resulta que a la diòcesi de Madrid els capellans tenen prohibit perdonar els pecats d'avortament i això només ho pot fer un plenipotenciari a la catedral madrilenya. Mare de Déu senyor, quines coses. Ara, doncs, s'ofereix una oferta per uns dies concrets que escandalitza.

Definitivament, aquest no és el meu camí. Em recorda les butlles que tant van escandalitzar Luter i les indulgències comercials. A algú deuen fer profit aquestes trobades, però no sé si al cristianisme en general. Com recordava al començament en la narració d'Elies, aquest no trobà Déu ni en el tro, ni en el vent impetuós, ni en el foc, el trobà en una simple brisa suau i tranquil·la. Déu és a l'Àfrica sofrint i morint de gana i no crec que sigui enmig de les aclamacions de "visca el papa" que sentirem aquests dies. Déu el trobo enmig del testimoniatge de centenars de persones compromeses en el seu dia a dia per a instaurar el regne de Déu enmig nostre, un regne que no és d'aquest món, però que és per aquest món. Pau i bé.