INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (I)

CAP AL DESVETLLAMENT

El primer que hauríem de fer és contextualitzar i conceptualitzar la paraula meditació. Per poder-ho fer, haurem de partir de dues tradicions espirituals ben diferents, l'occidental i l'oriental.

La tradició occidental circumscriu la meditació com a un acte reflexiu a partir d'un text; una reflexió que pot ser intel·lectual o contemplativa, o les dues alhora.

En la tradició oriental, la meditació és entesa com a una pràctica interior, basada en un profund silenci interior en el qual l'intel·lecte hi té un paper molt més secundari. En aquest segon cas, l'objectiu seria el desvetllament.

Totes dues tradicions demanen un silenci interior que es fa més profund en la tradició oriental. En aquest cas, el camí i la finalitat s'entrellacen.

Les dues tradicions, però, no són estanques i ermètiques. Totes dues comparteixen pràctiques i finalitats, si podem parlar de finalitats en l'art meditatiu.

Aquí em referiré a la meditació en aquesta darrera accepció, és a dir, l'oriental. En aquesta tradició el cos, la ment i el sentits hi tenen una importància rellevant. No pas de forma separada, sinó ben connectats. Amb la pràctica, hom cerca de relacionar-los amb el més profund de l'ésser interior, de manera que com més avancem en connectar-nos amb el nostre jo interior, més avançarem en connectar aquest jo interior en harmonia amb els nostres sentits, el nostre cos i la nostra ment, i més enllà d'un progrés individual, aconseguirem una harmonia amb el nostre exterior, la nostra vida social, les nostres relacions amb el món, amb les persones, amb les feines diàries. Aquest jo interior que sembla amagat a la majoria de les persones, tractarem de fer-lo més conscient. La meditació, doncs, no és un acte egoista, perquè aportarà beneficis en ambdues direccions.

La quantitat de temps que dediquem a la meditació aportarà qualitat a nosaltres mateixos i a tot el nostre entorn. La meditació demana, doncs, temps i constància. No pas un temps desmesurat, sinó un temps accessible que no ens demanarà grans sacrificis. Simplement ens caldrà ser amos del nostre temps. Un temps que ens donarà aquella harmonia de què parlàvem, o dit d'una altra manera, una qualitat en el nostre fer quotidià que en els temps que vivim ens allunyarà d'aquell estrès tan típic dels nostres temps. Caldrà trobar el moment o moments més adequats al nostre ritme de vida, però sembla que els millors moments per la pràctica meditativa els trobaríem de bon matí i al capvespre.

En aquestes estones del matí i del vespre, no tenim la pesantor de després de les menjades i ens trobem desperts, sense perill d'endormiscar-nos.

No hem de buscar en la meditació grans estats d'èxtasi. És important no esperar-ne massa cosa, En els nostres esquemes mentals podríem dir que hem d'estar disposats a perdre el temps, tot i que realment, la tasca a la que ens dedicarem no té res a veure amb perdre el temps. En la nostra ment tan utilitarista potser sí, perquè no dedicarem el temps a una tasca productiva, segons el concepte que en tenim. Els antics monjos parlaven de “vacar”, és a dir, no estar ocupats, vagarejar. No ens dedicarem a fer res, sinó a ser. Us sembla poc important!

Per finalitzar aquesta primera aproximació, esmentaré dos aspectes a tenir en compte. El primer fa referència al lloc. El segon a la postura corporal.

Podem meditar a qualsevol lloc, sobretot, en un estadi més avançat, però és recomanable tenir un petit racó de casa on hi puguem crear un ambient propici al silenci interior.

Pel què fa a la postura corporal, un venerable monjo cartoixà em recomanava sempre tenir l'esquena dreta, no pas tensa, ni rígida, sinó confortablement dreta. Si hi estem avesats podem creuar les cames a l'estil oriental, sense que això ens hagi d'obsessionar o ens hagi d'estar pendents d'incomoditats o dolors a les cames. Si aquesta postura de les cames ens destorba d'alguna manera més val deixar-la de banda, sense oblidar, però, la postura esmentada de la columna vertebral.

Haurem de provar també si ens va més bé tenir els ulls oberts o tancats. Si amb els ulls tancats ens adormim fàcilment, serà millor tenir-los oberts. Alguns recomanen tenir-los semi oberts, o fixats en algun punt o alguna imatge. Pensem que en el zen el practicant s'asseu habitualment de cara a la paret. Sigui com sigui, no ens hem de fer esclaus de la postura, sinó de trobar la que millor ens ajudi. En el que hi ha consens ampli és en la postura de l'esquena. Arribarà un moment que, si hem sigut constants, podrem meditar arreu, enmig del silenci ambiental més profund o enmig del brogit més escandalós.

BIBLIOGRAFIA

Sadhana. Anthony de Mello

El Zen. Raquel Bouso

Camí cap al silenci. Esteve Humet.