El passat no importa!

Diu el Senyor: «Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no tornarà a pensar-hi mai més. (Isaïes 65)

On em cerques?

Oh servidor, on em cerques?

Si sóc al teu costat!

No em trobaràs ni a la mesquita, ni al temple,

ni a la Kaaba, ni al Kailash;

tampoc en els ritus, ni en les cerimònies,

ni en el Ioga, ni en la renunciació.

Si em cerques de debò, ben aviat em veuràs,

ben aviat, abans que passi un instant.

Oh, cercador, Déu és l'alè de tot allò que respira.

 

Kabir 



Teresa Forcades parlamentària?

Fa pocs dies la benedictina i mediàtica Teresa Forcades va manifestar que en el cas que es presentés a les eleccions i fos escollida parlamentària hauria de deixar de ser monja. A algunes persones, potser, els ha sorprès les seves declaracions. Concretament ha dit que descarta anar al Parlament "si això és incompatible amb ser monja. Si no ho és, no ho descartaria". 

Fa temps que volia dir quatre coses sobre aquesta qüestió, però em resistia a fer-ho tot esperant les diverses decisions que té a l'abast. Tot i així, la seva creixent aparició als mitjans de comunicació en la seva vessant política i pública m'empenyien a fer-ho, però ara que ella mateixa ha fet aquesta reflexió en públic, m'atreveixo a dir-ne quatre coses.

La qüestió és si hi ha coherència en el fet que una monja o un monjo d'un orde contemplatiu es dediqui a fer d'activista polític. El tema no és senzill, ni simple. La història ens ha mostrat diverses experiències de participació política de l'església com a institució en la vida política a occident. Només cal recordar la nostra pròpia història. Quants presidents de la Generalitat de Catalunya no han estat canonges, abats, etc? N'hem tingut desenes. Eren altres temps. Avui en dia ens xocaria bastant pensar remotament que un bisbe o un abat presidís la màxima institució catalana.

En el nostre entorn immediat, la participació de l'església en la vida política ens situa en uns temps en els quals la nostra memòria ens produeix certa repugnància. L'església al costat del poder i donant categoria de croada a l'aixecament militar del general Franco.

Per tant, la història ens ha farcit d'exemples de la implicació de tota la institució eclesial en la vida política i, sobretot, com un agent del poder. Per altra banda, tenim en el darrer terç del segle XX exemples de participació política de membres destacats de l'església en processos d'alliberament, ja sigui a centre i sud Amèrica, o bé al centre d'Europa. Els dos exemples citats són aparentment contradictoris, però en la seva arrel mantenen una unitat en una intenció d'alliberament d'uns règims despòtics i que menystenien els més elementals drets humans. L'església polonesa no era la de la teologia de l'alliberament, però hi estava unida en la lluita per l'alliberament.

Sense anar tan lluny, podem recordar la història més nostrada. Montserrat, Poblet, els caputxins de Sarrià, etc

Per tant, l'església, com a institució, no és, ni ha estat mai aliena a la participació política de les nacions. A vegades prop dels que sofreixen, altres prop dels que fan sofrir la gent. En conclusió, haurem d'acceptar que els cristians no són alienats socials. Viuen en aquest món, encara que la seva essència no sigui d'aquest món. Penso que és bo que sigui així. El que caldria és que tinguéssim clar al costat de qui hem d'estar si volem ser coherents.

Però en el cas que ens ocupa estem parlant d'una persona que va fer una opció lliure de ser monja al monestir de Sant Benet de Montserrat. Hi ha alguna coherència en el fet que algú que amb tota llibertat ha fet una opció com aquesta es dediqui al mateix temps a l'activisme polític? Aquesta pregunta se la fa la pròpia Teresa Forcades i també me la faig jo mateix. Sembla que ella ho té bastant clar quan parla del cas que es presentés a les eleccions. Jo me la faig ja per l'activitat que ella està duent a terme des de fa temps.
Durant molts anys els monjos i monges contemplatius han viscut aïllats del món en la seva clausura. Des del concili segon del Vaticà les coses han anat canviant. Però la pregunta segueix essent vàlida. La paraula monjo té diversos significats etimològics. Durant força temps s'ha posat èmfasi en el significat que fa referència a estar sol. D'un temps ençà ha guanyat força un altre significat que fa referència a la unitat. Monjo és aquell que és u amb Déu i amb la humanitat sencera i l'univers.
És compatible això amb la de ser líder d'un moviment o partit polític determinat?
No estic prejutjant la vàlua personal de la Teresa Forcades, ni el seu dret a la participació política. Tan sols em pregunto si l'opció de vida que ha triat és compatible amb el lideratge polític que ha assumit.
Sent franc, he de dir que em costa trobar el punt d'unió de les dues opcions. El cristià i la cristiana no es pot desentendre del seu compromís personal envers la societat, sobretot envers els marginats i els pobres. Però trobo que a aquell que vol ser u amb l'U, que ho abraça tot i tothom, ho té difícil per seguir veient i vivint en un món separat per ideologies, opcions polítiques, que veuen el món parcel·lat entre bons i dolents, rics i pobres, lliures i esclaus.
Crec amb tota sinceritat que la Teresa Forcades hauria de rumiar bé com transmet aquesta opció personal de vida amb la seva activitat política. Enteneu-me bé, dedicar-se al bé comú és quelcom de lloable. Que ningú pensi que tinc cap mena de fòbia envers ningú que es dediqui a això.
Tanmateix no crec que sigui aquesta la funció del monjo o la monja.
Som en el món, però no som del món. Confio que la Teresa Forcades tindrà la visió clara per poder trobar el camí que vol seguir. De cap manera pretenc donar-li cap lliçó, ja que la meva visió encara està enterbolida i no té la claredat que cerco en el silenci. Com li agrada a la Teresa acabar alguns dels seus escrits, PAU i BÉ.  

El Temple

Escriu Fèlix Martí: "El concepte de temple hindú no es pot comparar amb el de les esglésies cristianes. Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de l'Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtes que no solament faciliten la veneració dels déus, sinó també l'acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar i celebrar. (Extret de Déus desconeguts, de Fèlix Martí.

Penso que això devien ser els antics llocs de pelegrinatge cristians de l'antiguitat. I enllaça una mica amb el que proposava el professor Manuel Castells en l'acte inaugural del Congrés celebrat a Barcelona sobre la Pastoral a les grans ciutats, quan proposava obrir les nostres parròquies a la societat.

  

Solidaritat, i un pas més, caritat!

"Ciència i Caritat" de Pablo Picasso

Si el teu enemic té fam, dóna-li menjar.; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap, i el Senyor et recompensarà la teva obra. (Proverbis 25,21).

En els temps actuals de greu crisi econòmica i social han proliferat noves associacions i entitats que miren d'apaivagar el sofriment i la marginació d'un bon gruix de població que s'han sumat a la munió de pobres que la nostra societat ja tenia. Aquestes noves entitats s'han afegit a aquelles antigues institucions que des de fa molts anys donen servei als exclosos i marginats de tota la vida. Noves iniciatives i nous serveis que pocs anys enrere semblaven impossibles en una societat que es vanagloriava de la seva riquesa i de la seva fortalesa econòmica. Les institucions públiques s'han vist ultrapassades per l'allau de sol·licituds d'ajuda que la situació ha creat. No entraré ara en causes i responsabilitats que s'hagi arribat a on s'ha arribat. Avui en dia, la situació que vivim ens situa a tots, tots, en el risc d'exclusió social. Persones soles que han perdut la feina, la casa; famílies senceres sense els ingressos necessaris per seguir portant una vida digna per a elles i els seus fills. A les seves mancances materials s'hi afegeixen trastorns psicològics, inadaptació, etc.

Trobem entitats a tort i a dret que fan un servei inestimable i que supleixen la labor que les institucions públiques haurien de fer però han dedicat bona part dels seus recursos a salvar bancs o a rescatar empreses constructores i concessionàries d'autopistes, només per posar alguns exemples. Podríem ampliar-ho amb despesa militar, etc.

En general, trobem dos tipus d'entitats que fan aquesta feina dignificant de la condició humana. Per una banda, trobam entitats inspirades en principis humanitaris, solidaris, etc. Per altra banda, trobem entitats inspirades en els principis cristians. Alguns pensadors, han esmerçat temps a comparar i cercar diferències entre aquests dos principis que inciten a ajudar el desvalgut. Sobre la taula, hi trobem conceptes que algú ha volgut contraposar, com els de la solidaritat enfront de la caritat. En els temps moderns, la caritat té mala premsa. Sovint se l'ha associada a una manera de fer paternalista, allò que abans se'n deia beneficència. No són pocs els que donen a la solidaritat un valor superior a la caritat. Li donen un significat més digne per a la persona.

Jo discrepo d'aquesta opinió. En línies generals, diria que solidaritat i caritat tenen molts punts en comú, comparteixen finalitats, però divergeixen en algunes pràctiques. Sempre parlo de caritat en el sentit més evangèlic del mot. Caritat és amor.

Tant la solidaritat, com la caritat, cerquen trencar amb l'exclusió social i personal. Ambdues són inclusives. Tant l'una com l'altra s'inspiren en la justícia social, la que es deriva de tot ésser humà. Així, doncs, ambdós conceptes poden fer un llarg camí juntes. Però penso que la caritat va un pas més enllà. Hi ha un moment en el qual la solidaritat s'atura i la caritat segueix caminant. La justícia social no és ben bé igual al que en podríem dir justícia divina, justícia evangèlica. Mentre la justícia social és per a aquelles que als nostres ulls se la mereixen, la justícia evangèlica és per a tothom. Em sembla una diferència substancial. La primera obeeix a criteris estandaritzats, que acoten amb qui cal ser solidaris, mentre la segona és per a tothom, fins i tot per a aquells a qui la justícia social exclou. M'hi fa pensar el missatge evangèlic. Les primeres línies d'aquest escrit, la cita dels Proverbis, m'ho insinuen. Altres textos també.

El text de l'Evangeli d'avui, també m'ho insinua. És aquell d'aquella dona enganxada in fraganti. Havia comès adulteri. No ho podia negar. Les evidències eren massa fortes. La justícia humana tenia clar el càstig que es mereixia. Però Jesús, amb unes simples paraules, fa que els assedegats d'aplicar la llei deixin anar d'un en un la pedra reservada a l'adúltera. Però tenim altres exemples. Estimar als enemics, parar l'altra galta, deixar-se despullar pel qui només et vol prendre una peça de roba. Realment les demandes evangèliques són de difícil acceptació social i humana.

La solidaritat humana és d'un gran valor. Però determina a qui ha d'anar adreçada. Limita, posa requisits, permet negar-la amb paràmetres humans justos. Permet un “a tu no et toca, busca't la vida en un altre lloc”. La caritat evangèlica no. Siguem solidaris, sí, però, si ens hi atrevim, siguem caritatius, a risc que ens tractin de tòtils.

Nova quaresma

“¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els que han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el que va despullat. No els defugis que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. (Isaïes 58, 5-8^a)

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, ens deien ahir mentre ens imposaven unes grises cendres sobre els nostres caps. Entrem en una nova quaresma, és una nova oportunitat. Els cristians tenim una gran sort i aquesta no n'és cap altra que mai se'ns nega una nova oportunitat. Les tenim cada dia. Però en el calendari anual ens donem un període particular per aprofitar amb més intensitat l'oportunitat que se'ns dóna. Ens diem que ens cal convertir-nos, però potser no acabem d'entendre què significa aquest convit a convertir-nos.

Que vol dir convertir-se? El significat etimològic de la paraula ens pot ajudar a entendre-ho. El mot llatí ens diu que es tracta de “tornar”, “girar-se”. Tornar a on? Girar-se cap a on?

Intueixo que és un convit a fer un gir de 360 graus en dues fases de 180 graus cada una. Vivim en un món que ens aclapara amb informació i desinformació a tothora. Distraccions de tot tipus, lúdiques, tecnològiques. El primer gir l'hem de dirigir de fora cap a dins. Mirar-nos nosaltres mateixos en el nostre interior. No amb una intenció narcisista o egoista, sinó sense voler-ne treure profit. Simplement veure'ns com qui es mira en un mirall que ens radiografia. Quins són els nostres interessos, quines les nostres ocupacions, les nostres preocupacions, les nostres accions. En definitiva, conèixer el nostre interior, què ens anima a actuar i a comportar-nos d'una manera determinada. Però no ens podem quedar aquí. Aquest gir de 180 graus, fixant la nostra atenció en el nostre interior, no tindria massa sentit si no va acompanyat d'un nou gir de 180 graus que completi el gir complet.

Després de veure en el nostre interior i descobrir-hi el que hi descobrim, ens cal girar-nos de nou cap a l'exterior. Aquest gir complet sobre si mateix pot donar-nos el sentit i la pauta del nostre comportament. Ens pot convertir en persones renovellades. Si hem fet el gir complet, descobrirem coses que no ens satisfan del nostre interior i que tampoc ho fan de l'exterior que habitem. Sense posar-nos hi pedres al fetge, descobrirem que volem ser diferents. Potser haurem descobert que els nostres punts d'atenció s'han desequilibrat i volem fixar-los de nou per refer el nostre camí.

Entendrem llavors les paraules d'Isaïes que encapçalen aquestes ratlles i que ens conviden a ocupar-nos per fer un món millor i més just, allò que Jesús en va dir el Regne de Déu. Un món en el qual les escales de valors imperants trontollen i s'esfondren i en el qual em sento cridat a col·laborar per fer-lo realitat. Sabem que trobarem oposicions internes i externes però si no defallim, descobrirem que és un món possible, real, alegre, just i feliç, per damunt les dificultats, les penes, el dolor, el sofriment. 

I per començar a fer aquest gir amb serenor i tranquil·litat, la música ens hi pot ajudar, com aquest "Vater Unser" (Pare Nostre) de l'estonià Arvo Pärt que interpreta com un àngel en Lluís Travesset en un enregistrament de quan el petit tarragoní era escolà de Montserrat.

 

Ser, no figurar, ni imposar!

"Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia."

(Isaïes).

"Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós. En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit" (Pau als Corintis)

En aquest cinquè diumenge de durant l'any, les lectures de la Paraula ens comminen a ser llum i sal de la terra. Petites coses capaces d'amarar i donar gust a un menjar o il·luminar un espai. Se'ns demana això si de debò volem fer present el Regne de Déu a la terra. No se'ns demana de convertir-nos en lobis influents, grup de pressió, ni res semblant. Algunes esglésies semblen haver oblidat l'essència cristiana de la bona nova anunciada per Jesús. Alguns enyoren aquella església de segles passats, poderosa, que jutjava, regnava sobre immensos territoris i pugnava amb reis i emperadors. Algunes esglésies voldrien encara dictar normes i lleis per al conjunt de la societat i han oblidat que Jesús ens va enviar a ser presents en el món com petites llumeneres, com testimonis humils de l'amor de Déu que a través de la nostra vida podrà fer entendre tothom que amb amor podem albirar la felicitat del Regne; un amor que ens fa compartir el pa, comparrtir menjar amb els que no poden compartir-lo perquè no en tenen, vestir als que van nus.

Pau ens recorda com cal fer-ho, sense grans paraules, sense voler emular els poderosos de la terra, sinó amb la nostra fe afermada en Jesús i a la manera de la sal, composta de petits grans, però capaç de donar sabor al menjar, a la vida. Com llavors de mostassa. 

No ens calen lleis per fonamentar el nostre testimoni, ens cal, simplement, ser entre els nostres germans, testimonis del Regne de Déu, lluny del poder i sense ganes de disputar-lo. La nostra vida i la nostra fidelitat és la que pot convèncer que en Déu i l'amor hi ha la veritable font de la felicitat. El Regne de Déu no s'imposa com ho fan els regnes dels homes, sinó essent com la sal i la llum.