Fe i evangeli

Avui he pogut assistir a una xerrada que oferia en Màxim Muñoz a Valls. En Màxim és un antic company d'estudis i actualment és provincial del Claretians de Catalunya, president de la Unió de Religiosos, doctor en teologia i moltes altres coses. La seva conferència s'englobava en l'Any de la Fe. Ha parlat d'externalitat, interioritat, religiositat, espiritualitat. Ha descrit la situació actual de crisi en el qual hi ha una necessitat d'espiritualitat en les persones i de com el cristianisme hauria de poder saciar aquesta necessitat, sense que les persones l'hagin d'anar a buscar en altres fonts més llunyanes i estranyes. M'ha agradat molt que centrés la seva exposició en l'Evangeli i en Jesús. En què creia Jesús, com ho creia i com ho posava en pràctica. Ha fet múltiples referències a l'Evangeli com a fonament de la nostra fe. Ha definit alguns cristians com a ateus pràctics.

Tot plegat m'ha suscitat unes breus reflexions que tot seguit exposo.

Hi ha un cristianisme avui dia que basa la seva fe en les pràctiques externes de religiositat. La pràctica dels sagraments i una religiositat popular com a base de la fe. Sense fer una crítica d'aquest tipus de religiositat, sí que voldria aprofundir una mica en això. Avui moltes persones participen més o menys regularment en l'eucaristia dominical, en la recepció dels sagraments, participació en processors, etc. Essent aquestes manifestacions testimoni de la nostra fe, no crec que siguin les més importants. Estem sotmesos a una certa perversió del llenguatge. Ja vaig parlar fa uns mesos del que jo entenia per "practicants", però reiteraré el que vaig recordar llavors. Hem acceptat que la paraula practicants designi aquells que fan una pràctica externa de la seva religiositat en aquestes mostres externes. D'allò que són signes o símbols, és a dir, sagraments, n'hem fet el que ens defineix com a cristians. No és estrany, doncs, que havent posat èmfasi en aquest tipus de religiositat, molts cristians es vegin decebuts. Passem a ser ateus pràctics, utilitzant un concepte que en Màxim ha exposat. 

Per altra banda, els cristianisme corre el perill de no emplenar aquesta necessitat d'espiritualitat a la qual hem fet referència. La religiositat de l'església sembla basar-se més en prohibicions i obligacions més que no pas en el seguiment de Jesucrist i el seu Evangeli, no com a un revolucionari o com un guia espiritual, sinó com a humanització de Déu, la seva encarnació. La moral i l'ètica semblen el pilar de la nostra fe. Sovint aquestes normes o aquestes preses de decisió que afecten la vida de les persones i les col·lectivitats semblen entrar en contradicció amb l'Evangeli i els ensenyaments de Crist. 

Deia el filòsof Terricabras que, en la seva opinió, el missatge més genuí del cristianisme és que parla d'un amor no reaccionari, és a dir, que no és una reacció a l'amor que rebem dels altres, sinó que és un amor que es dóna, ens dóna, fins i tot a aquells dels quals no rebem precisament amor, sinó odi, indiferència, opressió. Si realment aquesta fos la nostra guia de vida en permanent presència de Déu, tothom coneixeria realment la nostra fe. Un amor pacient, gratuït, capaç de parlar amb qualsevol i donar-se sense esperar-ne rebre res a canvi. Aquesta és la veritable raó de la nostra fe. Posem la nostra confiança raonada en Déu tot estimant els altres com si fossin el mateix Jesucrist, siguin pobres o rics, blancs o negres, cristians o creients d'altres religions o ateus. Per actuar i viure així ens cal un contacte personal i permanent amb Déu, en el silenci, en la meditació, estant sols o en comunitat. Necesitem aquests dos aspectes. Solitud per refermar la nostra fe individual i participació comunitària per a celebrar-la. 

Celebro, doncs, haver retrobat en Màxim després de tants anys i haver-lo retrobat tan afermat en la fe evangèlica.