Els rics

A l'evangeli hi trobem nombrosos paràgrafs relatius als rics. En trobem en el sermó de la muntanya i en altres indrets. Moltes tradicions religioses i espirituals han parlat sobre les riqueses i els rics. En la nostra tradició espiritual i religiosa, Jesús ha manifestat en més d'una ocasió les dificultats inherents als qui posseeixen riqueses. No creguem, però, que només serveixen per als multimilionaris. Serveix per a tothom. No podem servir dos senyors, Déu i els diners. I és que els diners fàcilment es converteixen en el nostre senyor. L'afany de posseïr-los ens domina. Allà on poseu el cor hi teniu el tresor. És com una addicció. Difícilment si tenim el cor posat en la consecució de riqueses entrarem al regne de Déu. I és ben cert. Si més no, pels nostres mèrits. Perquè tot seguit, Jesús ens recorda que allò que nosaltres no podem, ho pot el Pare. 

No és un convit a esperar l'aigua del cel. Cal treballar, cal esforçar-se, però sense posar-hi el cor. Els ocells i els lliris del camp tenen una bellesa que Salomó amb tot el seu poder ja hagués volgut per a si mateix. Però els ocells no esperen passivament, cerquen cada matí el seu aliment, per a ells i per als seus. Així esdevenen bells. L'altre dia llegia un proverbi alemany que deia més o menys: Esforça't i Déu ho aconseguirà. Un savi consell.

Si tenim riqueses hem de fer com si no fossin nostres, llavors no ens costarà desprendre'ns- en. Podrem compartir-les. No cal tenir-ne moltes, només cal que en tinguem més que un altre per a fer-ho. La felicitat no ens ve del tenir, més aviat del ser. Hom és feliç, no posseeix la felicitat. El nostre món ens ha abocat a tots a dependre dels diners, a treballar per poder consumir en la roda de la societat consumista. Podem donar una altra utilitat als nostres diners. Tampoc és bo acumular, ho deia Roger Schultz. Allò que acumulem ho manllevem a algú altre.

Només es tracta de no posar-hi el cor, en aquest cas no ens doldrem de no aconseguir-lo o d'alliberar-nos-en. Ho podem fer.

Parar l'altra galta

La humanitat s'ha regit al llarg de la seva història per la norma anomenada "la llei del Talió" que és una manera de gestionar els conflictes en la base de la justícia. "Ull per ull i dent per dent" deien els antics i els no tan antics. És una norma encaminada a buscar la compensació de l'ofensa. Al lladre se li talla la mà o se li donen unes quantes fuetades. Moltes societats s'han regit i encara es regeixen per l'esperit d'aquseta norma. La reparació de l'ofensa és la seva finalitat. Shakespeare va tractar també d'aquesta qüestió en el "mercader de Venècia". La nostra societat segueix regint-se per aquesta regla matisada per una ponderada proporcionalitat. En altres societats la reparació arriba a la lapidació per adulteri o a la pena de mort per a altres delictes. 

L'aplicació d'aquesta regla, però, no dóna satisfacció en cap societat, en cap individu, encara que inicialment hom pugui pensar que sí. En el camp de la justícia, el dret modern ha deixat la potestat de la reparació de les ofenses o dels delictes en mans de l'estat. Aquelles imatges que tan han enriquit els westerns no són admeses generalment en el món occidental actual. La revenja, la vendetta, no tanca els conflictes, sinó que els deixa ben vius.

Per trencar aquesta espiral, Jesús, en el sermó de la muntanya, un equivalent al primer ensenyament de Budha sobre les quatre nobles veritats i el camí òctuple, ens diu que cal arriscar més per resoldre i tancar els conflictes, les ofenses. Però la sortida que dóna no és fàcil de portar a la pràctica. Ens diu que cal estar disposats a parar la galta. Sembla una recepta per a masoquistes. Però no ho és. No hem de buscar que ens donin la segona garrotada. Simplement accepetar el risc que ens la donin pel fet que nosaltres no la tornarem. Ens exigeix que si algú ens vol prendre la túnica, li oferim també el mantell. Ens sentim més avessats a aliar-nos amb l'ul per ull. Ens sembla més lògic. Segurament, si pensem a curt termini, sigui així, però si allarguem la mirada, veurem que no hem resolt cap situació. En el fons, ens està dient que amb la justícia no n'hi ha prou.

És un camí agosarat. Massa? Potser per persones tan dèbils com nosaltres sí. Però hi ha persones que s'han sentit cridats a provar-ho. En la història de la humanitat en trobaríem diversos exemples. Gandhi va quedar xocat per aquestes paraules de Jesús. Hi va veure una via per triomfar. I en certa manera ho va aconseguir. Alguns diran que no del tot i és cert. No va resoldre permanentment el conflicte entre hindús i  musulmans que tan va mortificar-lo. Era difícil per a ell resoldre un conflicte que afectava milions de persones. Però ell va practicar el camí assenyalat per Jesús. Va estimar els seus, com acostuma a fer tothom, però va anar més enllà i va estimar fins i tot l'opressor britànic. La recepta evangèlica no és de passivitat. És una recepta que arrenca del més profund de l'home per a arribar al més profund de l'altre, fins i tot al d'aquell que hom pot considerar el seu enemic. El risc és gran, immens, potser que l'altra no reculli el guant, sinó que se'l posi per copejar una segona vegada. És una possibilitat gens remota. Però qui no arrisca no pisca. 

Està comprovat que en els conflictes individuls o col·lectius, la recepta de l'ull per ull no funciona. Mai, encara que a algú li pugui semblar que sí. En els casos en què l'home i la dona s'han aproximat a la recepta evangèlica, els fruits han estat molt més abundants. Exemples en tenim a l'Índia, a Sud-Àfrica, fins i tot a l'Ulster. Generalment cal ser més heroi per a aplicar la recepta evangèlica que no pas per portar a terme la llei del Talió.

No hem d'amagar, però, les dificultats humanes i socials que comporta l'aplicació del manament de Jesús. Supera l'exigència de la regla d'or, fes als altres el que vols que et facin a tu o no facis als altres el que no vols que et facin a tu. La regla d'or té una funció utilitarista, aconseguir un objectiu. No maltractar per reduir la possibilitat que l'altre actui amb tu de la mateixa manera. Tinc la sensació que Jesús va més enllà. No sé si realment busca aquest mateix fi. Crec que no. Confuci ja parlava de la virtut perfecta, com una fórmula que s'acosta a la regla d'or. Els grecs i jueus la van adoptar.

Podem començar amb una pràctica de l'empatia. Posar-nos en la pell de l'altre. Però insisteixo que el sentit de l'èxit del camí proposat no està assegurat. Cal decidir si ens hi volem arriscar. Crec, sincerament, que encaminar-nos en la via proposada és més eficient per a resoldre algunes situacions. Sobretot perquè l'aternativa sabem del cert que no  les resol amb èxit. Però sabem que mai podrem llençar la primera pedra perquè som dèbils i interessats. La regla de Jesús mai regularà la convivència universal, però acostar-nos-hi pot ajudar-nos a superar un estadi primitiu inherent a l'ésser humà. Ens acostarà més a la compassió, a la solidaritat, a l'amor, fins i tot envers aquell qui des del punt de vista humà no s'ha fet digne d'aquest amor, és a dir, nosaltres mateixos.    

L'Índia

Fa temps que segueixo les cròniques que el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia envia periòdicament. Es tracta d'en Jordi Joan Baños. Els seus articles sempre em semblen interessants. A través d'ell pots anar coneixent mica a mica la realitat de l'Índia actual. El país real  desvestit de tòpics i mites. Un país de 1200 milions d'habitants. Gairebé res.

L'Índia és un país molt gran, geogràficament un subcontinent. Per tant, és un país heterogeni, amb diversitat de llengües i que és molt difícil d'englobar en unes pinzellades breus i senzilles.

Un país ple de contrastos on hi podem trobar la convivència de la riquesa més extrema i opulent amb la pobresa més extrema. Un país que manté una organització social que ni el mateix Gandhi va aconseguir extirpar. Les castes sobreviuen encara avui, són ben reals.

És un país amb una tradició espiritual molt forta. No podem oblidar els seus textos sagrats plens de saviesa i profunditat. Els Vedes, els Upanixads, la Gità, etc. Textos que vénen de lluny, de milers d'anys de recerca en el més profund de l'ésser humà. Un país que ha generat grans mestres espirituals. Els rishis (savis) de l'antiguitat, el príncep Sidharta que esdevindria Budha, mestres com Sri Ramana, o Swami Ramdas o Sri Aurobindo o el mateix Mahatma Gandhi.

Doncs bé, és interessant veure com un país amb aquesta tradició i aquest bagatge espiritual oblida, des del punt de vista sociològic, tot això i es converteix en un dels països més materialistes de la terra. És interessant llegir la darrera crònica d'en Jordi Joan en què ens detalla el resultat d'una gran enquesta feta al país. És una crònica llarga però fàcil i interessant de llegir. És curiós el concepte que del matrimoni tenen els joves indis. El masclisme que es respira. El paper de la dona. La important homofòbia dels seus joves.

Malgrat aquest materialisme desbocat, els joves indis diuen resar cada dia (57%) i creure en els déus (90%) i els seus miralls són Obama, Gates o Messi i el Dalai Lama. Sí, l'ïndia real és una barreja de sensacions, les espirituals, però, hi perviuen, no sé en quin percentatge, però per molta gent l'espiritualitat segueix essent font de vida i la viuen intensament.

Us animo a seguir les cròniques d'en Jordi Joan Baños, són il·lustratives i interessants. En elles hi trobarem una Índia ben real, allunyada de la literatura romàntica, amb els pobres més pobres del món i els rics més rics. 

La llàntia

Després de sentir el passat diumenge l'evangeli de les benaurances, aquest diumenge l'evangeli ens recorda que visquent les benaurances plenament ens convertirem en la sal de la terra i en un una llàntia per a la humanitat.

Quan Jesús envia els seus deixebles a anunciar la bona nova ho fa amb un gran respecte per la llibertat. No es tracta d'anar convertint la gent a base de decrets o d'imposicions. D'aquí la gran perversió de fenomens com les croades, la conversió forçada de moriscos i jueus, o la conquesta a base d'esgrimir la creu a l'Amèrica llatina. Jesús no ens demana que ens amaguem, no ens demana que callem, simplement ens indica com podem ser feliços, no d'una manera egoïsta, sinó perquè la felicitat s'escampi. Ens diu com podem sentir la felicitat en la nostra vida. Amb uns valors i una confiança que poc tenen a veure amb els valors que la humanita sovint a exhaltat. Essent feliços nosaltres, serem llum del món i sal de la terra.

Ens costa creure en la recepta de Jesús. Les seves receptes no s'allunyen gaire de les d'altres grans guies espirituals de les més diverses cultures i tradicions. Qui viu feliç, sense proposar-s'ho es converteix en llum per als altres. En sal que assaona. Ens diu Jesús que "resplandeixi la vostra llum", la nostra llum. Amb les nostres obres, amb els nostres valors vàlids per a tota la humanitat. Si resplandeix aquesta alegria que ningú ens pot prendre, anunciarem com ningú el regne que Jesús volia instaurar no en un futur, sinó ja. No ens caldrà malgastar massa paraules. La gent es preguntarà d'on neix aquesta nostra llum i els ho podem explicar. No acabem, però, de creure'ns massa les paraules, les receptes, de Jesús. No passa res, no ens hi capfiquem, posem-hi una mica de confiança i deixar que l'esperit treballi mica a mica en el nostre interior. Només ens cal una mica d'esforç. Sense ser herois, ni supermans. Podrem ser sal per la terra i llum per la humanitat.

D'homes i déus. Tibhirine

Comunitat de Tibhirine, on hi apareixen els set monjos assassinats

Ahir, després d'anys de no fer-ho, vaig anar al cinema. Vaig recordar aquells anys en que jo era un cinòfil empedernit. El motiu va ser veure la pel·lícula "Des hommes et des dieux" de Xavier Beauvois, galardonada amb diversos premis, entre ells el gran premi del festival de Cannes del 2010. La pel·lícula narra els darrers anys dels monjos del monestir cistercenc de la Mare de Déu de l'Atlas, a Tibhirine, a la regió algeriana de Medea. Vaig seguir amb interès el succés quan va passar. Eren anys de forta convulsió a Algèria entre el govern i diversos grups integristes islàmics, el GIA, el FIS, i d'altres. Eleccions anulades, atemptats terrroristes, sofriment del poble algerià, en definitiva, que apareixia sovint a les pàgines dels diaris de l'època. Enmig d'aquella convulsió s'iniciaren uns moviments encaminats a fusionar els diversos grups integristes que van suposar, també, diverses execucions entre els seus membres i cabdills. La situació era molt confusa i perillosa. Algèria era una excolònia francesa que va viure diverses guerres i enfrontaments al llarg dels anys. Recordo una pel·lícula que en el seu temps va ser impactant, "la batalla d'Alger" i que es visionava al nostre país a través de la xarxa de cine clubs estesos per la nostra geografia.

Amb la pèrdua de la colònia francesa, molts ciutadans d'origen francès van haver de marxar del país, eren els "pieds noirs", molts havien nascut al país magrebí i encara avui formen part de la història moderna francesa. Tots aquells episodis són ben vius encara a França, talment, com als Estats Units d'Amèrica amb la guerra del Vietnam.

En aquests context i en un sistema democràtic inexistent els integristes islàmics van guanyar unes eleccions que després van ser anulades. La presència cristiana al país tenia la base en els colonitzadors francesos. Els cistercencs, concretament els trapencs, tenien presència al país des dels finals del segle XIX, però la intensa relació amb els colonitzadors francesos van fer que la seva presència es donés per finalitzada a començament del segle XX. Als anys 40, però, l'abadia francesa d'Aiguebelle inicia una nova fundació en l'emplaçament actual a la regió de Medea. És en aquest monestir on es produiran els fets dels anys 90 que la pel·lícula de Xavier Beauvois ens narra. La presència cistercenca ja no era aquella presència que de mà dels colonitzadors l'església pretenia convertir als infidels. Era una altra presència més autènticament cristiana. No era com la d'algunes esglésies evangèliques nord-americanes que feien proselitisme entre els musulmans per a aconseguir la seva conversió. Era una presència de solidaritat i testimoniatge de fidelitat a Déu i als homes entre els més humils. Al costat del monestir hi va néixer ben aviat un nucli de població de persones i famílies humils a redòs dels cistercencs. Mantenien un bon veïnatge. És en aquest context i en el de la violència política que vivia el país que s'emmarca la pel·lícula i els fets en els quals es basa.

Catorze anys després dels fets, el cas segueix sense estar resolt, envoltat de molts punts foscos respecte a l'autoria dels assassinats. Les especulacions són diverses. Van ser integristes islamistes? Va ser l'exèrcit algerià amb connivència dels serveis secrets francesos? Encara no ho sabem. El Tribunal Suprem de París té una causa oberta per la germana de Fra Christphe i l'abat de l'abadia belga de Scourmount Dom Armand Veilleux, en aquells temps Procurador General de l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO, Trapencs) que dos mesos abans dels assassinats havia passat deu dies amb la comunitat de l'Atlas i és un testimoni de primera mà del què vivien els monjos de Tibhirine.

La pel·lícula de Beauvois coincideix plenament amb el testimoni de Dom Armand, els cistercencs no buscaven el martiri, no eren suïcices. Hom pot posar-se a la pell dels monjos de l'Atlas, les seves pors, els seus dubtes, la seva fe inquebrantable. No eren il·lusos. Eren molt conscients dels riscos que corrien, dels perills que amenaçaven les seves vides. El GIA havia comunicat a finals de l'any 92 que tots els estrangers havien de marxar del país en un plaç de 30 dies. A partir de llavors són assassinats diversos religiosos i religioses cristians, els 12 cooperants croates. Però no són només els estrangers els assassinats. El poble humil algerià és víctima també d'aquesta lluita fraticida. Aquest aspecte és ben present en les decisions preses pels cistercencs de quedar-se al seu monestir. El prior de la comunitat, Christian, havia dit múltiples vegades que hi havia més necessitat de monjos que de màrtirs. Diversos testimonis corroboren aquest sentiment.

Els monjos cistercencs havien deixat diversos escrits en els quals podem aprofundir els seus sentiments, les seves pors, la seva determinació. Christian, el prior, era un intel·lectual fill de militar, ell mateix havia estat oficial, interessat en el diàleg interreligiós. Havia anat a estudiar àrab a Roma i coneixia profundament l'Alcorà i el món islàmic. Christophe era un poeta que havia deixat sobre paper els seus pensaments, Luc era un cistercenc que ja havia estat segrestat durant la batalla d'Alger. Metge de professió havia cuidat malalts en els camps de concentració nazis, des de la seva arribada a Tibhirine el 1946, procedent de l'abadia d'Aiguebelle havia obert una consulta al mateix monestir des d'on atenia tots els musulmans que acudien per rebre la seva assistència mèdica, assistència que preferien a la que anys més tard els podia oferir la sanitat pública algeriana. No entenia massa, des del punt de vista intel·lectual,  l'interès de Christian per l'islam, però vivia en comunió com si ho entengués. Irònic i amb bon humor, el seu personatge a la pel·lícula diu allò de "partir est mourir".

Pels monjos cada nou assassinat era una interpel·lació sobre el què convenia fer. Els dubtes de l'ésser humà els assaltava constantment. Havien de marxar? Ells ho podien fer. Els seus veïns musulmans, vícitimes també de la violència no tenien on anar. Per a ells, els monjos eren la seva esperança. En la pel·lícula, a casa d'uns amics algerians, aquests els diuen que ells, els monjos, són la branca on es poden agafar. Marxar era una deserció.

Christophe escrivia en ple conflicte si era suficient dir que el monjo no ha d'escollir entre les dues parts del conflicte, el poder i els terroristes. Ell diu que ells sí que podien escollir i ho havien de fer escollint el poble pla, els seus pobres veïns. Per aquesta decisió es van convertir en uns testimonis incòmodes a qui tothom, el poder i els terroristes es volien treure del damunt. Dom Armand Veilleux vol seguir les petges del testament del testament del prior, Christian, vol perdonar, però exigeix que per perdonar ha de saber a qui ha de perdonar, per això creu necessari aclarir qui va assassinar els monjos de Tibhirine. 

Els nou monjos van viure el perill directament la nit de nadal del 1993, quan l'emir del GIA i un escamot de terroristes assalten el monestir buscant medecines i l'atenció de fra Luc. Saben, des de llavors, que no estan segurs. Les intimidacions de l'exèrcit els sembla també una amenaça, però no sense dubtes, tots decideixen romandre al seu lloc, entre els seus, el poble pla a qui respecten i per qui són respectats. Corprèn el cor la imatge de la pel·lícula en què Luc posa un cassete amb el so del llac dels cignes, de Txaicovski. L'escena transmet la comunió d'aquella petita comunitat, la seva solidaritat, la seva determinació, la seva feblesa. 

La nit del segrest, recordem que fou dos mesos abans del seu assassinat, dos monjos aconsegueixen amagar-se. Un d'ells ja és mort, Amedée, l'altre és al monestir de prop de Fez, al Marroc. A Tibhirine hi resta el monestir deshabitat, però respectat per tots els seus veïns. Hi descansen les despulles dels set monjos, només els seus caps, ja que van ser decapitats. Un sacerdot puja regularment per tenir-ne cura, fortament escortat en el seu viatge. No sabem si mai coneixerem la veritat dels fets. Ens queda el seu testimoni. 

La pel·lícula ens deixa al final les paraules darreres del testament de Christian, el prior, que és el testament de tota la comunitat. L'any 95 el va deixar escrit. Parla de les circumstàncies que viu el país, dels morts anònims i abandonats a la indiferència de cada dia, la seva vida, diu, val tant o tan poc com la d'aquells. Diu que vol deixar clar que mai hauria desitjat una mort com aquella, de la qual no vol que es faci culpable de forma indiscriminada al poble. Segurament, diu, la seva mort semblarà donar la raó als que l'han tatxat d'ingenu o idealista. En les darreres paraules es dirigeix al possible executor: "I a tu, també, amic del darrer instant, que no sabràs el que estàs fent, sí, perquè també per tu vull dir aquest gràcies i a quest a-Déu en el rostre del qual et contemplo. I que ens sigui donat de retrobar-nos, lladres plens de goig, al paradís, si així li plau a Déu, Pare nostre, Pare teu i meu. Amén, Inshalà."    



La Candela

A la ciutat de Valls comença a fer-se evident que les festes decennals de la Marededéu de la Candela estan a tocar. Els carrers principals bullen d'activitat tot preparant-se per a la festa gran que cada deu anys, els anys acabats en u, la ciutat celebra en honor de la Candelera. Són unes festes que els vallencs ens sentim ben nostres i que vivim intensament. Ja fa uns centenars d'anys. Enguany, a més, es celebra el centenari de la coronació. Amb aquest motiu ha estat un any jubilar. Valls s'ha debatut històricament entre la devoció a la marededéu de la Candela i la marededéu del Lledó. Potser aquesta darrera guanya des del punt de vista històric a la primera, però en els darrers anys sembla que hagi perdut una mica de pistonada en favor de la Candelera. 

Sigui com sigui, la devoció dels vallencs per la Candela ve de prou lluny, sembla que dels segles XIII o XIV. En Jordi París ha preparat un document en què es recull aquesta devoció mariana dels vallencs en el transcurs dels temps. El podeu consultar en l'enllaç que us deixo tot seguit: http://www.candela2011.cat/pdf/Devocio%20MD%20Candela.pdf

Com tota devoció mariana al nostre país, la devoció a la marededéu de la Candela ha generat peces musicals que han esdevingut populars a la ciutat. Goigs i Virolai en el nostre cas. 

   

La festa de la Candelera s'escau el dia 2 de febrer, dia en què l'església celebra la festa de la presentació de Jesús. La tradició jueva diu que els infants han de ser presentats al temple quaranta dies després del seu naixement. L'episodi ens el narra Lluc en el seu evangeli. En el capítol 2, versets 29 al 32 hi trobem el càntic del vell Simeó en el qual ens parla de qui serà la llum de les nacions. La candelera s'ha associat sempre a la festa de la llum. Més enllà de les celebracions populars i de fervor religiós que es manifesta a Valls amb la novena a la Candela i la celebració del mateix dia, així com en la processó, volia parlar breument de la llum que per a tota persona és el Crist. Una llum que representem amb una candela o, com fan els evangelis, amb una llàntia. 

Per tal que la llum brilli amb força cal que un espai estigui a les fosques. De la mateixa manera que per a omplir una cosa cal que prèviament aquesta estigui buida. Els místics en parlen sovint. Mestre Ekchart ens diu que per a omplir-nos de la divinat cal que primer ens buidem. Pau diu que ja no és ell qui viu, sinó que és Jesús que viu en ell. El místic anònim anglès del segle XIV ens diu que hem d'entrar en el núvol del no-saber abans d'entrar en la plenitud de Déu i deixar enrere el núvol de l'oblit. Teresa d'Àvila i Joan de la Creu parlen de la foscor en què sovint ens cal entrar abans d'entrar en la plenitud de la llum. Els místics cristians expliquen les seves experiències espirituals i místiques amb itineraris molt semblants als que ressegueixen els mestres zen o els monjos budistes o els sanyasi hindús. És difícil, per no dir impossible, conèixer Déu per la raó, el podem conèixer per l'experiència i aquesta experiència es basa en l'amor. El budista en dirà la compassió. Quan hom arriba a l'estadi del budha es desvetlla. Els més grans mestres budistes renuncien al nirvana i es converteixen en bodisatves, éssers desvetllats que resten entre nosaltres per il·luminar-nos. 

La llum, imatge que totes les tradicions espirituals utilitzen per a descriure la trobada de l'ésser humà amb Déu, amb la divinitat. A orient hi té un paper primordial l'accepetació de tot per conèixer la realitat, a occident posem l'èmfasi en la força transformadora de la llum. Una interrelació d'aquestes dues tradicions poden completar millor el camí. Acceptació no és inacció, ni submissió o resignació. És, com diuen els pares del desert, el saquet que duem al darrere i que es va buidant pel foradet que ens allibera del seu pes per poder viure el present plenament. No és fàcil en quatre ratlles poder desgranar aquest camí espiritual, potser ni tan sols és possible de fer-ho, només es pot viure. 

Tant de bo que en les festes de la candelera que s'acosten no ens quedem només amb la lluminària que engalanarà els carrers de la nostra ciutat. Podríem aprofitar aquesta altra llum que penetra el nostre interior per a fer una experiència rica d'amor i en l'amor. No és un camí reservat a uns pocs privilegiats, tots hi tenim accés, només cal posar-hi, això sí, una mica d'esforç i tenacitat, la resta, la part més important, ens vindrà donada, regalada perquè és una gràcia. Com diu el Virolai: "flor de febrer, que el nostre cor anhela, de la ciutat estel, il·luminats per la vostra candela, guieu-nos cap al cel".      

Perseguits

Les darreres setmanes i durant el passat nadal hem sabut de noves represàlies contra els cristians coptes d'Egipte. Aquest any 2010 ha estat un any molt dur per les comunitats cristianes de molts països musulmans. Si coneixeu una mica la història, us sobtarà una mica l'acarnissament que els cristians d'aquests països estan patint. A finals de l'any passat vaig tenir el gust de llegir dos llibres que ens parlen de la vida dels cristians de l'Irak. Un és el dietari del pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrrat que va iniciar els treballs de traducció de la Bíblia de Montserrat i va iniciar el museu bíblic. En el dietari narra el seu viatge per terres de l'Irak, Síria i altres contrades del pròxim orient. Basant-se en aquest dietari, el periodista i escriptor Martí Gironell ha fet una novel·la titulada "l'arqueòleg" en què ens presenta la novel·lització del personatge del pare Ubach, talment com un Indiana Jones. L'altre llibre que he llegit és el de l'escriptor i restaurador Pius Alibek, establert a Barcelona des de fa molts anys i que retrata la seva joventut a l'Irak, des de prop de Mossul, passant per Bàssora i Bagdad. Eren altres temps en què el món musulmà s'assemblava més a la mítica Al-Andalus. 

Els occidentals sovint confonem els termes àrab i musulmà. Molts dels països musulmans no tenen res a veure amb els àrabs. Afganistan, Iran, Indonèsia, Turquia, la Cabília, així com tots els amazics, per exemple, tenen tant d'arabs com els esquimals. Per contra, hi ha prop de vint milions d'àrabs que són de religió cristiana i que majoritàriament viuen al pròxim orient. Tradicionalment els països musulmans han acollit i respectat de bon grat els creients de les religions cristiana i jueva. Han viscut en pau els uns amb els altres. Generalment aquesta tolerància exercida en la històrica Al-Andalus ha estat millor que no pas en els regnes cristians. Fins no fa gaire anys aquesta tradició de respecte també era exercida en els països del nord d'Àfrica i el pròxim orient. Fou a partir de la major influència dels fonamentalistes islàmics que els cristians de tots aquests països han començat a ser perseguits. Pius Alibek ens explica en el seu llibre que els cristians eren una comunitat molt nombrosa a l'Irak. Recordem que allà s'hi troben els que han conservat la llengua materna del mateix Jesús, l'arameu, conservat pels assiris i els caldeus. 

A Egipte podem trobar una de les comunitats cristianes més nombroses en un país majoritàriament islàmic. Els coptes. La paralula "copte" deriva del grec, transformada per l'àrab i que significa "egipci". Els coptes serien els veritables egipcis que entronquen amb el país dels faraons i que en el domini bizantí de la regió i posteriorment sota el domini àrab han sobreviscut a tota mena de viscissituds. Avui en dia la comunitat copta està formada per més de quinze milions de persones repartides per Egipte i altres països, entre ells alguns d'occidentals.

Els coptes estan passant moments de gran duresa i se senten desprotegits pel govern egipci. Els darrers morts es van produir a Alexandria durant les festes de nadal. Les seves esglésies són constantment atacades i els seus fidels massacrats. A nosaltres només ens arriben els fets més sagnants i espectaculars, però aquesta persecució la viuen cada dia. Ells són i es consideren els egipcis autèntics i estan disposats a resisitir al seu país i a defensar les seves creences. Així, doncs, els coptes, els assiris, els caldeus són cristians que ens recorden l'església perseguida dels primers temps del cristiansme. Molts d'ells han hagut de fugir dels seus països. L'Irak ha perdut bona part de la població cristiana des de la caiguda del règim de Sadam Hussein. 

El fonamentalisme ha obligat molts dels cristians d'aquests països a fugir o a convertir-se a l'islam per poder sobreviure o per salvar llur vida. Segons la tradició, fou Marc, l'evangelista qui portà el cristianisme a terres egípcies per allà l'any 60. S'atribueix als coptes la representació de la creu com a símbol d'identitat dels cristians. Fou per aquestes terres que aparegueren durant els primers segles de la nostra era multitud de monjos i ermitans que per milers habitaven àrees extenses i desèrtiques consagrats a la contemplació. Sant Antoni, a la Tebaida, al Mont Sinaí, les laures de Palestina, etc.

Els coptes han creat i conservat una extensa i àmplia cultura lligada a la seva història. Art, llengua, arquitectura.

Faríem bé tots plegats d'exigir que la llibertat de culte seguís formant part de la tradicional hospitalitat i tolerància dels musulmans. La comunitat internacional i els que compartim creences religioses, creeences en els drets humans més elementals, hem de pressionar per aquest dret, un dret que lluitem per fer realitat als nostres països, tot i que no sense dificultats, però que també hem d'exigir amb totes les nostres forces arreu del món.




Cérémonie religieuse copte à Lalibela
Carregat per Autour_du_Monde. - Descobreix noves destinacions i viatges en vídeo.