Progrés sense canvis. Em va fer rumiar una mica. Vaig fer un esforç per trobar un exemple que certifiqués aquesta afirmació. Després de pensar una mica, vaig trobar-ne un.
La nostra civilització és un exemple de progrés continu al llarg de la història. De temps immemorial, hem progressat, no pas sense ensopecs, sense reculades. En el nostre món occidental hem progressat en múltiples camps. La ciència, la tecnologia, l'estil de vida, la salut, el benestar, etc. Ha estat un progrés limitat a una part molt petita del nostre planeta. Mentre els uns progressàvem, altres continuaven confinats al marge del progrés. De fet, són més els que han quedat al marge d'aquest progrés que no pas els que ens han acompanyat en aquest camí. Segurament caldria convenir què entenem per progrés, però no em proposo ara aquesta qüestió. En general em refereixo a un progrés de tipus material, de caire essencial en el nostre estil de vida.
El nostre món ha experimentat un creixement demogràfic que poc podíem preveure anys enrere. Malgrat les guerres, la fam, les malalties, hem crescut demogràficament. Ara ens diuen que hem arribat als set mil milions de persones habitants del nostre planeta. Això en part i en si mateix és fruit d'aquest progrés. Ara, però, resulta que si fins fa pocs anys el progrés el gaudíem una part molt petita dels habitants del nostre planeta, ara, deia, en som bastants més que gaudim d'aquest progrés. Alguns territoris del nostre planeta que estaven al marge del nostre progrés, ara formen part i gaudeixen del mateix. I la llista d'espera augmenta. És ben lícit. Ningú pot ser discriminat del dret d'accés a una vida millor. Però aquest progrés és il·limitat? El nostre planeta està en condicions de donar el nostre model de progrés a tots els habitants de la terra? Ho suportarà el nostre medi ambient? Els recursos naturals seran suficients i inesgotables? Crec que és evident que no. La gent vol progrés sense canviar. No podem dir a qui lluita per gaudir del benestar que nosaltres tenim que ell no el podrà aconseguir, que fa tard. No.
Per tant, si volem seguir progressant, ens caldrà canviar. De quina manera? No ho sé pas jo, però és evident que no podrem universalitzar el nostre model sense adoptar canvis que facin possible un accés a una vida digna a tots els que la persegueixen. O sigui, a tota la humanitat. Haurem de compartir els recursos que siguem capaços de generar, així com els recursos naturals, si volem mantenir el nostre planeta en les pàgines de la història. Ens caldrà canviar models, compartir i acceptar que una vida digna per a tothom demana un anivellament que només aconseguirem si uns incrementen les seves expectatives i uns altres posem el fre de mà.
Després m'he preguntat si per progressar sempre cal canviar. El canvi en si mateix porta al progrés? No ho crec. Canviar per canviar no du enlloc. A vegades, canviar pot suposar un retrocés. N'hi hauria molts exemples. En definitiva, doncs, crec que les paraules del savi són ben certes. Volem progressar sense canviar. Progressar, però, a vegades ens demanarà canviar i unes altres vegades ens demanarà seguir fidels a un camí. El que hem de fer és perdre la por al canvi, però sense buscar-lo en si mateix. De fet, el que hem de fer és perdre la por, qualsevol por, és l'única recepte que ens durà a la llibertat i aquesta al progrés universal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada