diumenge, 7 de febrer del 2010

Proïsme

Hi ha un amor natural que fa que ens sentim propers a aquells amb qui tenim afinitats ideològiques, de caràcter o lligams familiars. A tots aquests els podríem anomenar el nostre proïsme natural. Són aquelles persones a qui ens és fàcil estimar; pels motius esmentats més amunt o per una convergència d'interessos.
Però per als cristians hi ha un concepte de proïsme que va més enllà i que no ens és tan natural d'entrada. És el proïsme que ens fa ser u amb Déu, que ens dilueix en l'alteritat. És el proïsme que requereix que ens buidem completament per donar-los cabuda, per ser u amb ells, per ser u amb Déu.
Edith Stein escriu: "Els altres són estranys, que ens interessen ben poc i que fins i tot ens poden provocar rebuig, de tal manera que fins i tot els evitem físicament. Però per als cristians no existeixen les persones estranyes. El nostre proïsme és tota persona que tenim al davant nostre i que té necessitat de nosaltres, i és indiferent que sigui parent nostre o no, que ens agradi o ens desagradi, o que sigui moralment digne o no d'ajuda."
La carmelita que va morir al camp d'extermini nazi d'Auschwitz és molt clara. Als anys vint ja demanava a l'església la seva implicació en el món actual, en la realitat concreta. Ni els contemplatius podien, ni havien, d'inhibir-se o aïllar-se de les necessitats del proïsme.
Un repte prou interessant. Un repte al qual tots ens hem d'enfrontar cada dia.