Aquest divendres passat, el programa Identitats, va reemetre l'entrevista que Josep Ma Espinàs va fer el 27 de febrer de 1985 al pare Domènec Cardona, prior de la Cartoixa de Montalegre. Em va fer gràcia retrobar-me de nou amb el pare Cardona a qui vaig conèixer quan jo tenia uns 14 o 15 anys. El pare Cardona ja és mort, però passats més de 35 anys que el vaig conèixer, sempre ha estat present en els meus records com a un home senzill, ple de bondat i d'una simpatia profunda que es feia estimar.
Com deia, vaig conèixer el pare Cardona quan jo tenia catorze anys i estava estudiant a la Conreria. Feia temps que des de dalt la Conreria veia al fons de la vall, en direcció al Mar, la Cartoixa de Montalegre, un monestir força gran amb una configuració arquitectònica molt diferent de tots els altres monestirs que jo havia conegut. Una cartoixa típica és una agrupació de petites ermites al voltant d'un claustre que enllaça totes les ermites amb les dependències més importants. Evidentment, la part central l'ocupa l'església. Montalegre conté dos claustres de mesures considerables. En un hi ha arbres fruiters que si la memòria no em falla eren oliveres. En l'altre, un gran xiprer i una part reservada a cementiri on els cartoixans són enterrats anònimament, amb una simple creu de fusta que assenyala cada una de les tombes.
Cada dilluns veia passar prop de la Conreria un grup de monjos que anaven d'excursió com estableix la norma cartoixana i que s'anomena spatiamentum. La senzillesa dels seus vestits i la seva discreció sempre em van cridar l'atenció. Recordo que amb algun company havíem fet l'intent d'entrar a la Cartoixa d'estranquis. El mur que la protegeix feia impossible que des del bosc que la circumda s'hi pugui penetrar. Havíem intentat escalar aquest mur, però a la part superior s'hi trobaven adossats nombrosos trossets de vidres que evitaven, precisament, el que nosaltres preteníem.
Davant la frustració que vam tenir en no poder penetrar al monestir tal com nosaltres preteníem, vam decidir entrar-hi com toca, o sia per la porta. Ens vam armar de valor i una tarda, acabades les classes, vam baixar pel bosc i ens vam plantar a la porta. Vam trucar i, al cap d'una bona estona, ens va obrir un monjo i després de presentar-nos li vam demanar de poder parlar una estoneta amb algú. Ens va fer esperar en una mena de vestíbul i poc després ens va fer entrar a l'interior del monestir. Us podeu imaginar que estàvem excitadíssims. Sabíem que no era fàcil entrar en una cartoixa. Nosaltres ho estàvem aconseguint amb 14 anys.
Després d'entrar al Claustre i parar-nos davant una porta, el monjo que ens acompanyava va trucar a la porta i vam entrar. Davant nostre ens esperava el Pare Cardona. Ens va impressionar. Ens va rebre amb la seva bonhomia i senzillesa amb les mans obertes. Després de presentar-nos vam estar una bona estona parlant. No transcriuré pas ara la nostra conversa. Però va ser impactant i enriquidora. Això era el 1974-1975. O sigui que en aquells moments el pare Cardona no era, encara, el prior, però ho seria uns set anys després. A començaments dels anys 90 el pare Domènec Cardona va morir.
La darrera vegada que he estat a la Cartoixa de Montalegre va ser l'any 1994. Vaig tenir el privilegi de poder passar tres dies en una cel·la fent vida cartoixana. El prior, en aquells moments, era el pare Jesús Ma Arbolí. Va ser poc abans que es produís l'incendi esgarrifós del bosc de la serralada de Marina i que va costar la vida a un dels monjos. Dic que vaig tenir el privilegi perquè els cartoixans no tenen hostatgeria com la majoria d'altres monjos, com els benedictins o els cistercencs. La seva vida passa més desapercebuda. Per això estic agraït que em deixessin passar amb ells aquells tres dies. Vaig tenir algunes converses amb el pare Arbolí i amb algun altre monjo. Vam recordar l'anècdota que he explicat a l'inici i que fou la meva experiència amb la cartoixa. Més tard, un monjo amable em va portar fins al cementiri on diverses creus assenyalen que allí hi són enterrats a terra diversos monjos que els han precedit. Amb molta discreció, el monjo em va dir a cau d'orella: "Aquí hi hi ha Dom Domènec", i em va assenyelar una tomba. Li ho vaig agrair. Després d'uns moments d'emoció i silenci vaig retornar a la cel·la.
Un altre dia us parlaré de la meva experiència amb més detall. Una experiència cartoixana que no em va deixar indiferent i que va reforçar la impressió que vaig tenir als catorze anys, que aquells homes venerables mereixien tot el meu respecte i admiració. Així, doncs, mai no he amagat la meva predilecció pels fills de Sant Bru, Bru de Colònia, i pels seus seguidors que fan honor al nom de la Cartoixa de Tiana, Montalegre (Monts Hilaris).
Us deixo aquí el video de l'entrevista.
3 comentaris:
Jo també recordo el silenci impactant dels monjos els dilluns quan sortien pels voltants. El lleu xiuxiueig del que té por de molestar els companys. Sentíem que eren "homes de Déu" I penso que encara podriem regatejar la sort de Sodoma gràcies a ells...No volen reconeixements i és del tot gratuït el què fan. Gràcies pel seu testimoni i la seva pregària. mai el silenci ha estat tan eloqüent.
Caràm, cercant "Cartoixa De Montalegre incendi" he trobat el teu blog. També jo vaig estar en la Cartoixa fa 35 anys. Coneixia al pare Cardona i tots els d'aquell temps. Salutacions cordials.
El pare Arbolí també es mort. Si cerquem en internet "Muerte en la Cartuja", ens apareix un article escrit per un cosí seu, en Felix Arbolí. Com a cosa curiosa en la guerra del Golf quan Sadam va invadir Kuwait, era embaixador espanyol a Kuwait el germà del pare Arbolí. Es pot cercar a Internet. Salutacions cordials i Santa Quaresma.
Publica un comentari a l'entrada