Sovint, les persones vivim la vida sense unes pautes massa clares de com volem fer el camí, el procés vital, que ens acosti a la plenitud. Em refereixo al camí perquè, si exceptuem algunes poques persones, la majoria de nosaltres no arribarem mai a aquesta plenitud. Però malgrat això, penso que si encarem aquest camí amb una direcció i un ritme adequat, és possible que la majoria de nosaltres en acostem a aquesta plenitud.
Aquest camí no és ni fàcil, ni difícil, només cal començar-lo sense esperar-ne massa. Primer caldria que assumíssim el nostre passat. Un passat ple de vivències i experiències alegres, tristes, reeixides, frustrades, plens de salut o amb malalties, amb èxits i fracassos, amb satisfaccions i insatisfaccions, amb soledat o amb companyia. Caldria assumir que el nostre passat ens ha conformat el nostre present, ha configurat la nostra sort o la nostra desgràcia. Caldria assumir que no cal flagelar-nos per les nostres equivocacions, així com no vantar-nos dels nostres èxits. Assumir el passat tal com és per poder viure el moment present lliurement.
Hem après amb el pas dels anys molt de nosaltres mateixos, molt dels altres, sense descobrir-ho tot, però malgrat tot hem après a arribar a l'avui. Només per això hauríem de mirar-lo amb una actitud d'agraïment. D'aquesta manera podrem armonitzar-lo amb el present i amb el futur.
He dit que el camí l'hem de fer sense esperar-ne massa, però sí que l'hem de fer esperançats. Esperançats en el futur, desperts al present i en pau amb el nostre passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada