Pregar per la unitat dels cristians?

Estem, com cada any, en la setmana d'oració per la unitat dels cristians. Demanem a Déu que posi fi a l'escàndol que suposa la divisió entre els cristians en diverses confessions. Portem anys pregant a Déu que hi faci més que nosaltres per tal posar fi a aquest escàndol. Particularment, em fa vergonya demanar a Déu que faci allò que nosaltres, tenint a les nostres mans la solució, no reeixim a dur a terme.

I si enlloc de pregar a Déu que hi faci més que nosaltres, fóssim nosaltres qui prenguéssim les regnes d'aquest assumpte per resoldre'l? Perquè els cristians no formem un sol cos? Per debats infructuosos doctrinals insalvables? Per què esperem que aquest procés es dugui a terme des de les jerarquies eclesiàstiques corresponents? Veig impossible i improbable que aquestes elits es posin d'acord per dur a terme aquesta unitat entre els creients.

El missatge i l'aportació dels cristians a la solidaritat humana no queda desautoritzat per l'escàndol de la divisió? Com podem pretendre fer sentir la nostra veu i fer-la creïble quan som incapaços de resoldre la qüestió de la nostra divisió? Tants anys d'ecumenisme infructuós, tan sols en petites dosis ha estat fructífer, posa en entredit la sinceritat de les nostres intencions. 

La superació d'aquest escàndol no l'aconseguirem mentre el deixem en mans de les nostres jerarquies corresponents. M'avergonyeix pregar a Déu per aquesta qüestió. M'agrada practicar aquesta unió més que parlar-ne. No tinc problemes per pregar conjuntament amb els meus germans cristians ortodoxos, anglicans, luterans. No tinc problemes per pregar amb els meus germans musulmans, budistes, sikhs o hindús. No tinc problemes per treballar colze a colze amb qualsevol persona en accions solidàries en bé de qualsevol persona, sense tenir cap necessitat de preguntar a la persona amb qui col·laboro quina és las seva confessió religiosa, ni de preguntar-li-ho a la persona envers la que dirigeixo la meva acció solidària, el meu amor. 

La divisió dels cristians és un escàndol pels cristians, però també ho és per tota la humanitat. La nostra divisió treu legitimitat al nostre missatge i a la nostra pròpia fe. Parlem massa, debatem massa, sovint sobre el sexe dels àngels.

La meva unió amb Déu, amb les meves febleses i els meus condicionants d'imperfecció, m'uneix a tota la humanitat, homes i dones de qualsevol creença i confessió. Prou discussions institucionals, prou debats doctrinals, dogmàtics. És més senzill, en Déu i en els germans hem de trobar la nostra unió. No escandalitzaré ni amoïnaré més a Déu com escandalitzem als homes amb aquesta qüestió.

Jo i TU

Pare,

sóc fill vostre i com a fill sé que no sóc fill únic.

Em sento estimat per tu, però em sento com un fill pròdig que malbarata el teu amor.

Poso el meu cor en els meus petits tresors. Uns tresors materials que em fan desgraciat.

Cerco la felicitat on no la puc trobar. La tinc tan a prop que no la sé veure.

Tinc l'essència de la vostra divinitat dins meu, però no paro de mirar enfora.

Ajuda'm a descobrir-te dintre meu perquè comprengui que ets a tot arreu.

En la natura, en totes les teves criatures, en l'ocell que no sembra ni sega, però vós alimenteu.

En els lliris del camp, que no treballen ni filen, però que tenen una bellesa que no sabem reproduir.

Obre el meu cor a través de la meva mirada.

Que et sàpiga descobrir en el pobre. Que en el pobre hi vegi la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el que plora. En ell a la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el qui té fam i en ell a la persona que no és altra que TU.

Que et sàpiga descobrir en el compassiu i en ell a TU que habites en ell.

Que et sàpiga descobrir en qui treballa per la pau, perquè TU li has donat pau al seu cor.

Que et sàpiga descobrir en el malalt, perquè ets en el seu cor, com ets en el meu.

Que et sàpiga descobrir en l'homosexual, una persona que estima i que TU no condemnes com nosaltres.

Que et sàpiga descobrir en la noia que avorta, incapaç de confiar en l'amor que és capaç de donar.

Que et sàpiga descobrir en el pres, que només ansia la llibertat i alliberar-se del seu crim.

Que et sàpiga descobrir en el ric, que no comprèn que és esclau de la seva riquesa i que roba la riquesa que pertocaria al pobre.

Que et sàpiga descobrir en l'injust, a qui no han ensenyat a estimar.

Ai Senyor, tots ells són jo i jo tots ells, i en ells i en jo no hi altre que TU.

Allibera'm del jutge que porto dins. Fes-me entendre que no necessitem qui ens condemni, sinó qui ens estimi.

Ajuda'm a perdonar-me a mi mateix per poder perdonar els altres, perquè tu ja ens has perdonat a tots.

Dóna'm l'alegria necessària per tal de veure't arreu, en tot i en tothom. L'alegria que farà real que TU ets en mi i jo en TU.

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (IV) CAP AL DESVETLLAMENT. Qui sóc Jo?

Segueixo la sèrie que vaig iniciar fa unes setmanes sobre la meditació. Hem parlat de com aprofitar els avantatges que ens donen els sentits corporals, la relaxació dels músculs del cos, de la respiració. Podem, ara, avançar una mica més. Sovint pensem que la paraula "jo" és simplement una persona singular pronominal. És evident que ho és, però no només és això. El budisme, per exemple, ens deixa molt clar el que no som. Sovint ens és més fàcil conèixer el que no som que no pas definir el que som. En l'hinduïsme trobem una figura com Ramana Maharshi (1879-1950) que convidava tothom a fer-se la pregunta "Qui sóc jo".

Sóc els meus pensaments? Sóc els meus desitjos? Els meus ...? Bé, no és el meu objectiu contestar aquestes preguntes per ningú. El que intento, sobretot, és convidar-vos a experimentar per vosaltres mateixos. 

Seguint els passos que he comentat en els apunts anteriors, conciència del cos, dels sentits, de la respiració, asseguts amb l'esquena dreta, ens podem fixar ara en el que podem anomenar el "cor espiritual". El terme cor l'utilitzem en el nostre llenguatge com a símil de centre; així diem, el cor d'una poma, referint-nos al nucli central de la poma. El cor de la ciutat, etc. És a dir, és el punt neuràlgic on batega l'energia necessària de tota activitat.

El cor físic de la persona sabem on el situem, al bell mig del nostre pit amb una tendència cap a l'esquerra. Intentarem no centrar-nos en el cor físic sinó al seu voltant. Algunes tradicions concentren la seva atenció en el cor físic de debò, altres al centre del pit i altres a l'altre cantó del cor físic, és a dir, a la dreta del pit. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció, si bé jo prefereixo no fer coincidir el cor físic i el cor espiritual.

Així, doncs, fets tots els passos anteriors ens concentrarem en el nostre cor espiritual. Ens assaltaran tot tipus de distraccions. No cal preocupar-nos. Cada vegada que això passi, retornem la nostra atenció al lloc del cor. Amb pràctica arribarem a un estat de silenci profund, al nostre Jo més autèntic que prendrà la forma del buit, un no-res. No és pas una empresa fàcil. La nostra ment és una font d'on brollen múltiples pensaments. Si amb l'atenció al cor espititual no avancem massa, podem fixar-nos en un sol pensament, així potser aconseguirem aturar la resta de pensaments. Si aconsegueixes fixar-te en un sol pensament, ja haràs fet un gran pas. Pot ser que més endavant, fins i tot, aquest únic pensament es dilueixi. L'objectiu de tot plegat és l'obertura d'aquest cor que tenim atenallat. Així com en els exercicis anteriors hem concentrat la nostra atenció en les sensacions del nostre cos i en la respiració, ara ho fem sobre el cor. No et rendeixis.  

Llençar la pedra o deixar-la caure?

S'acaba la quaresma. Ens acostem a Rams, la Passió i Pasqua. Aquest passat diumenge hem llegit una de les pàgines més plàstiques de l'Evangeli, si més no des del meu punt de vista. La imatge que ens evoca l'Evangeli de Joan la podríem veure avui reflectida, encara literalment, en alguns països. Però l'escena va més enllà de la seva literalitat. De tota manera, em costa creure com avui, com ahir, la nostra societat tracta i ha tractat les dones. Els homes que volen justificar-se en la llei de Moisès, el que volen realment és fer desaparèixer la prova del seu propi delicte, de la seva pròpia misèria. I carreguen sobre la part més feble al llarg de la història, la dona. No és estrany que les societats que han quedat impregnades i encallades en el context històric que ens explica el passatge de Joan, vegin amb tota normalitat que l'home pot cometre el mateix delicte que la dona sense que a ell se li reclami cap responsabilitat. Aquestes mateixes societats encobreixen el domini de l'home sobre la dona en tots els àmbits de la vida, fins a fer-ne un mer objecte del plaer, o una mercaderia sobre la qual fer-hi negoci familiar.  Sí, encara avui és possible veure una imatge semblant a la del relat evangèlic. La dona convertida en objecte i subjecte del nostre pecat. 

 

Però Jesús ens fa anar més enllà. El personatge central de l'escena sembla ser la dona adúltera, però em sembla que no és ben bé així. Jesús es dirigeix principalment als que envolten la dona, els posa en el centre. Ens situa al bell mig de l'escena amb ben poques paraules. Ens ve a dir que tots i cadascun de nosaltres fem prou mèrits per situar-nos enmig de la rotllana, amb els acusadors al nostre voltant demanant el nostre càstig. Ens agradaria que algú reclamés als nostres acusadors amb quin dret, amb quina superioritat, s'erigeixen en els nostres acusadors. Avergonyint els que duen les pedres a les mans converteix la pecadora.  Ni tan sols els diu el què han de fer, la resposta a la seva pregunta la tenen ells mateixos.

 

Mentre no ens convertim, mentre ens mantenim en el pecat, en la nostra feblesa, som incapaços de perdonar. Només quan estimem, només quan ens reconeixem en l'adúltera com un mirall de les nostres febleses, som capaços de perdonar. Estimar els altres com a si mateixos ens porta al perdó perquè coneixem la nostra natura febla. Estimar els altres com Déu ens estima esborra els nostres pecats i els dels altres. En el registre dels més vells hi ha tantes febleses acumulades que són els primers a deixar caure les pedres de les seves mans. Mentre nosaltres mantenim aquesta llarga llista en la nostra ment, Jesús fa temps que l'ha esborrat de la seva ment. Com podria Déu estimar-nos si tingués en compte el nostre registre personal? És pels nostres mèrits que som perdonats i salvats? No, és només per la gràcia que Déu oblida cadascuna de les entrades en el nostre registre personal. 

 

Jesús dibuixa a terra mentre tots esperen la seva resposta. Ell ja ha oblidat l'adulteri de la dona. Només la insistència de la multitud fa que s'aixequi i els respongui. De la mateixa manera com Déu ja ha oblidat l'adulteri de la dona, també ha oblidat el dels que la volen apedregar. No hauríem de fer nosaltres el mateix? Déu esborra els nostres pecats del seu registre no pas perquè seguim en el pecat, sinó perquè obrim el nostre registre i esborrem els dels altres. Perquè estimem i no condemnem. No una o set vegades, sinó setanta vegades set, que vol dir sempre. En l'Evangeli d'avui Jesús ens recorda que la Veritat ens farà lliures. I ser lliure és el contrari de ser esclau, lliure dels prejudicis, de tot allò que esclavitza la nostra ment, el nostre cor i la nostra vida. Com ens recorda Pau, el mal només es venç amb el bé.    

Prudentment esperançats

Aviat farà una setmana que el cardenal Bergoglio, - (jo ho pronuncio a la italiana, o sia, Bergollo, tenint en compte la seva ascendència, és a dir, com pronunciàvem el matemàtic Tartaglia, quan estudiàvem el seu triangle) -  va ser elegit com a nou papa Francesc, bisbe de Roma.

Des de llavors hem pogut sentir i llegir moltes anàlisis i valoracions sobre el paper que jugarà el papa Francesc en la història de l'església. Els uns el comparen amb Joan XXIII, altres posen èmfasi en altres detalls de la seva personalitat, alguns busquen polèmica sobre el seu paper durant la terrible dictadura argentina, quan era provincial dels jesuïtes al país austral. Tot són hipòtesis que crec que no tenen encara prou fonament. 

Una cosa que crec que és certa és que la seva elecció ha creat unes expectatives importants en el si de l'Església i a fora. La majoria de comentaris, en la meva opinió, són manifestació d'una gran esperança. Una esperança que molts cristians comparteixen en el sentit que l'Església necessita una renovació substancial. Una renovació que vagi en la direcció de recuperar els valors essencials de l'Església primitiva, de la comunitat cristiana, que no és altra que la de l'Evangeli. Quan eren respectats de tothom, vivien units i repartien els béns segons les necessitats de cadascú, com se'ns explica en els Actes dels Apòstols.

En el dia d'avui molts cristians voldríem que la nostra església no fos notícia pels escàndols que sovint apareixen en els mitjans de comunicació. Ens agradaria ser notícia pel nostre compromís amb els més pobres, que ens coneguin per l'immens amor que sabem compartir amb tothom, per les nostres pregàries i renunions sinceres per commemorar aquest amor, per la nostra actitud de perdó envers tothom, per la nostra vivència de les Benaurances. Totes aquestes esperances semblen posades en un home anomenat Jorge i que ha adoptat el nom de Francesc. 

 

Però l'església actual no és la mateixa de fa dos mil anys. Tenim unes estructures que hem anat creant al llarg dels segles que ens fan a tots una mica presoners. Estructures jeràrquiques, estructures jurídiques, estructures econòmiques, béns i patrimonis colossals, etc. Alguns ens voldríem desempellegar de tot aquest revestiment que hem anat construint i posem les nostres esperances en un sol home. No sé si és massa just carregar-li aquest mort. Sabem que tota estructura té una gran resistència a ser modificada i simplificada. En tenim mostres en tots els àmbits de la nostra vida, en organitzacions de tota mena. El papa Francesc, si té aquesta vocació de servei a l'Església i a la comunitat en general, trobarà grans resistències al seu voltant. Diria que l'empresa és tan gran que caldria una veritable revolució per dur-la a terme. El Concili Segon del Vaticà ho va intentar, però el mateix concili va topar amb aquestes resistències a les quals feia referència.

 

El papa Francesc, em fa l'efecte, està en una fase molt incipient dels seu papat. Jo en dic l'etapa dels signes. Des del primer dia ens n'ha mostrat uns quants i molta gent de bona fe els ha valorat positivament. Ara per ara, però, només són això, signes personals i individuals que neixen de la seva personalitat. Dues tasques l'esperen i totes dues són descomunals.  Pertanyen a l'etapa dels fets, de les concrecions.

 

La primera és la que fa referència a les estructures. Li caldrà molta força i vigor, com recomanava el papa emèrit Benet XVI, si vol reeixir. Jo diria que si confia en Déu i es deixa acompanyar per la comunitat podríem veure resultats positius. Si ho ha de fer sol, no se'n sortirà.

 

La segona tasca, no menys descomunal, és la de posar al dia l'ensenyament de l'Església. La doctrina social, econòmica, moral, ètica. Aquesta tasca també necessita una inspiració evangèlica. Cal separar el que hem anat afegint al llarg dels segles a l'ensenyament de Jesús i que sovint fa irreconeixible aquell ensenyament del que és realment l'esséncia del seu missatge i la seva bona nova d'esperança i llibertat. Cal separar, també, allò que és propi d'un context històric del que és essencialment bona nova. 

 

En fi. Avui dia de Sant Josep potser el papa Francesc ens farà cinc cèntims de la seva visió en la missa pontifical. Déu l'ajudi i li doni forces i tant de bo que ell també es deixi ajudar per la comunitat.

Francesc

Ja tenim nou bisbe de Roma. Francesc, vingut de l'Argentina, del nou món, jesuïta, fins ara arquebisbe de Buenos Aires. Els vaticanistes es deuen sentir tan frustrats com ho han d'estar els economistes a l'hora de vaticinar i anunciar situacions econòmiques crítiques. Els uns i els altres haurien de fer una cura d'humilitat. Són especialistes, ambdós, en analitzar el passat, però no gaire reeixits a l'hora de fer pronòstics. 

 

Un home va entrar al conclave com a cardenal i arquebisbe de Buenos Aires i n'ha sortit bisbe de Roma. Un home del qual comencem a llegir coses del seu passat. La seva infantesa, els seus inicis com a tècnic químic, els seus primers passos com a jesuïta, les responsabilitats que ha tingut dins l'orde, el seu nomenament com a bisbe primer i després arquebisbe i finalment cardenal Bergoglio. Comencem a sentir també anàlisis futures, algunes d'atrevides, altres furgant en l'home. Però com he dit, ens hem de prendre aquestes anàlisis amb prudència.  El que sí que crec que els cristians podem tenir és confiança i esperança. Res més que això.

Jorge Mario Bergoglio sembla ser un home al qual agraden els signes. Té el costum de rentar els peus de persones sofrents els dijous, de viatjar per la seva diòcesi en transport públic, rebutja altre tractament que no sigui pare Bergoglio. Són signes i com a tals ens diuen alguna cosa de la seva persona i de com entén el seu ministeri i de com entén el seu seguiment evangèlic.

 

Ve d'un país convuls. Un país que, com el nostre, ha patit les conseqüències d'un règim dictatorial. Aquell règim va portar sofriment a molts dels seus ciutadans, persecució i mort. Sembla que ell no va excel·lir per la defensa dels perseguits i represaliats. En podem trobar informacions periodístiques. No sembla que fos un home que es va adherir al nou règim, sinó més aviat es va mostrar potser massa indiferent. De tota manera, en un llibre titulat "Jesuïta" ell parla d'aquells anys. En aquells moments no va ser el profeta que tots hauríem volgut, però diu que va ajudar alguns empresonats i va amagar alguns perseguits. Però no fou suficient. La dictadura el va agafar en l'exercici de responsable de la província jesuítica d'Argentina. Se li retreu que va abandonar dos dels seus companys que van ser detinguts pel règim i empresonats durant molt de temps. Un d'ells confessa en un llibre que li ha costat molt de perdonar-lo, però que ho ha fet. El jesuïta Bergoglio no va ser allò que tots esperaríem d'un profeta cristià. Segur que si fou així, n'està ben arrepentit. Ell també és digne de ser perdonat. Però jo acostumo a atemperar les primeres impressions. Em pregunto què hauria fet jo en unes circumstàncies similars. Fent-me la pregunta a mi mateix em fa ser menys exigent. No tots tenim la valentia necessària a cada moment.

Em pregunto què passaria si als senyors cardenals se'ls hagués girat el cervell i m'haguessin escollit a mi com a bisbe de Roma. Que fàcil ho hauguessin tingut els periodistes per trobar facetes de la meva vida no gens exemplars. Situacions en les qual no he sabut estar a l'alçada. Ho tindrien molt fàcil. I com amb mi podrien trobar, ho van trobar fa molts segles també en la vida de Francesc d'Assís o Ignasi de Loiola, per posar algun exemple. Però tots tenim dret a una nova oportunitat. Bergoglio també.

He pogut sentir algunes paraules del Bergoglio arquebisbe. Gens amic de la pompositat i molt amic de ser com la seva gent. Capaç de fer sentir la seva veu davant els poderosos. El seu país va passar una crisi com la que ara vivim a nivell mundial. Estic convençut que es va adonar dels mals del capitalisme neoliberal i es va posar al costat que tocava. Bergoglio no és un progressista en els termes que nosaltres fem servir. No ha format part de la Teologia de l'Alliberament. Però crec que la seva experiència vital l'ha acostat a l'essència evangèlica. Dins la Companyia de Jesús no fou un Ellacuría, però com a bisbe va evolucionar, no sé si poc o molt, però crec que ho va fer. No fou un arquebisbe Romero, però cal recordar que el mateix Romero era molt temps abans del seu compromís un personatge tebi. 

Sigui com sigui, Bergoglio ha passat a la història. Hauríem pogut tenir un altra bisbe de Roma, però tenim a Francesc. Penso que té la capacitat d'obrir les finestres vaticanes. Més que res per tal que hi entri l'aire del món, la realitat més crua, i per tal que escampi una mica la ferum que s'ha encastat dins les seves parets. 

 

De Francesc, bisbe de Roma, només en coneixem unes breus paraules, uns petits gestos. Va sortir al balcó sense estola, ni musseta, la capelina vermellosa que porten els papes i que els cobreix les espatlles. Tots els papes que he congut fins ara les han utilitzat en la seva primera aparició al balcó de la basílica de Sant Pere. Ell va sortir només amb la túnica blanca que no era feta a mida i una creu pectoral no gaire cridanera. Incòmode mentre sonaven himnes sota el balcó. Senzill i obert en dirigir-se al poble de Roma. Es va presentar com el seu bisbe, un bisbe que ve dels confins de la terra. Que espera fer les seves funcions conjuntament amb el poble cristià, dones i homes. Que confia en ells per tal que Déu el beneeixi abans de beneir-los. En sabem el nom escollit per al seu ministeri. Francesc. Un nom que significa moltes coses dins l'Església. 

 

Fora d'això, no en coneixem res més. L'espera una tasca àrdua, molta solitud. Però em fa l'efecte que sabrà dur-la a terme en cooperació amb molta més gent. Com vaig dir, jo espero que ens ajudi a ser llum per al món i sal per a la terra. Estant en aquest món, però sense ser-ne. Benvingut, Francesc, germà.  

 

 

Ai senyor, ja els tenim tancats!

Ai Senyor, ja els tens tots tancats a la Capella Sixtina. Tot homes, quina diferència amb els teus primers seguidors que van rebre el vostre esperit un vespre en una habitació tancada mentre intentaven entendre la teva mort i la teva resurrecció. Entre ells hi havia una bona representació femenina quan van entendre el que havia passat. Ara són tot homes, no hi fa res, potser algun dia aconseguirem posar-hi remei. El que ara necessiten aquests homes és sentir la teva veu. Tant de bo tinguin l'orella del cor ben oberta.

Aquells primers deixebles tenien por perquè no havien entès encara el que els havies anat dient al llarg de tres anys. Els que ara són tancats a clau i forrellat entre les pintures de Miquel Àngel sembla que també tenen por. Si més no, ho sembla. Amagats de la vista del món. Podria ser que fos així per intentar estar més recollits i poder enllaçar millor amb tu o podria ser que fos perquè ningú sàpiga com tramen l'esdevenidor de la teva església, potser amb vergonya que no se sàpiga que els criteris que utilitzen són massa humans. Espero que no, que facis un bon terrabastall que els sotregui l'esperit. 

Ells s'han erigit en cardenals electors. Ja que és així, que facin una bona feina amb el teu ajut. Que escullin un pastor, un bon pastor. Un bisbe de Roma que sigui bisbe entre bisbes. Un cristià que sigui cristià entre cristians. Un servidor més més que un príncep. Les robes que duen semblen més pròpies de la reialesa que no pas de pobres pecadors. Tant de bo tot això ho sacsegis tu amb ell. Que no sigui ni conservador, ni progressista, moderat o radical. Que sigui, Senyor, un fidel servidor teu i de tota la humanitat i que la seva paraula i el seu gest sigui el més semblant al teu ensenyament, molt evangèlic. 

Que sigui pobre entre els pobres, que no tingui por d'enfrontar-se a les estructures vaticanes que fan més mal que bé. Que sigui llum pel món i sal per la terra. Que tingui una mà estesa per perdonar i no un puny tancat per castigar. Que sigui ferm i i valent per vèncer les resistències que trobarà al seu voltant. Que busqui la unitat dels cristians i el respecte envers les altres religions i els que no diuen que no en tenen cap. Que sàpiga reconèixer la bondat dels avenços científics i sigui inflexible en el mal ús d'aquests avenços. Que sàpiga veure la bellesa d'aquest món i que sigui un signe de pau per a tothom. En fi, només voldria que els ajudessis a trobar un home bo i valent. Confio en tu.