La Cartoixa de Montalegre

Aquest divendres passat, el programa Identitats, va reemetre l'entrevista que Josep Ma Espinàs va fer el 27 de febrer de 1985 al pare Domènec Cardona, prior de la Cartoixa de Montalegre. Em va fer gràcia retrobar-me de nou amb el pare Cardona a qui vaig conèixer quan jo tenia uns 14 o 15 anys. El pare Cardona ja és mort, però passats més de 35 anys que el vaig conèixer, sempre ha estat present en els meus records com a un home senzill, ple de bondat i d'una simpatia profunda que es feia estimar.

Com deia, vaig conèixer el pare Cardona quan jo tenia catorze anys i estava estudiant a la Conreria. Feia temps que des de dalt la Conreria veia al fons de la vall, en direcció al Mar, la Cartoixa de Montalegre, un monestir força gran amb una configuració arquitectònica molt diferent de tots els altres monestirs que jo havia conegut. Una cartoixa típica és una agrupació de petites ermites al voltant d'un claustre que enllaça totes les ermites amb les dependències més importants. Evidentment, la part central l'ocupa l'església. Montalegre conté dos claustres de mesures considerables. En un hi ha arbres fruiters que si la memòria no em falla eren oliveres. En l'altre, un gran xiprer i una part reservada a cementiri on els cartoixans són enterrats anònimament, amb una simple creu de fusta que assenyala cada una de les tombes.

Cada dilluns veia passar prop de la Conreria un grup de monjos que anaven d'excursió com estableix la norma cartoixana i que s'anomena spatiamentum. La senzillesa dels seus vestits i la seva discreció sempre em van cridar l'atenció. Recordo que amb algun company havíem fet l'intent d'entrar a la Cartoixa d'estranquis. El mur que la protegeix feia impossible que des del bosc que la circumda s'hi pugui penetrar. Havíem intentat escalar aquest mur, però a la part superior s'hi trobaven adossats nombrosos trossets de vidres que evitaven, precisament, el que nosaltres preteníem.

Davant la frustració que vam tenir en no poder penetrar al monestir tal com nosaltres preteníem, vam decidir entrar-hi com toca, o sia per la porta. Ens vam armar de valor i una tarda, acabades les classes, vam baixar pel bosc i ens vam plantar a la porta. Vam trucar i, al cap d'una bona estona, ens va obrir un monjo i després de presentar-nos li vam demanar de poder parlar una estoneta amb algú. Ens va fer esperar en una mena de vestíbul i poc després ens va fer entrar a l'interior del monestir. Us podeu imaginar que estàvem excitadíssims. Sabíem que no era fàcil entrar en una cartoixa. Nosaltres ho estàvem aconseguint amb 14 anys.

Després d'entrar al Claustre i parar-nos davant una porta, el monjo que ens acompanyava va trucar a la porta i vam entrar. Davant nostre ens esperava el Pare Cardona. Ens va impressionar. Ens va rebre amb la seva bonhomia i senzillesa amb les mans obertes. Després de presentar-nos vam estar una bona estona parlant. No transcriuré pas ara la nostra conversa. Però va ser impactant i enriquidora. Això era el 1974-1975. O sigui que en aquells moments el pare Cardona no era, encara, el prior, però ho seria uns set anys després. A començaments dels anys 90 el pare Domènec Cardona va morir.

La darrera vegada que he estat a la Cartoixa de Montalegre va ser l'any 1994. Vaig tenir el privilegi de poder passar tres dies en una cel·la fent vida cartoixana. El prior, en aquells moments, era el pare Jesús Ma Arbolí. Va ser poc abans que es produís l'incendi esgarrifós del bosc de la serralada de Marina i que va costar la vida a un dels monjos. Dic que vaig tenir el privilegi perquè els cartoixans no tenen hostatgeria com la majoria d'altres monjos, com els benedictins o els cistercencs. La seva vida passa més desapercebuda. Per això estic agraït que em deixessin passar amb ells aquells tres dies. Vaig tenir algunes converses amb el pare Arbolí i amb algun altre monjo. Vam recordar l'anècdota que he explicat a l'inici i que fou la meva experiència amb la cartoixa. Més tard, un monjo amable em va portar fins al cementiri on diverses creus assenyalen que allí hi són enterrats a terra diversos monjos que els han precedit. Amb molta discreció, el monjo em va dir a cau d'orella: "Aquí hi hi ha Dom Domènec", i em va assenyelar una tomba. Li ho vaig agrair. Després d'uns moments d'emoció i silenci vaig retornar a la cel·la.

Un altre dia us parlaré de la meva experiència amb més detall. Una experiència cartoixana que no em va deixar indiferent i que va reforçar la impressió que vaig tenir als catorze anys, que aquells homes venerables mereixien tot el meu respecte i admiració. Així, doncs, mai no he amagat la meva predilecció pels fills de Sant Bru, Bru de Colònia, i pels seus seguidors que fan honor al nom de la Cartoixa de Tiana, Montalegre (Monts Hilaris).

Us deixo aquí el video de l'entrevista.

http://www.tv3.cat/videos/2704410

Dejuni

Estem en plena quaresma cristiana, inaugurada el passat dimecres. La quaresma és pels cristians un temps de conversió. Preparació per a la Pasqua. De fet, aquesta és una actitud que cal tenir al llarg de tota la vida, però en el calendari cristià s'accentuen alguns aspectes, algunes actituds, que el calendari litúrgic reparteix al llarg de l'any. La quaresma és un d'aquests temps litúrgics. Quaranta és un nombre bíblic que s'utilitza per a indicar un temps de preparació que donarà pas a un altre temps fort. Quaranta anys va passar el poble d'Israel voltant pel desert abans d'albirar la terra promesa pel seu déu. Quarant dies va passar Jesús al desert abans de començar la seva vida pública.

Durant la Quaresma hom gira la mirada al seu interior i introspectivament s'esforça a reeixir en el seu viatge personal. Algunes pràctiques de la religió d'Israel són recomanades de practicar amb més émfasi. El dejuni i l'abstinència hi excel·leixen. Unes pràctiques que Jesús de ben segur usava, però cal entendre, pel que ens diuen els evangelis, que les practicava discretament. Recordem les crítiques ferotges que llença contra els que fan de la pràctica pública una ostentació buida i hipòcrita. "Esquinceu-vos el cor" i no les vestidures ens dirà Joel. Tanca't a l'habitació i no practiquis les bones obres davant dels altres, ens dirà Jesús. Perfumeu-vos quan dejuneu. En definitiva, el cristià no ha de ser gaire amic dels espectacles.

El dejuni és una pràctica molt comuna en moltes religions. El dejuni moderat, fins i tot, té un efecte terapèutic per als éssers vius. Només cal mirar els animals. Sri Aurobindo, pare del Ioga Integral, es mostra contrari als dejunis constants o llargs. Insisteix que el cos és quelcom del qual s'ha de tenir cura. Sant Pau també ho dirà. Hem de cuidar el nostre cos, sense fer-ne una obsessió. Aurobindo, però, veu positiu un dejuni d'un o dos dies per a la sadhana. Però el més important de tot és aconseguir el deseiximent i l'equanimitat. El domini de les coses, diu Aurobindo, no és tenir moltes coses i despilfarrar-les, el domini de les coses implica la seva utilització justa i curosa, i a més, el domini de si mateix, en la seva utilització.

Sia, doncs, tant si dejuneu, com si no dejuneu, que el nostre camí no s'aturi.

El coco

Escrivia Anthony de Mello:

De dalt de tot d'un cocoter, un simi llançà un coco al cap d'un sufí.
L'home recollí el coco, en begué el suc dolç, menjà la polpa i, de la closca, se'n feu una escudella.

Una bonica il·lustració del bé que ens pot fer una crítica feta positivament. Una crítica feta amb el noble objectiu que qui la rep en pugui fer un ús profitós, per a ell i per als altres. Aquest tipus de crítica és indispensable per a poder progressar, per a poder evolucionar en la correcta direcció.

És evident que per a fer possible aquest tipus de crítica cal el concurs d'ambdós protagonistes, el qui rep la crítica i el qui la llença. No és una actitud que trobem massa sovint en els nostres temps en què s'ha instal·lat entre nosaltres una actitud destructiva que cerca destruir, enfonsar als altres per tal de poder ocupar el seu lloc, o per apartar del nostre camí algú que ens fa nosa. Ben rares vegades hom busca cooperar en el progrés col·lectiu, més aviat el que es busca és ser-ne el protagonista, sense que ningú ens faci ombra al nostre voltant.

És una veritable llàstima perquè, generalment, cal el concurs dels altres per a poder avançar, per a superar les nostres limitacions. Ben sovint passa que quan el coco cau a les nostres mans no en sabem aprofitar res o el xutem ben lluny. Sovint, també, passa que qui ens llença el coco des del cocoter no encerta de ple a tocar-nos o, si ho fa, ho fa de tal manera que ha estat llençat amb massa força i ens fa mal, i això fa que no en sapiguem extreure totes les possibilitats que ens dóna.

Déu faci que siguem uns bons llençadors de coco, hàbils per fer arribar el coco a tothom que ens envolta, a l'ensems que enviat amb tanta dolçor que ni el coco es trenqui, ni el receptor el rebutgi. I que també sapiguem ser bons receptors i veure que tenim necessitat de rebre dels altres uns quants cocos per beure'n l'aigua, i assaborir-ne la polpa.

Proïsme

Hi ha un amor natural que fa que ens sentim propers a aquells amb qui tenim afinitats ideològiques, de caràcter o lligams familiars. A tots aquests els podríem anomenar el nostre proïsme natural. Són aquelles persones a qui ens és fàcil estimar; pels motius esmentats més amunt o per una convergència d'interessos.

Però per als cristians hi ha un concepte de proïsme que va més enllà i que no ens és tan natural d'entrada. És el proïsme que ens fa ser u amb Déu, que ens dilueix en l'alteritat. És el proïsme que requereix que ens buidem completament per donar-los cabuda, per ser u amb ells, per ser u amb Déu.

Edith Stein escriu: "Els altres són estranys, que ens interessen ben poc i que fins i tot ens poden provocar rebuig, de tal manera que fins i tot els evitem físicament. Però per als cristians no existeixen les persones estranyes. El nostre proïsme és tota persona que tenim al davant nostre i que té necessitat de nosaltres, i és indiferent que sigui parent nostre o no, que ens agradi o ens desagradi, o que sigui moralment digne o no d'ajuda."

La carmelita que va morir al camp d'extermini nazi d'Auschwitz és molt clara. Als anys vint ja demanava a l'església la seva implicació en el món actual, en la realitat concreta. Ni els contemplatius podien, ni havien, d'inhibir-se o aïllar-se de les necessitats del proïsme.

Un repte prou interessant. Un repte al qual tots ens hem d'enfrontar cada dia.

Esperit de servei

Si hom cerqués veritablement el bé de l'altre, ningú necessitaria premis, ni recompenses.

Si hom lluités per un món millor, per un futur millor per a una col·lectivitat, de veritat, no hi hauria cops de colze, ni batalles per liderar aquesta noble lluita.

Si hom no tingués l'egocentrisme de l'ésser humà, els objectius no tardarien tant a realitzar-se.

Si hom cregués fermament que només som aquí de pas i que formem part d'un tot més important que nosaltres mateixos, la terra no patiria tant, la natura seria més respectada, seríem més feliços sense ni tan sols pretendre-ho.

Si hom veiés que el jo no està contraposat al tu, l'amor ho impregnaria tot i desapareixerien la fam i la injustícia.

Tan senzill i tan difícil alhora.