El coco

Escrivia Anthony de Mello:

De dalt de tot d'un cocoter, un simi llançà un coco al cap d'un sufí.
L'home recollí el coco, en begué el suc dolç, menjà la polpa i, de la closca, se'n feu una escudella.

Una bonica il·lustració del bé que ens pot fer una crítica feta positivament. Una crítica feta amb el noble objectiu que qui la rep en pugui fer un ús profitós, per a ell i per als altres. Aquest tipus de crítica és indispensable per a poder progressar, per a poder evolucionar en la correcta direcció.

És evident que per a fer possible aquest tipus de crítica cal el concurs d'ambdós protagonistes, el qui rep la crítica i el qui la llença. No és una actitud que trobem massa sovint en els nostres temps en què s'ha instal·lat entre nosaltres una actitud destructiva que cerca destruir, enfonsar als altres per tal de poder ocupar el seu lloc, o per apartar del nostre camí algú que ens fa nosa. Ben rares vegades hom busca cooperar en el progrés col·lectiu, més aviat el que es busca és ser-ne el protagonista, sense que ningú ens faci ombra al nostre voltant.

És una veritable llàstima perquè, generalment, cal el concurs dels altres per a poder avançar, per a superar les nostres limitacions. Ben sovint passa que quan el coco cau a les nostres mans no en sabem aprofitar res o el xutem ben lluny. Sovint, també, passa que qui ens llença el coco des del cocoter no encerta de ple a tocar-nos o, si ho fa, ho fa de tal manera que ha estat llençat amb massa força i ens fa mal, i això fa que no en sapiguem extreure totes les possibilitats que ens dóna.

Déu faci que siguem uns bons llençadors de coco, hàbils per fer arribar el coco a tothom que ens envolta, a l'ensems que enviat amb tanta dolçor que ni el coco es trenqui, ni el receptor el rebutgi. I que també sapiguem ser bons receptors i veure que tenim necessitat de rebre dels altres uns quants cocos per beure'n l'aigua, i assaborir-ne la polpa.