Temps de vacances, temps de felicitat?

Les persones sovint creiem que la nostra felicitat depèn de factors externs, factors de l'entorn, de la pròpia realitat momentània. L'home i la dona al llarg de la història hem buscat la felicitat. Ho hem fet com l'alquimista que cerca la pedra filosofal. Nosaltres cerquem l'elixir de la felicitat. Sempre, però, la busquem a fora de nosaltres mateixos. Quants llibres d'autoajuda no ens parlen avui de la felicitat, de com realitzar-nos plenament. No negaré pas que els factors externs ens poden ajudar en aquesta recerca, però, des del meu punt de vista, no són els més importants. El psalmista diu "si t'enriqueixes, no hi posis el cor". Ens hem preguntat mantes vegades si els diners feien la felicitat! La resposta és prou evident. Ningú no ha arribat a l'estadi de riquesa en la qual digui que ja en té prou. La nostra sed de riquesa no té límits. S'acostuma a matisar que els diners no porten la felicitat, però que hi ajuden. Penso que no és cert. No hi veig una relació directa entre diners i felicitat.

La felicitat és una característica humana. Sovint la relacionem amb situacions concretes. Però la felicitat neix de l'interior de l'ésser humà. És aliena a causes externes. Pot un pobre ser feliç? Pot un malalt viure la seva malaltia i ser feliç? Pot un perseguit ser feliç? Penso que sí. Nosaltres, però, associem la felicitat al benestar, a la satisfacció, i, de fet, són coses diferents. Jesús va marcar unes pautes per a ser feliços de debò. Unes pautes que capgiren els nostres conceptes de dalt a baix. Hi ha persones amb feina infelices, hi ha persones sense feina plenament felices. Ni la riquesa dóna la felicitat, com tampoc la pobresa la dóna. Però, possiblement, un pobre pot estar més a prop de ser feliç que no pas un ric. Ja imagino que això xoca de ple amb els nostres estàndars, però crec que és així.

Durant les vacances esdevenim plenament autònoms dels lligams de la quotidianitat. Quantes parelles no se separen després d'unes vacances? Quan la convivència es despulla de tot condicionant ens adonem de com de difícil és conviure amb els altres. Acostumem a dir que tenim tastets de felicitat. Però parlem de coses diferents. Realment no parlem de felicitat, sinó de percepcions gratificants, plaents, viscudes o amb perspectives de ser viscudes. No ens cal renunciar-hi, però no ens hauríem de confondre. Quan apareix un contratemps que ens fa plenament infeliços és que mai hem estat feliços. La persona feliç està per damunt de les variabilitats de la vida. Una persona feliç no està a mercè de les circumstàncies. Una persona feliç viu la realitat, la real, tal com ve, amb plenitud, amb una certa invariabilitat. Això no significa ser insensible, ans al contrari, la persona feliç és molt sensible als avatars propis i dels altres, però no deixa que això el trasbalsi. 

La felicitat la trobem dins d'un mateix. Quan l'exterior va d'acord amb l'interior. Quan en el nostre interior hi trobem el nostre ésser més profund que ens comunica, ens relaciona amb l'altre, quan ja no hi ha ni tu ni jo. Les diferents tradicions religioses i culturals han donat a aquest ésser noms diferents. A l'Índia diuen a aquest lloc "la guha", la cova, on trobem l'absolut, atman, brahman, déu. Trobar aquest lloc, però, demana un esforç, una disciplina. Les vacances és un bon moment per començar aquest pelegrinatge a l'interior. Acompanyats, sols, en solitud, cadascú l'ha de cercar. Després caldrà conrear-lo. No és cosa d'un dia, sinó de tota una vida. Les coses no són felices, només les persones podem gaudir de la felicitat i el temps de vacances és un bon moment per a aprofitar l'aturada de la quotidianitat per a posar-nos-hi. La persona feliç és capaç d'irradiar-la cap als altres. De fet, és per això que l'hem de cercar, no per egoïsme, per quedar-nos-la per a nosaltres sols. La felicitat ens relacionarà d'una altra manera amb els altres, amb l'entorn, amb l'univers. És l'aventura més gran que tota persona pot viure, no està vedada a ningú. En el llenguatge actual dominat per l'economia, podríem dir que és la millor inversió que mai podrem fer. Qui no vol fer, doncs, una bona inversió? La millor que podem fer.   

El far apagat, però que segueix il·luminant

Com tothom ja sap ens ha deixat en Raimon Pannikkar. A l'edat de 91 anys el seu cos ha dit prou. Noranta-un anys de saviesa ens han deixat. Sense fer gaire soroll, en un indret prvilegiat als cingles del Collsacabra. A Tavertet, on es va instal·lar ja fa una vintena d'anys llargs. S'ha escrit molt durant aquests dies sobre la seva obra, sobre la seva vida, sobre els seus escrits, sobre el seu camí iniciat fa temps.

Ha estat un home prolífic, amb experiències diverses i variades. Participant de diverses tradicions culturals i espirituals ha intentat extreure allò de més essencial que hi ha en les diverses religions. Ha sabut entrellucar el bo i millor de tres grans religions com la cristiana, la hindú i la buddhista. No ha fet una amalgama de totes elles, sinó que ha sabut beure de les fonts i les experiències de totes elles. Les més genuïnes i les que han tingut com a centre de la seva acció la persona. Ha sabut veure l'aportació de les diferents cultures i religions pel què fa a la transformació dels homes i les dones de tots els temps, també els d'ara. Ha intuït, com altres grans mestres, que cal una transformació personal per a transformar la humanitat. Darrerament acostumava a dir que creia que havíem tocat fons. I això el feia estar esperançat.

Va propiciar el contacte, la coneixença mútua, que obria les portes a la comprensió dels altres i a la convivència pacífica. La relació entre les cultures a partir de la pròpia identitat, indispensable per a comprendre l'altre. Fou un home heterodox. Alguns l'han vist com un eclèctic, com un mix de tot plegat. Jo no l'he vist mai així. No gaire amic del món institucional, encara que va formar part de moltes i diverses institucions.

Deixeble de dos grans coneixedors del món oriental provinents de la tradició cristiana com van ser Monchanin i Henri Le Saux. Dues persones que a meitat del segle passat es van immergir en el món espiritual de l'Índia i que ens van fer aportacions interessantíssimes. Com tot home, la seva història està plena d'èxits i fracassos, experiències reeixides i d'altres de frustrades. Pannikkar era un home que feia camí, traçant el seu camí incert. Intel·lectual de primer nivell, el nostre país no té, encara, la mesura de la seva pèrdua. Als països on ha exercit el seu mestratge se'l valora molt més del que se l'ha valorat a casa nostra. Estats Units on va ensenyar en dues de les més prestiogioses universitats. Itàlia, Alemanya on va publicar molts dels seus escrits. Polilingüe com pocs. Coneixia el valor de la paraula, per això va poder descobrir, també, el valor del silenci. 

Retirat de la seva vida professional va escollir un lloc com el Collsacabra on va poder conrear el silenci, sense oblidar que la vida de tot home i de tota dona està destinada a la transformació individual i col·lectiva. La religió i l'espiritualitat eren, des del seu punt de vista, motors d'aquesta transformació, no pas impediments, ni camins alienadors. Com Aurobindo, sabia que tenim un deure envers els altres, la nostra vida és per als altres, però primer cal ser un mateix.

En definitiva, un savi ens ha deixat, ens queda, però, la seva obra, els seus escrits, la seva vida. És un far que ens pot il·luminar una mica el nostre camí, un camí que ningú no pot fer per nosaltres, sinó que cadascú ha de fer el seu, amb canvis de rumb, si cal, amb dubtes, potser, però un camí intransferible que ens pot portar a trobar-nos amb tota la humanitat, amb tota la creació, amb el cosmos, en allò de més essencial que ens fa iguals, germans, companys. U amb tot.  

Monaquisme i societat

De fa molts anys, hi ha un corrent dins el monaquisme occidental d'inserir-se en el diàleg social, d'entaular un diàleg amb la societat. En trobem diversos exemples que toquen diversos aspectes de la vida social. Un exemple és el diàleg interreligiós. El monestir cistercenc (trapenc) de Ghetsemani, a Kentucky, n'és un exemple. Ja en vida del cèlebre Thomas Merton va establir aquest diàleg amb diverses tradicions religioses, sobretot orientals. El monestir benedictí de Chevetogne fa molts anys que combina la tradició catòlica i l'ortodoxa. El pare Henri Le Saux va viatjar a l'Índia des de Kergonan per a establir-se en la tradició hindú i ser un referent fins a la seva mort del diàleg entre occident i orient. Aquests només són uns exemples de diàleg interreligiós.

Tenim altres exemples en altres camps. Noves fundacions com les Fraternités Monastiques de Jerusalem, nacudes a França, van inserir el monaquisme cristià dins la vida ciutadana. Avui són presents a moltes capitals europees i del món occidental. El monaquisme cristià, així com l'oriental, és present a la xarxa. Fins i tot, ordes semieremítiques com els cartoixans són presents a internet amb diverses pàgines web. 

En un àmbit més territorial tenim els casos de Montserrat o Aranzazu que han estat referents espirituals i culturals per a les nacions catalana i basca, respectivament. 

Avui en dia no és estrany que moltes persones aprofitin la calma o la tranquil·litat dels monestirs per a preparar exàmens, oposicions, treballs diversos que requereixen un entorn de pau per a poder-se concentrar en la seva feina. Poblet, Solius, Vallbona són espais utilitzats amb aquesta finalitat assíduament. El monestir de Sant Daniel, a tocar de Girona, té, a part de l'hostatgeria, una residència d'estudiants fins i tot. 

El monaquisme, doncs, té avui dia, encara, valors que oferir a la societat. Valors que molts ciutadans cerquen i no troben si no és dins els murs d'un monestir. Cada orde monàstic té les seves peculiaritats que intenta compaginar amb la societat moderna. Unes han anat evolucionant de la mà de la mateixa societat, altres han fet de la seva fidelitat als seus origens un valor. Els cartoixans sempre diuen que la Cartoixa no ha estat mai reformada perquè mai no ha estat deformada. 

Malgrat que sembli el contrari, monaquisme i societat no han deixat mai de dialogar al llarg de la història. La societat té coses a oferir al monaquisme i el monaquisme segueix tenint valors a oferir a la societat moderna. El Concili segon del Vaticà va modernitzar el monaquisme occidental sense que aquest hagués de renunciar a la seva essència. El monaquisme pot oferir a la societat actual un espai on pouar la set d'espiritualitat que cerca, més que no pas de religiositat. La societat ofereix al monaquisme l'espai on oferir aquesta espiritualitat. Són vasos comunicants que no són pas contradictoris, sinó que es podrien entendre complementaris. 

És bo, doncs, que aquest diàleg es mantingui i, si és possible, s'incrementi. Els murs històrics que els bells recintes monàstics conserven no han de ser estancs, sinó ben permeables, sense por que aquesta permeabilitat contamini els valors espirituals que ha atresorat en el decurs dels segles.      

La memòria històrica i l'ARA

Fa temps que es parla de la memòria històrica al nostre país. Amb aquest concepte fem referència a un tancament en fals del passat històric recent que es va produir en la transició democràtica. Després d'anys de dictadura els representants polítics van decidir prioritzar el futur democràtic obviant el passat dolorós que ens va portar a la guerra civil i la posterior dictadura. Potser el moment històric dels anys setanta recomanava fer-ho així, no em proposo discutir-ho ara. El que és ben cert és que al nostre país no s'ha produït una revisió d'aquest passat i una restitució de milers de persones que van perdre la vida durant la contesa bèlica i en els anys de repressió de la dictadura. Allò que als anys setanta va semblar més convenient, ara, passats els anys aflora com un procés que no va tenir les virtuts que es pretenia.

Moltes persones, descendents d'altres persones, cerquen una dignificació deguda a tants i tants milers d'homes i dones que van perdre la vida en aquell període històric. Les raons que podien aconsellar actuar com es va fer després de desaparèixer el dictador no semblen vàlides avui dia. Hom considera que el sistema democràtic està ja consolidat i que una prova de maduresa com és recuperar la memòria i donar dignitat a tantes i tantes persones hauria de ser possible de fer-la ara. 

Els historiadors ja han anat posant els múltiples i complexos fets històrics en solfa. Resta, però, encara el darrer procés que hauria de tancar el cercle, un darrer procés que hauria de permetre superar de veritat els tristos successos d'aquella època. Hauria de permetre, també, tancar ferides que mai no han cicatritzat prou bé. La història dels nostres pares i avis va ser molt complicada. Es fa difícil, encara, poder etiquetar correctament tots i cadascun dels fets. Termes com bons i dolents, justícia i injustícia, venjances i revenges, legitimitat i il·legitimitat, es barregen encara avui i van per barris. Ningú se'ls pot aplicar o atribuir de ple dret. Les coses no són tan nítides, els matisos són molts i variats quan baixem a la concreció i casuística. 

Des d'aquest punt de vista, si parlem d'individus, la cosa és complexa. Si parlem de legalitats potser es pot clarificar una mica més, però també amb peròs. Segurament, si ens centrem en la postguerra, la cosa sigui o pugui ser més clara.

Per tant, com afrontar la situació actual que sembla haver entrat en un atzucac? Jutges acusats de prevaricar, aministies esgrimides com a escuts, no fan res més que perllongar aquelles ferides mal cicatritzades i traspassen cap a noves generacions la resolució final de la qüestió. 

Des d'una perspectiva de qui viu el present com el més important per a les persones i la seva felicitat, les coses haurien de ser més senzilles. Viure en el passat i en el futur ens fa infeliços i ens impedeix viure amb plenitud el present. L'ara i aquí és el més important de tot. Ara i aquí hi ha unes persones que tenen la necessitat de saber. Saber on són enterrats els seus progenitors o amics. Saber com van morir i perquè. Saber que si volen poden recuperar les seves despulles i dipositar-les en un lloc adequat que retoni la dignitat que algú els va prendre. Aquest saber és comprensible i just. Jo afegiria que a aquest saber l'hauria d'acompanyar la saviesa. No n'hi ha prou amb saber, cal saber, després, tractar aquest saber amb saviesa. Saber de quina forma, com, es retorna la dignitat a tantes i tantes persones de composició social diversa, creences diverses, ideologies diferents i contraposades que van veure la seva vida truncada injustament. Ens caldria tenir la saviesa d'acceptar que no tot fou blanc o negre. Que el sofriment va venir per tots costats. 

Ens cal tenir la saviesa de retornar la dignitat a totes les persones a qui se'ls hi va negar sense que ningú vegi en aquesta dignificació dels uns, una indignificació dels altres. No estic parlant de justícia com l'entenem socialment. Aquesta és una altra qüestió. Països com Xile, Argentina, Irlanda del Nord, Ruanda, Sud-Àfrica han endegat processos de reconciliació molt més punyents que no pas el nostre. Aquests països han afrontat uns conflictes molt més recents que no pas el nostre. No gens fàcils, cal admetre-ho. 

En el nostre cas, la perspectiva històrica hauria de jugar a favor de poder fer ara el que no vam fer en el seu moment. Hauria de ser molt més senzill. Però sembla que el nostre grau de saviesa no és suficientment elevat per a encarar-lo. Si poséssim el nostre pensament en l'ARA i no pas en el passat, ens seria, ben segur, més fàcil de dur a terme aquesta empresa. 

Ara i aquí hauríem de ser capaços de resoldre aquesta situació. Caldria separar conceptes. Justícia-Revenja, Respecte, Dignitat. La necessitat és més dels vius que dels morts. Ho necessitem nosaltres ara, perquè el seu ara ja va passar. Qui enterrarà i dignificarà aquells que necessitem honorar serem nosaltres, és la nostra necessitat. I només nosaltres, ara i aquí, ho podem fer. Individualment i col·lectiva. Qui reposarà en pau serem nosaltres i només per això ja paga la pena que d'una vegada per totes ho fem. Per tots.    

Dia mundial del medi ambient

Demà, dia 5 de juny, és el dia mundial del medi ambient. És una de tantes celebracions que les Nacions Unides i altres organismes internacionals han anat instituint al llarg del calendari anual. Aquestes celebracions tenen per objectiu posar de relleu aspectes de la vida humana que necessiten de la nostra atenció. Malalties, fam, drets humans, etc acaparen de forma general aquestes efemèrides. Cada 5 de juny li toca el torn al medi ambient, el nostre entorn natural.

Enguany aquesta diada arriba en un moment en què és notícia l'abocament continu de petroli a les costes de la Louisiana. Tots n'hem pogut sentir a parlar. Fins i tot n'hem vist les imatges. La capital de la Louisiana és Baton Rouge, però la ciutat més coneguda que no fa massa tots vam poder veure coberta d'aigua és Nova Orleans. Podem recordar el pas de l'huracà Katrina que va provocar milers de morts i que va ser devastador per a aquest estat del Golf de Mèxic. És un estat d'arrels franceses degut a la història de la colonització d'Amèrica per francesos i anglesos al nord del continent. És un estat, doncs, que ha patit en els darrers anys l'assot dels fenomens naturals i ara els de la mà de l'home.

British Petroleum explota jaciments a les seves costes. En una d'aquestes plataformes és on es va produir el fatal accident que des de finals del mes d'abril no para d'abocar al mar tones i tones de petroli. El desastre ecològic és de primera magnitud. L'econòmic no ho és menys. Aquest desastre perdurarà tant o més que el pas del Katrina. En ambdós casos el medi natural hi ha tingut una intervenció rellevant. En el primer cas, en el Katrina, l'espurna del desastre el va produir un huracà, però sabem que hi havia també responsabilitats humanes en la magnitud del desastre. La no inversió i revisió de l'estat dels dics de contenció van tenir bona part de culpa en les conseqüències del pas d'un huracà en un país acostumat a aquest tipus de fenomens naturals. 

En el cas actual el detonant no es pot atribuir a cap fenomen natural. Al contrari, la natura i el medi ambient és qui n'ha rebut les conseqüències negatives de la desastrosa mà de l'home. De la desastrosa intervenció de l'home en la natura a la qual veiem sovint com un factor econòmic i en la desastrosa supervisió dels òrgans de supervisió d'aquesta gestió i explotació. 

La filosofia que fa de l'home amo i senyor dels béns naturals ens està abocant cada vegada més al desastre natural, desastre natural que inclou el mateix ésser humà com a perjudicat. Cada vegada més juguem amb foc en aquesta explotació. Cada vegada més els interessos econòmics que posen en risc el medi natural escapen al control de qui ha de vetllar pel bé comú que és el medi natural per a la humanitat sencera. La mateixa activitat pesquera de la zona s'ha vist perjudicada i hipotecada en el present i en el futur per l'avarícia de les grans companyies que no dubten a explotar el medi natural amb el menor cost econòmic per a aquestes grans corporacions. 

Els éssers humans en general hauríem de canviar el nostre xip. No podem veure'ns com a una part aliena d'aquest medi natural. En som part integrant. I la gestió que del medi es fa per part de les administracions públiques i per part de les empreses privades hauria de ser una qüestió que hauríem de posar entre les nostres prioritats.

El petroli no  para de fluir a la superfície del golf de Mèxic. Espècies animals i flora marina es veuran afectades durant generacions. BP no sap com ha de resoldre el problema. L'administració americana tampoc. El mal està fet i no es pot aturar. La companyia petroliera diu que assumeix el cost del desastre. Tot es redueix, per a ells, a un afer econòmic. Segur que tenen diners de sobre per a fer front al desastre des d'aquest punt de vista. Però i el mal causat a la natura com el pensen reparar? Peixos, ocells marins, vegetació marina, etc com es repara tot això? 

L'home, l'ésser humà, hauria d'aprendre d'una vegada per totes que el preu que hem de pagar per tolerar els interessos econòmics de les companyies petrolieres, per les companyies elèctriques amb les seves centrals nuclears, les companyies de mòbils que necessiten determinat metall perquè aquests funcionin i que fa que es foradi una part d'Àfrica amb mines a cel obert per a aconseguir-lo, tantes i tantes companyies que diuen servir els nostres interessos, té un risc massa elevat per a la humanitat. Això, però, no és fàcil. El poder d'aquestes grans corporacions és massa gran. La connivència entre els poders econòmics i els poders polítics és massa evident.

Llavors què hi podem fer? Ens hem de resignar al seu imperi? No necessàriament. Ens cal una reconversió que necessàriament ha de començar per nosaltres mateixos. Per cadascun de nosaltres. Mentre seguim creient que els Ipod, els Ipad, o els instruments que ens presenten com a imprescindibles per mantenir un nivell de vida òptim són els que ens donaran aquesta qualitat, no tenim res a fer. Hem de despertar d'una vegada i reconèixer que sense moltes d'aquestes comoditats també podem ser feliços, també podem mantenir un nivell de vida acceptable. Hem de despertar i adonar-nos que és més important ser que tenir. Que formem part d'un tot, d'una espècie, que necessita un entorn natural sa i variat. Aquesta actitud és la que ens cal descobrir. Aquesta actitud és la que pot preservar el medi natural, la justícia al nostre planeta, la igualtat entre tots els éssers humans, la supervivència de tantes i tantes espècies amenaçades per la nostra cobdícia.

Ens cal un canvi profund en la nostra consciència que ens dugui a un canvi en la nostra actitud vital, en el nostre estil de vida. Volem més i més i més i aquest voler ens dùrà al desastre. Només nosaltres, un a un, però colze amb colze pot fer un cel nou i una terra nova, habitable per a totes les espècies i plantes. 

Avui és BP. Ahir va ser l'Exxon Valdés, més enllà la Union Carbide. Nosaltres tenim la solució. Si fem la nostra vida més senzilla, més simple, els demostrarem que sense ells, sense el que ens ofereixen, també podem ser feliços, jo diria que més, i menys esclaus. Demà és un bon dia per a pensar-hi i per decidir quin món volem ara i en el futur.     

Els rics i el Regne de Déu

En època de profunda crisi econòmica, em ve de gust parlar una mica de com Jesús veia la possible o gairebé impossible convivència dels rics i el Regne de Déu. Tot i que no sé si estem, realment, davant una crisi econòmica o una crisi de sistema. Potser em decantaria més per creure que el que tenim davant nostre és una crisi general del nostre sistema de vida, del que hem anomenat el sistema capitalista.

Jesús va parlar sovint de la riquesa i dels rics. Ho va fer en un context d'immensa injustícia social en el seu país, Galilea, on una majoria aclaparadora de la població era ofegada per un sistema opressor, asfixiant, que deixava gran part de la població en la més absoluta misèria. No tan sols els romans amb els seus impostos n'eren els responsables d'aquest sistema injust. També les elits del país eren responsables de la misèria i l'opressió del seu propi poble. 

Impostos, delmes, taxes. La pobra gent de la Galilea estava sempre en el llindar de quedar-se sense res, sense terres, sense casa, sense cap lloc on reposar el cap. Tota aquesta gent era la preferida de Jesús. La que el preocupava i la que podia escoltar amb el cor obert les paraules d'aquell home que els anunciava l'arribada d'un nou regne molt diferent de la realitat que coneixien. En canvi, els rics van veure en Jesús una amenaça real per al manteniment del status quo. 

Aquell home parlava també per als rics. Però sabia que aquests no acollirien de bona gana l'anunci del Regne de Déu. Un Regne futur, però realitzable ja en aquella realitat històrica. Tenim múltiples cites de Jesús adreçades als rics. Els diu que difícilment podran fer compatible la seva riquesa amb l'entrada al Regne. No els tanca la porta, però coneix la realitat de la condició humana. Els diu que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que ells entrin al Regne de déu. Els diu que si el volen seguir, reparteixin els seus béns entre els pobres. Que ells que són els primers han de ser els darrers. Ells poden fer-ho, però no volen. 

Els rics sempre han dominat el món. Han posseït la terra, els recursos naturals, n'han disposat com han volgut. Jesús els diu que  la seva riquesa és la font de la pobresa de la immensa majoria dels seus conciutadans. Que no és lícit acumular riqueses, sinó que el que han d'acumular és un altre tipus de tresor. 

Recordo una carta de Roger Schultz, prior de Taizé, que va escriure per allà a finals dels setanta. Deia, com Jesús, que l'acumulació de riqueses era il·lícita. Que no podíem viure pensant en el demà i que no teníem el dret a acumular béns per tal de preveure incerteses futures. Aquesta ànsia de poder i de riqueses de la majoria dels humans és font d'injustícies i misèria en el món sencer. Els que ens anomenem cristians ho hem de tenir en compte. El Regne és per a tothom. En aquest Regne no hi podran entrar fàcilment els rics perquè és difícil que un ric decideixi deixar de ser ric, és difícil que un ric entengui que la seva riquesa es basa en l'explotació de moltes altres persones, potser persones que ni tan sols coneix, que viuen o malviuen a l'altra punta del món. 

Jesús no tanca la porta del Regne de Déu als rics, simplement els diu que ells mateixos se la tanquen. En el Regne de Déu no hi pot haver ni rics ni pobres, la riquesa natural, els aliments, els béns econòmics són per compartir-los. El Regne del que parla Jesús no és una cosa per al futur, sinó per al present. Per això els primers deixebles, desorientats i confusos per la mort de Jesús, entenen finalment que els cal retornar a Galilea, com ho expressen als Evangelis per boca del mateix Jesús ressuscitat. Entenen que cal retornar a l'origen, a les fonts d'allò que van beure al costat de Jesús. 

Els cal situar-se al costat dels pobres, dels marginats, dels oprimits, dels que pateixen, dels que passen fam, dels que són empresonats. Dels darrers. Sense tancar la porta a ningú, sense demanar res a canvi. Ni tan sols la conversió. 

L'església, avui més que  mai, hauria d'entendre que aquesta és la seva missió. En plena crisi, quan cada dia més persones són víctima del nostre sistema injust i opressor, l'església, els que volem seguir Jesús, hem de fer present el Regne de Déu, el que retorna la dignitat a les persones, una dignitat que només les persones i les societats poden retornar. 

Avui, diada de la Pentacosta, hem de tornar a Galilea, allà el veurem de nou i sabrem què hem de fer.    

El Regne de Déu

Avui és la festa de l'Ascensió. Jesús s'enlaira i se'n puja al cel. En certa manera, ens pot fer la impressió que ens abandona. Com si ens digués: Aquí us deixo, ara us toca a vosaltres. Després vindrà l'Esperit. La humanitat no queda orfe. Però li toca actuar. Ell enmig nostre. Jesús parlà als seus contemporanis, i ens parla a nosaltres, del Regne de Déu. La foto que precedeix aquestes ratlles és l'expressió més cruel del regne dels homes. El Regne de Déu no és això. El Regne de Déu que els cristians reclamem cada vegada que resem el Pare nostre, no és un desig futur, sinó que és un desig i una necessitat real per a avui. Però només pot ser una realitat que podem materialitzar nosaltres.

El Regne dels homes és el que vivim cada dia, el que fa que cada dia morin al nostre planeta seixanta mil persones que no tenen amb què alimentar-se, el que fa que els homes es matin en guerres esgarrifoses al llarg de la nostra geografia. També és el que vivim cada dia amb sense sostre vagant per les nostres ciutats i pobles, el que vivim cada dia amb persones que perden feina, casa, per culpa d'una crisi econòmica que tots plegats hem provocat. 

El Regne dels homes és el que les nostres lleis i els nostres sistemes polítics marginen. Jesús ens diu que el Regne de Déu és a prop, ja ve. Nosaltres no som subjectes passius d'aquest Regne. Som, hem de ser, subjectes actius, propagadors, que no propagandistes, d'aquest Regne. És el Regne que capgira els valors de la nostra societat. En aquest Regne els importants no són els explotadors, sinó els explotats, no són els rics, sinó els pobres, no són els que tenen èxit, sinó els que fracassen, no són els que ataquen el mal amb el mal, sinó els que combaten el mal amb el bé. 

En els temps actuals, el Regne de Déu és més necessari que mai. Som nosaltres el qui l'hem de fer present. Els cristians hem bastit una organització, l'església, més preocupada per ritus, normes, obligacions, moral, etc. Hem bastit una organització que ens atenalla, que més que alliberar-nos ens esclavitza. Una organització que cerca una posició influent en el regne dels homes. Gairebé com un lobby. 

Jesús no ens parla d'un regne d'aquest tipus. Els pobres, els empresonats, els humils, no poden ser els importants en una organització així. El Regne de Déu s'instaura primer en el cor de l'home, després es manifesta en la societat. Els cristians n'hem de ser els primers impulsors. L'ull per ull, dent per dent, no basteix aquest Regne. Les lleis humanes no basteixen aquest Regne. La justícia humana no basteix aquest Regne. 

Jesús ens va donar les pinzellades de com bastir el Regne de Déu. En el seu Regne, la fam no hi té cabuda, l'explotació infantil no hi té cabuda, la pobresa tampoc. La injustícia no hi impera. Però tot això no ens ve regalat. Nosaltres l'hem d'instaurar amb la força de l'Esperit. 

Jesús va voler fer present el regne de Déu entre els seus contemporanis. Des del punt de vista humà, podríem dir que va fracassar. Va morir en una creu, com milers de persones ho feien en el seu temps. Treballar per aquest regne és la nostra missió. Ningú l'instaurarà per nosaltres. En les nostres vides quotidianes tenim múltiples oportunitats per a fer-lo present. Ell ens hi ajudarà si ens ho proposem. Deixem el regne dels homes i entrem de ple en el Regne de Déu. Que l'església no oblidi el missatge i la tasca. Som molts, més dels que pensem, els que el cerquem i el necessitem. Aquesta és la comunitat que hem de bastir.