divendres, 30 d’octubre de 2009

Honorabilitat

Guigó I, cinquè prior de la Grande Chartreuse, escrivia les seves Meditacions el segle XII. En una de les seves meditacions escriu: "Quan algú es lamenta d'haver comès un furt perquè li ve el deshonor humà, no es penedeix d'haver comès un furt, sinó d'haver perdut l'honor. No li sap greu ni considera un mal el fet d'haver pecat, sinó el fet d'ésser castigat."
La cita del prior de la Gran Cartoixa em sembla d'allò més actual. En unes setmanes on s'han fet públics diversos escàndols a Catalunya, com el cas Millet o la conxorxa possible a l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet la cita em sembla prou adequada. Els gestos de restitució del senyor Millet no obeeixen al fet d'haver estat conscient d'haver comès un acte o una sèrie d'actes condemnables, sinó, més aviat, al fet d'haver estat descobert i com a estratègia de la defensa del cas. Al lladre no ni ha vingut una inspiració natural que l'ha fet adonar del mal comès, sinó que el mal que pateix li ve del fet d'haver estat enxampat. En unes hores ha perdut tot l'honor que el seu cognom semblava donar-li i que creia que l'emparava per poder anar tirant de veta.
Guigó rebla el clau amb la seva sentència. Sovint ens sentim engrescats a cometre actes dels quals en coneixem d'antuvi la seva immoralitat. Si sabéssim que hem d'ésser descoberts en algun moment, llençaríem ràpidament l'àncora i ens aturaríem. Però sempre tenim l'esperança que això no acabarà passant. Quan passa, però, és possible que el penediment no sigui del tot sincer. La ràbia d'haver estat sotmesos a la vergonya pública és possible que ens impedeixi anar més enllà i fer un exercici profund de contrició. Si hom no hagués estat enxampat, seria molt possible que la nostra actitud predadora hagués continuat. L'ambició, l'avarícia, el pensar que estem per damunt del bé i del mal ens hi empenyen.
L'honorabilitat és una qualitat que ens hem de guanyar cada dia i en tot moment. No és pas fàcil. Sovint la confiem tota ella en una posició social, en un gentilici. I no és això, companys. L'honorabilitat no ens la concedeix ni la posició social, ni els nostres cognom. L'honorabilitat ens la concedeix la recta conducta, la humilitat dels nostres actes.
Guigó ja ho havia intuït fa centenars d'anys. Ell, com a bon cartoixà, mai no la va exhibir. Com fan els veritablement honorables.

Cap comentari: