El tresor on hi posem el cor

Estem a les acaballes d'un any litúrgic i som a les portes d'un nou any. Diumenge que ve encetarem l'advent, el període litúrgic en el qual els cristians ens preparem per a commemorar la vinguda del salvador, el nadal, un dels temps forts de la litúrgia cristiana. Però els camins que ens condueixen a aquests dies principals són tan importants com el mateix dia. L'advent ens porta al nadal, com la quaresma ens encamina a la pasqua. El pelegrinatge forma part de la nostra vida. 

És, doncs, un bon moment per a recapacitar, per a redirigir la nostra mirada cap a allò que ens durà a la felicitat, cap a Déu. Diu Jesús que "allí on és el vostre tresor hi haurà també el vostre cor" (lc 12, 34). I ens dóna pistes de com no hauria de ser el nostre tresor. Un tresor que cap lladre no ens pugui robar, ni cap arna pugui destruir. Anthony de Mello ens en parla en els videos del post anterior. 

Un dels autors cristians que ens poden donar llum a aquest tema és del segle XIII, es tracta de Johannes Eckhart, conegut com mestre Eckhart. Nascut el 1260 a Hocheim, la Turíngia, va fer-se dominic en plena adolescència. Graduat en teologia i filosofia a la Universitat de París, aviat va excel·lir en el seu mestratge a Alemanya. En l'actualitat està considerat un dels grans teòlegs i místics de l'Edat Mitjana i un gran desenvolupador de la llengua alemanya. Va ser acusat d'heretgia per diversos conceptes que va expressar i fou acusat formalment en temps del papa Joan XXII. Alguns el van veure com a panteïsta per la seva idea de l'essència de deïtat que habita en tota ànima humana, en tota la creació. 

Mestre Eckhart diu que la major virtut, la que ens portarà a totes les altres virtuts, és l'abandonament de si mateix, el buidament, el deseiximent. La paraula alemanya que uitilitza és de difícil traducció i n'han fet interpretacions i estudis diversos teòlegs i filòsofs com Heidegger, la paraula alemanya és "gelassenheit". Mestre Echart enllaça amb el budisme Mahayana i el Zen encara que no ho sabés. En la seva teorització i en la seva experiència mística sap que no has de pretendre res, com més tard experimentaran Teresa d'Àvila i Joan de la Creu. Cal buidar-se per deixar-hi entrar Déu i ser en Déu. Un altre autor anònim del segle XIV, probablement un cartoixà anglès, escriurà una obra que camina en la mateixa direcció, "el núvol del no saber". És en el buit, en el no-res on trobem la plenitud.

Ens identifiquem massa sovint amb el que fem, en el que tenim, més que no pas en el que som, fins i tot en la nostra pràctica religiosa. Mestre Echart ens diu que el veritable deseiximent, abandonament, és que l'esperit permaneixi inalterable davant qualsevol circumstància, ja sigui de joia o de tristesa, d'honor o de blasme, de desgràcia o infortuni, d'èxit o fracàs, com una muntanya que permaneix d'empeus davant una petita brisa de vent. Mestre Eckhart ens diu que en l'episodi evangèlic de Marta i Maria en el qual hom veu l'activisme de Marta i la contemplació de Maria, a Marta només li falta un pas més per a obtenir el deseiximent. Està a un pas de tastar la deïtat en si mateixa, mentre Maria s'acosta al déu convencional, Marta està a un pas d'acostar-se, de submergir-se, en la deïtat de la seva ànima essencial. Marta encara està treballant turmentada, preocupada, per massa coses. Només li falta poder dir "treballo, per això treballo". És el cèlebre aforisme d'Angelus Silesius: "la rosa és sense per què, floreix perquè floreix".

Advent, doncs, és un bon moment per a alliberar-nos de tot tresor basat en el desig, de tota voluntat, de fer camí deixant anar llast, buidant el nostre cor per poder obtenir un tresor que mai ningú no ens podrà prendre, ni cap arna podrà destruir.      

La felicitat ve de la llibertat

Vaig conèixer Anthony de Mello fa ja unes desenes d'anys. Aquest jesuïta indi ens va deixar fa uns pocs anys. Una pèrdua important per a la humanitat. Jove, encara, ens va deixar massa aviat. Els seus llibres són una meravella. En català en trobarem força d'editats per l'Editorial Claret. Per als qui no coneixeu la seva obra, us deixo un tast de la seva presència i de les seves paraules. Una perla.

 

L'home i l'animal

Fa temps que sabem que el tigre, en les seves diverses variants, està en perill d'extinció. Avui hem sabut que queden en tot el món una mica més de tres mil exemplars d'aquesta espècie visquent en llibertat, tots ells en països asiàtics. Una conferència internacional analitza aquests dies com evolucionen els programes per a salvar aquesta espècie i poder-la treure de la llista d'animals en perill d'extinció. L'enemic del tigre és l'home. La desforestació constant del seu hàbitat, la construcció de vies de comunicació, etc. El tigre, doncs, està a les nostres mans. De nosaltres dependrà la seva supervivència o la seva desaparició. La incessant voracitat de l'espècie humana està depredant multitud d'espècies animals del nostre planeta. Aus, peixos, felins, etc. La relació de l'home amb el món natural ha estat sempre complexe. Agressiva. Els nostres mars es buiden de peixos davant l'explotació a què el sotmetem.

He d'admetre la meva predilecció per un animal com el tigre. Per la seva bellesa, pel seu estil de vida. Una vida retirada, solitària. És difícil, fins i tot per als naturalistes, veure un tigre en el seu entorn natural. Fa una vida amagada. Entendreu la meva simpatia per un animal com aquest, encara que la meva simpatia és extensiva per a tot el regne animal i per la fauna i la flora i per tot el medi natural en general.

En un món cada vegada més urbà i en un planeta cada cop més urbanitzat, el nostre medi natural lluita per sobreviure malgrat els nostres atacs constants al seu ordre. Avui dia hi ha molta gent que no tenen cap contacte amb aquest medi natural. Es fa broma amb anècdotes com aquella d'aquells escolars que mai havien vist un gall i que es pensaven que un pollastre era un aliment preparat. No tot és negatiu en el nostre món actual. Avui hi ha persones molt més senibilitzades amb aquest món natural que abans. Persones que ens recorden que nosaltres formem part d'un sistema ecològic sobre el qual hi tenim una responsabilitat immensa. En dècades passades, com passa encara en molt països on encara no ha arribat la industrialització, teníem dels animals una visió molt utilitarista. Expressions com "ser l'ase dels cops" ens ho recorden. Els animals eren espècies inferiors que estaven al nostre servei per al treball, per al plaer, per a la nostra satisfacció. La cacera indiscriminada, les jornades de treball inesgotables, els maltractes, eren vistos com a naturals quan s'exercien sobre ells per al nostre profit. Ara hi ha persones organitzades que ens recorden que els nostres drets sobre els animals i, en general, sobre el medi natural, no és il·limitat. I això és positiu. No tot és perdut. Més que drets tenim deures sobre aquest. 

El nostre nivell de civilització haurà de demostrar que som capaços de generar progrés sense que aquest vagi en detriment del món natural. Caldrà fer-ho amb seny, sense extrems insostenibles, amb ponderació. Però caldrà fer-ho. Si volem ser dignes de la racionalitat que se'ns suposa a la nostra espècie hem de buscar un equilibri que faci compatible la vida de totes les espècies alhora que millorem la nostra. Tenim un deure d'administrar els béns del planeta, no pas de dominar-los posant-los al caire de l'extermini irreparable. Avui m'ha recordat aquest deure el risc que correm de perdre una animal com el tigre. Són moltes, però, les espècies que corren aquest perill. Con amb els animals, també som insensibles a la desaparició de llengües, cultures, poblacions indígenes. Necessitem més persones que treballin per posar de manifest aquesta urgència. Organitzacions que recordin i pressionin els governs i els estats que cal actuar a temps, que no pot ser que esperem tant a actuar perquè correm el risc de no ser-hi a temps.   

Nervis abans de la visita

A mesura que s'acosta la visita del Papa a Barcelona, les actituds militants dels que aproven la visita i dels que no l'aproven es van escalfant. La meva impressió és que la majoria de cristians veuen la visita amb una certa indiferència, diria que amb una certa distància. Alguns volen aprofitar la visita papal com a trampolí per a reivindicar el país davant del món. Hi veuen una oportunitat. Uns altres els empipa aquesta possibilitat. Serien els de la corda del Rouco i companyia que estan una mica nerviosos per la possibilitat que el Papa pugui conèixer de primera mà un país a qui el Vaticà ha conegut molt bé des dels inicis de l'església a occident. Nombrosos comtes de Barcelona s'han posat al servei de la cristiandat al llarg de la nostra història. Podem recordar el pare de Jaume I, Pere el Catòlic. Els papes Borja, etc. La història no es pot esborrar. Alguns, però, voldrien que fos només això, història. Ara temen que el papa Benet se'n dugui una visió actual del nostre país que escapi al control de l'església espanyola. Aquests dies ens han recordat que no existeix una església catalana, imagino que amb els mateixos arguments coincidiran amb mi si rectifico el que he escrit unes ratlles més amunt i dic que no existeix una església espanyola. És clar, l'església és universal, però per a tots. De tota manera, la tradició de l'església sempre ha estat d'incardinar-se en les diferents comunitats on s'ha establert. Ja des dels seus origens. Recordem Sant Pau i els seus escrits. 

Altres cristians semblen més preocupats per passar pels morros dels no cristians que, els agradi o no els agradi, la visita del Papa se l'hauran d'empassar tant si volen com si no. Una actitud que no sé si és massa cristiana aquesta de vantar-se davant dels altres de la visita del cap de l'església catòlica. 

Un altre sector, també militant, és el que fa ostentació del seu anticatolicisme, anticristianisme o el que se'n pugui dir. Estaria bé que aquesta militància s'exercís de la mateixa forma davant d'altres esdeveniments semblants o visites il·lustres. Penso que és lícita la seva actuació, però intueixo que no és autèntica. Els més molestos per aquest tipus de visita papal podrien ser la majoria de cristians que intenten ser fidels cada dia a l'Evangeli de Jesús per la forma tan poc evangèlica de visitar-nos. Ja està bé, però, que els no cristians ens recordin als cristians la nostra poca fidelitat a aquest missatge, encara que no sé perquè això els hauria de preocupar tant. Respecto, però, el seu activisme. 

Com deia més amunt, crec que la gran majoria de cristians viurem la visita a Barcelona del Papa Benet amb indiferència. Ens sabrà greu la gran quantitat d'inconvenients que haurà causat als veïns de Barcelona la parafernàlia que l'envolta. Ens sabrà greu la despesa econòmica i els recursos dedicats a aquesta visita, recursos de tothom. Ens sabrà greu no poder gaudir d'una visita que toqui els nostres cors, que augmenti la nostra fe, que estimuli el nostre compromís amb el proïsme. Amb els malalts, amb els pobres, amb els marginats sigui quina sigui la causa de la seva marginació. Tot això ens sabrà greu que no ens hagi aportat la visita del Papa. Ho dic amb tot el cor. La resta no m'interessa gaire i crec que a molts de nosaltres. El Papa se n'anirà i nosaltres haurem de seguir treballant enmig de la nostra societat intentant aportar el nostre testimoni amb la nostra vida que tots els éssers humans som dignes de l'amor de Déu, manifestat pel nostre amor. 

Benvingut Benet XVI i adéu siau.