No el reconeixem!

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. 35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

Llavors els justos li respondran:

Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? 38 ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

El rei els respondrà:

Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

Després dirà als de la seva esquerra:

Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42 Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

Llavors ells li respondran:

Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:

Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. (Mt 31)

No caldria dir gaire cosa més sobre aquest text. Si no fos perquè tenim a les nostres fronteres europees milers i milers de persones que amb el braç allargat i la mà estesa demanen que els acollim. Qui no recorda l'Eylan i tants d'altres que moren davant de les nostres costes o mar endins. Qui no recorda les tanques alçades per impedir-los entrar. O les bales disparades contra aquells que s'ofeguen a pocs metres de les nostres platges. O els milers d'homes, dones, nens atapeïts a les portes de Macedònia o als camps d'Idomeni. O l'acord denigrant per tots nosaltres signat entre la Unió Europea i Turquia.

Tenen fam i set i els neguem l'assistència. Són forasters i no els acollim. Vesteixen el que duen damunt i no els vestim decentment. Estan malalts i tancats en camps de concentració i no els visitem. 

Per la nostra condició d'éssers humans ho tenim pelut per justificar la nostra inacció. Per aquells que ens sentim cristians, ho tenim magre si esperem justificar-nos en la decisió dels nostres governs.

Reaccionarem o ens mantindrem impassibles?  

Menja la teva pròpia fuita

Una vegada un deixeble es queixava:

"Ens contes històries, però mai no ens en reveles el significat"

El mestre digué:

"T'agradaria que algú t'oferís fruita i te la mastegués abans de donar-te-la?"

Anthony de Mello (El cant de l'ocell)

Entrevista a Esteve Humet

El maig del 2015 Esteve Humet va ser entrevistat a la cadena SER. De l'Esteve he llegit llibres, traduccions, hi he parlat.El vaig conèixer a mitjans dels anys setanta al Mas Blanc, quan ell formava part d'una petita comunitat d'ermitans que poc després creixeria i es faria més nombrosa. Jo era un jove adolescent encuriosit, alhora que desvergonyit a l'hora d'assaltar i presentar-me a persones que per algun motiu em semblaven dignes de ser conegudes. Després d'uns pocs dies al Mas Blanc en els quals només el vèiem a l'hora de vespres en què ell abandonava la seva petita ermita per compartir la pregària vespertina, amb un company ens vam endinsar en ple bosc a la recerca de la seva ermita. No sabíem gaire per on era, però buscant tossudament i seguint petits rastres com experts exploradors hi vam fer cap i vam trucar. Ens va rebre amablement i vam mantenir una interessant conversa. Quan ens vam acomiadar ens va regalar una petita icona de les que ell feia i que no li havia quedat del tot bé. Encara la conservo. 

Uns anys després el vaig tornar a trobar a Sant Jaume de Viladrover on s'havia retirat en dissoldre's la comunitat del Mas Blanc i després d'alguns viatges que ell havia emprès cap a l'orient. Havien passat prop de vint anys. Més tard viatjà cap a les Illes on encara hi resta, tot i no perdre el contacte amb el Principat.

Una gran persona d'una profunda essència.

En aquesta entrevista el podreu conèixer una mica més. Seguiu l'enllaç:

http://cadenaser.com/emisora/2015/05/19/radio_barcelona/1432029848_974141.html

  

El passat no importa!

Diu el Senyor: «Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no tornarà a pensar-hi mai més. (Isaïes 65)

On em cerques?

Oh servidor, on em cerques?

Si sóc al teu costat!

No em trobaràs ni a la mesquita, ni al temple,

ni a la Kaaba, ni al Kailash;

tampoc en els ritus, ni en les cerimònies,

ni en el Ioga, ni en la renunciació.

Si em cerques de debò, ben aviat em veuràs,

ben aviat, abans que passi un instant.

Oh, cercador, Déu és l'alè de tot allò que respira.

 

Kabir 



Teresa Forcades parlamentària?

Fa pocs dies la benedictina i mediàtica Teresa Forcades va manifestar que en el cas que es presentés a les eleccions i fos escollida parlamentària hauria de deixar de ser monja. A algunes persones, potser, els ha sorprès les seves declaracions. Concretament ha dit que descarta anar al Parlament "si això és incompatible amb ser monja. Si no ho és, no ho descartaria". 

Fa temps que volia dir quatre coses sobre aquesta qüestió, però em resistia a fer-ho tot esperant les diverses decisions que té a l'abast. Tot i així, la seva creixent aparició als mitjans de comunicació en la seva vessant política i pública m'empenyien a fer-ho, però ara que ella mateixa ha fet aquesta reflexió en públic, m'atreveixo a dir-ne quatre coses.

La qüestió és si hi ha coherència en el fet que una monja o un monjo d'un orde contemplatiu es dediqui a fer d'activista polític. El tema no és senzill, ni simple. La història ens ha mostrat diverses experiències de participació política de l'església com a institució en la vida política a occident. Només cal recordar la nostra pròpia història. Quants presidents de la Generalitat de Catalunya no han estat canonges, abats, etc? N'hem tingut desenes. Eren altres temps. Avui en dia ens xocaria bastant pensar remotament que un bisbe o un abat presidís la màxima institució catalana.

En el nostre entorn immediat, la participació de l'església en la vida política ens situa en uns temps en els quals la nostra memòria ens produeix certa repugnància. L'església al costat del poder i donant categoria de croada a l'aixecament militar del general Franco.

Per tant, la història ens ha farcit d'exemples de la implicació de tota la institució eclesial en la vida política i, sobretot, com un agent del poder. Per altra banda, tenim en el darrer terç del segle XX exemples de participació política de membres destacats de l'església en processos d'alliberament, ja sigui a centre i sud Amèrica, o bé al centre d'Europa. Els dos exemples citats són aparentment contradictoris, però en la seva arrel mantenen una unitat en una intenció d'alliberament d'uns règims despòtics i que menystenien els més elementals drets humans. L'església polonesa no era la de la teologia de l'alliberament, però hi estava unida en la lluita per l'alliberament.

Sense anar tan lluny, podem recordar la història més nostrada. Montserrat, Poblet, els caputxins de Sarrià, etc

Per tant, l'església, com a institució, no és, ni ha estat mai aliena a la participació política de les nacions. A vegades prop dels que sofreixen, altres prop dels que fan sofrir la gent. En conclusió, haurem d'acceptar que els cristians no són alienats socials. Viuen en aquest món, encara que la seva essència no sigui d'aquest món. Penso que és bo que sigui així. El que caldria és que tinguéssim clar al costat de qui hem d'estar si volem ser coherents.

Però en el cas que ens ocupa estem parlant d'una persona que va fer una opció lliure de ser monja al monestir de Sant Benet de Montserrat. Hi ha alguna coherència en el fet que algú que amb tota llibertat ha fet una opció com aquesta es dediqui al mateix temps a l'activisme polític? Aquesta pregunta se la fa la pròpia Teresa Forcades i també me la faig jo mateix. Sembla que ella ho té bastant clar quan parla del cas que es presentés a les eleccions. Jo me la faig ja per l'activitat que ella està duent a terme des de fa temps.
Durant molts anys els monjos i monges contemplatius han viscut aïllats del món en la seva clausura. Des del concili segon del Vaticà les coses han anat canviant. Però la pregunta segueix essent vàlida. La paraula monjo té diversos significats etimològics. Durant força temps s'ha posat èmfasi en el significat que fa referència a estar sol. D'un temps ençà ha guanyat força un altre significat que fa referència a la unitat. Monjo és aquell que és u amb Déu i amb la humanitat sencera i l'univers.
És compatible això amb la de ser líder d'un moviment o partit polític determinat?
No estic prejutjant la vàlua personal de la Teresa Forcades, ni el seu dret a la participació política. Tan sols em pregunto si l'opció de vida que ha triat és compatible amb el lideratge polític que ha assumit.
Sent franc, he de dir que em costa trobar el punt d'unió de les dues opcions. El cristià i la cristiana no es pot desentendre del seu compromís personal envers la societat, sobretot envers els marginats i els pobres. Però trobo que a aquell que vol ser u amb l'U, que ho abraça tot i tothom, ho té difícil per seguir veient i vivint en un món separat per ideologies, opcions polítiques, que veuen el món parcel·lat entre bons i dolents, rics i pobres, lliures i esclaus.
Crec amb tota sinceritat que la Teresa Forcades hauria de rumiar bé com transmet aquesta opció personal de vida amb la seva activitat política. Enteneu-me bé, dedicar-se al bé comú és quelcom de lloable. Que ningú pensi que tinc cap mena de fòbia envers ningú que es dediqui a això.
Tanmateix no crec que sigui aquesta la funció del monjo o la monja.
Som en el món, però no som del món. Confio que la Teresa Forcades tindrà la visió clara per poder trobar el camí que vol seguir. De cap manera pretenc donar-li cap lliçó, ja que la meva visió encara està enterbolida i no té la claredat que cerco en el silenci. Com li agrada a la Teresa acabar alguns dels seus escrits, PAU i BÉ.  

El Temple

Escriu Fèlix Martí: "El concepte de temple hindú no es pot comparar amb el de les esglésies cristianes. Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de l'Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtes que no solament faciliten la veneració dels déus, sinó també l'acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar i celebrar. (Extret de Déus desconeguts, de Fèlix Martí.

Penso que això devien ser els antics llocs de pelegrinatge cristians de l'antiguitat. I enllaça una mica amb el que proposava el professor Manuel Castells en l'acte inaugural del Congrés celebrat a Barcelona sobre la Pastoral a les grans ciutats, quan proposava obrir les nostres parròquies a la societat.