Elies i la presència de Déu

En el primer llibre dels Reis trobem el relat en què el profeta Elies fuig temorós de perdre la vida i s'amaga en una cova de la muntanya de l'Horeb, al Sinaí, per por de perdre la vida. Una manifestació divina li mana sortir de la cova per sentir la preséncia de Déu que passa. Elies fa cas d'aquest avís i surt de la cova. El relat diu que en passar Déu es girà un vent intens i impetuós, però Déu no era en el vent; després un terratrèmol, però Déu no era en el terratrèmol; tot seguit un foc, però Déu tampoc era en el foc. Finalment es girà un oreig suau i tranquil i Elies es cobrí la cara amb el mantell. Déu, doncs, es feu present sense gran fressa.

Aquests dies visiten el nostre país milers de pelegrins que viatgen cap a Madrid on tindrà lloc la Jornada Mundial de la Joventut. Aquesta és una jornada instituïda per l'anterior papa en consonància amb els actes multitudinaris als quals aquest era tan procliu. A Montserrat, a Poblet, a totes les diòcesis catalanes es congreguen milers de persones joves en el més pur estil de pelegrinatge. Molts moviments eclesials es van apuntar a aquest estil de presència cristiana en la nostra societat. Moviments de tot tipus sobre els quals no vull emetre cap judici de valors. Cristians de bona fe se senten cridats a participar en aquestes manifestacions. Joan Pau II va inaugurar aquest tipus de professió de fe que feia ben patent a les nostres societats un tipus de cristianisme que ha creat escola. Molts bisbes han seguit aquest camí que en si mateix no ofereix cap mena de prevenció. Però també alguns han instrumentalitzat aquest tipus de trobades per manifestar posicions que ratllen més l'àmbit polític que no pas el de la fe.

No és cap secret que no comparteixo gaire entusiasme per aquest tipus de manifestacions, per aquesta manera de fer present en la nostra societat el compromís cristià. Molta gent s'hi sent identificada, és un fet incontestable, però jo no hi sé veure gaire cosa que m'entusiasmi. Vull creure que les persones que hi participen hi troben un sosteniment de la seva fe, però no estic gaire convençut de la idoneïtat d'aquesta mena de celebració cristiana. He llegit aquests dies una notícia que diu que els sacerdots madrilenys tindran la facultat durant uns dies de perdonar les persones que han practicat algun avortament, imagino que les que s'hi han sotmès com les que l'han practicat. És una notícia que m'ha deixat molt sorprès. Que potser no tenen la facultat de perdonar tots els pecats que hom confessi en qualsevol moment de la seva vida i en el lloc que sigui? Sense entrar ara a debatre sobre el dret a l'avortament, no entenc aquesta notícia. Resulta que a la diòcesi de Madrid els capellans tenen prohibit perdonar els pecats d'avortament i això només ho pot fer un plenipotenciari a la catedral madrilenya. Mare de Déu senyor, quines coses. Ara, doncs, s'ofereix una oferta per uns dies concrets que escandalitza.

Definitivament, aquest no és el meu camí. Em recorda les butlles que tant van escandalitzar Luter i les indulgències comercials. A algú deuen fer profit aquestes trobades, però no sé si al cristianisme en general. Com recordava al començament en la narració d'Elies, aquest no trobà Déu ni en el tro, ni en el vent impetuós, ni en el foc, el trobà en una simple brisa suau i tranquil·la. Déu és a l'Àfrica sofrint i morint de gana i no crec que sigui enmig de les aclamacions de "visca el papa" que sentirem aquests dies. Déu el trobo enmig del testimoniatge de centenars de persones compromeses en el seu dia a dia per a instaurar el regne de Déu enmig nostre, un regne que no és d'aquest món, però que és per aquest món. Pau i bé. 

   

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

Avui llegim la narració de Mateu sobre aquell fet que de ben petit em va sorprendre de com Jesús va alimentar milers de persones, cinc mil diu Mateu, sense comptar criatures i dones, amb cinc pans i dos peixos. Jo, de petit, m'imaginava l'escena. Cistelles de pans que s'anaven regenerant a partir dels cinc pans i dos peixos, com una deu inesgotable. De la mateixa manera com es multipliquen les nostres cèl·lules. No sé si estem davant un fet miraculós. El que sé és que nosaltres no tenim la fe suficient per a realitzar miracles a la manera de Jesús. Però sí que tenim maneres d'obrar miracles a través de la nostra humanitat.

Quan li diuen a Jesús que comenci a acomiadar la gentada perquè es fa tard i puguin anar a comprar el sopar als pobles veïns, Jesús els espeta: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Quan els deixebles pensaven que s'havien d'espolsar la responsabilitat sobre tota aquella gentada, el Mestre els diu que no, "doneu-los menjar vosaltres mateixos" els ordena. I ells tenen una reacció molt humana, no n'hi ha prou per a tothom. I Jesús obra el miracle. Com s'ho va fer? em preocupava quan era petit. Ara m'és ben igual. Ara el que em preocupa és com ens ho podem fer nosaltres per seguir el seu desig.

Ell ens ha donat algunes pistes. Una d'essencial. "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat". Nosaltres també som responsables dels nostres germans. És un bon punt de partida. Així com jo voldria que algú em donés menjar si mai passo gana, jo he de donar i compartir el meu amb un altre que es trobi en aquesta situació. El concepte humà de la solidaritat no és lluny del què ens aconsella Jesús.

Aquests dies ens han informat de la fam que milions de persones pateixen a la banya d'Àfrica. En un àmbit més proper veiem milers de persones del nostre entorn a qui la crisi econòmica ha copejat amb cruesa. Totes aquestes persones, les més llunyanes i les més properes són responsabilitat nostra. Jesús ens diria que els donéssim de menjar. Pels cristians, la solidaritat humana queda curta. No és menyspreable, amb un esperit solidari i de justícia n'hi hauria prou per a resoldre molts dels problemes que la humanitat pateix. Però Jesús ens diu que hem d'estar disposats a anar una mica més lluny. Si per donar dignitat a un germà o germana cal que jo en perdi una mica de la meva, cal que ho faci. "Si et roben el vestit, dóna-li també el mantell". No és pas fàcil, no.

No podem espolsar-nos de damunt la nostra responsabilitat envers els mals d'aquest món, envers les injustícies creades per un sistema econòmic injust que es basa en l'explotació de les persones i de països sencers. Els cristians hem de confiar que allà on les nostres febleses ens faran insolidaris i egoïstes, Ell ens obrirà el cor per sentir de nou les seves paraules: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". 

Privats de l'Eucaristia

El nou bisbe de Solsona, en Xavier Novell, ha recomanat que es deixin de fer misses en aquelles parròquies on hi assisteixen menys de dotze persones. El bisbe ja va advertir al cap de poc temps de ser escollit que hi hauria canvis a la diòcesi. Un d'aquests canvis és el de la supressió de misses al seu bisbat. Diu que la decisió o recomanació ha estat presa després d'escoltar els rectors i diferents organismes diocesans. Ens trobem, doncs, davant una realitat que no sorprèn ningú. El bisbat de Solsona compta amb capellans amb una mitjana d'edat que s'acosta als vuitanta anys, concretament 72 anys. Una setantena de capellans es fan càrrec d'unes cent setanta-quatre esglésies de la diòcesi. És una situació insostenible racionalment. La decisió, doncs, sembla estar regida per un sentit humà tot pensant en els sacerdots envellits de la diòcesi. La notícia, però, no deixa de fer evident una realitat a la qual l'església catòlica en general sembla tancar els ulls. Cada vegada són menys els sacerdots que han d'exercir el seu ministeri, el seu servei, arreu dels diferents territoris de les diòcesis.

Em ve a la memòria la situació d'alguns coneguts que en les terres del Mato Grosso a l'Amazònia brasilera havien de fer els seus desplaçaments en avioneta per a arribar a les diferents comunitats a les que donaven servei, cosa que podien fer molt de tant en tant. Sembla que mica a mica, inexorablement, els capellans es van fent grans i no hi ha la renovació desitjable que vagi substituint el servei que ells presten a les diferents comunitats parroquials. No és un fenomen nou. La majoria de diòcesis han anat tancant els seminaris que tenien arreu. Diuen que avui dia no hi ha vocacions al sacerdoci. El mateix passa a moltes congregacions religioses, potser en un menor abast.

Si la vocació és un do de Déu, què està passant? És que Déu s'ha cansat de cridar? És que potser no fa servir el mitjà adequat? El bisbe de Solsona ha pres una decisió o recomanació que estic segur que li dol. Però posa damunt la taula un problema real que l'església no ha sabut encara resoldre. No falten vocacions, no ho crec, el problema rau en els requisits, en les exigències que es demana que han de complir els candidats a servir la comunitat des del servei sacerdotal. Els temps han canviat i res no impedeix l'església a modificar els requisits demanats.

No crec que faltin vocacions. No crec que Déu no segueixi cridant alguns cristians o cristianes al servei ministerial. El que passa que l'església està encara massa imbuïda d'un sentit clerical. Hi ha moltes coses i funcions que els laics, que també són sacerdots perquè formem part d'un poble sacerdotal, podrien fer i se senten cridats a fer en pro de la comunitat, però els requisits no han variat. Déu segueix cridant però els dirigents de l'església volen mantenir una divisió entre cèlibes i no cèlibes que no s'aguanta per enlloc.

Persones casades, homes i dones als quals no se'ls exigís el celibat obligatori estarien en disposició d'escoltar la crida de Déu. És l'església que es posa entremig de Déu i la persona. No hi ha res que impedeixi un casat o una casada a servir la comunitat com a capellà. Ho podem veure en altres confessions cristianes. Ho podem veure en els milers de cristians compromesos en diferents moviments eclesials. Però els dirigents de l'església catòlica prefereixen deixar sense servei desenes de cristians repartits per diferents parròquies abans que variar les seves normes. Normes que només se sustenten en la tradició, no pas en cap prinicipi teològic. Prefereixen deixar pobles sense possibilitat de tenir la celebració eucarística durant dies que no pas permetre que Déu cridi. No, no hi ha una crisi de vocacions. El celibat és una opció de vida lliure que no té cap lligam indestructible amb el servei sacerdotal. Hem viscut massa temps amb una església massa clerical, hem viscut massa temps amb una església massa celibatària a la força. Les persones que han optat pel matrimoni no són cristians de segona. Molts d'ells estarien disposats a servir la seva comunitat en el ministeri sacerdotal. Però no els ho permeten, no pas Déu, sinó els dirigents eclesiàstics.

La decisió del bisbe de Solsona és una decisió lògica des del punt de vista del capellà que no pot arribar, a les seves velleses, a tot arreu. És una decisió humana i humanitària, però posa damunt la taula un problema urgent de l'església. Els cristians han de poder celebrar amb assiduïtat el misteri eucarístic als seus pobles i no se'ls en pot privar. És hora de fer un pas endavant pensant en els milers de creients que voldrien tenir les seves misses dominicals i que no poden, és hora d'escoltar Déu i no interposar-se en la seva crida. 





Carnet de Pelegrinatge II

Van venir anys d'estudi lluny de casa, amb companys d'arreu de Catalunya i d'Espanya. Eren anys de resistència. Vaig tenir la sort d'educar-me en un ambient d'amor al nostre país. En temps en què la nostra llengua estava reclosa en l'àmbit privat, als nou anys ja vaig començar a estudiar català acadèmicament i en català. Eren temps en què l'Església feia una tasca supletòria en un país anormal, sense llibertats, una Església que s'oferia com a vehicle per a les reclamacions de llibertat, que treballava pel futur de la nostra llengua i del nostre país, de la seva cultura.

Era una Església compromesa, amb uns prohoms de categoria al capdavant. Arquebisbes i bisbes com Pont i Gol, Jubany, Guix, Deig i tants d'altres. Una Església de base compromesa amb els més necessitats. Així, ja de ben jovenet, vaig dedicar els caps de setmana a tota mena d'activitats en barris obrers de la rodalia de Barcelona, amb jornades de servei voluntariat al Cottolengo, en barris de gitanos com la Mina, etc. Una Església arrelada al seu entorn. Vaig entrar amb contacte amb una personalitat tan evangèlica com el bisbe Casaldàliga, amb qui vaig creuar unes quantes cartes. Tot això de ben jovenet.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer homes i dones que van deixar petjada en la meva formació cristiana i humana. En el camp espiritual amb la coneixença de l'Estanislau Llopart, monjo de Montserrat i ermità que va habitar l'ermita de la Santa Creu i posteriorment amb en Basili Girbau. Amb deixebles del primer com l'Esteve Humet i en Jacint, que quan l'Estanislau se'n va anar cap al Japó, van establir a Centelles el Mas Blanc. També vaig relacionar-me amb la comunitat de Fogars de Montclús, als peus del Montseny. Tots ells van conformar la meva espiritualitat. També amb el pare Domènec Cardona, venerable cartoixà que acabaria essent prior de la Cartoixa de Montalegre. Vaig fer estades curtes a Poblet, encara que aquestes van deixar menys empremta en mi que les trobades a les que m'he referit anteriorment. A totes aquestes persones i a tantes altres els dec la meva fe i el compromís a la que aquesta m'ha portat al llarg de tota la vida.

Vaig tenir la sort de gaudir del mestratge de persones com en Francesc Nicolau, matemàtic i naturalista, el Dr. Lluís Via, eminència en el camp de la biologia i la geologia, Manel Tort, poeta, el Dr. Jaume Sust, en Jaume Fàbregas, llatinista i amant de l'arqueologia, en Joan Alberich, filòleg i catedràtic de grec, Oriol Vergés, historiador, Ma Mercè Marsal, poetessa i tants i tants d'altres. Espero que no els hagi defraudat gaire.

Van ser anys de desvetllament a la sexualitat i a la sensualitat. Malgrat l'època fosca en la que ens trobàvem vaig rebre una bona educació en aquest camp. Una altra cosa era el descobriment de la pròpia sexualitat. Descobrir i gestionar la pròpia afectivitat, els primers enamoraments i els primers amors. Etapes de la vida que tothom ha de passar i que cadascú viu de forma personal i intransferible.

Vaig assistir al naixement del que anys després seria una cooperativa de primer ordre com l'Olivera de Vallbona de les Monges. Eren uns inicis guiats pel pare Josep Ma Segura i Ferrer, escolapi i psicòleg. Una comunitat en la que es reunia una munió de famílies amb fills amb síndrome de Down on tothom es tractava amb naturalitat i es convivia amb els malalts d'una forma gens habitual en aquelles èpoques. Hi vaig passar molts caps de setmana i posteriorment moltes setmanes. El nostre país li deu molt al pare Segura pel seu treball social impagable.

L'etapa que he narrat en aquest relat és una etapa molt important de la meva vida, una etapa de descoberta en molts àmbits de la vida que m'han marcat per sempre més i de la qual en guardo un record inesborrable. Diuen que en les etapes de la nostra infància adquirim gran part de la nostra personalitat i segur que és ben cert, però l'etapa que més ha marcat la meva vida i el que sóc ara és, sens dubte, el de l'adolescència. Aquesta etapa ha configurat, sense cap mena de dubte, la meva personalitat, la meva espiritualitat, el meu afany de saber i experimentar, el meu compromís amb els altres. He tingut la immensa sort de conèixer persones de gran vàlua.

Si l'etapa infantil ve marcada pel pes de la família, pares i germans, l'etapa adolescent la marca clarament les influències exteriors. La nostra personalitat, sense dubte, hi té un paper primordial, però les influències, les relacions i l'entorn en el què ens movem poden decantar la nostra vida en una direcció o en una altra. Nosaltres fem després el nostre propi camí, el que ens tracem i amb els condicionants que la vida ens depara, però per poc que estem amatents, el trobament amb persones de gran categoria humana deixa en la nostra personalitat un segell que ens permet encarar qualsevol circumstància de la vida en òptimes condicions per a superar els entrebancs, les frustracions, les eufòries que el nostre llarg pelegrinatge ens depararà. Un pelegrinatge en el qual es demostrarà la nostra maduresa personal i totes aquelles qualitats humanes que hem estat capaços d'adquirir.

Jo no puc estar més que agraït a tantes i tantes persones que m'han estimat i m'han ajudat per fer possible aquest pelegrinatge per la vida. A la majoria d'elles ja no sóc a temps de poder-los agrair tot el que m'han donat, però puc fer-los honor intentant donar als meus contemporanis una part de tot el que elles m'han donat gratuïtament.       

Carnet de Pelegrinatge I

Vaig néixer ja fa uns quants anys en el si d'una família cristiana, quan totes les famílies, en anys foscos de la nostra història, eren catòliques i romanes, fins i tot nacionals (espanyoles, s'entén). La meva família la formaven uns quants germans i germanes i els meus pares. Durant un temps vam conviure amb l'avia paterna. La iaia, en dèiem. Era una dona de caràcter, difícil de conviure amb ella. En general, els seus néts li féiem una mica de nosa. No li retrec pas. Si deixem de banda la seva mala geia, comprenc molt bé que conviure amb el xivarri i la gresca que tanta mainada feia en aquella casa no era pas fàcil. La iaia era molt possessiva i per la meva mare no fou gens fàcil mantenir-hi una fluïda relació. Les coses no podien seguir d'aquella manera i la mare donà un ultimàtum al meu pare, havia d'escollir entre la mare o la dona. Varen buscar una residència on la meva iaia estigués a gust i la pau retornés a casa. Teníem una tieta-àvia que era tota una altra cosa. Més d'una vegada m'havia preguntat perquè no podíem fer un canvi, és a dir, que la iaia es convertís en tieta-àvia i la tieta-àvia en iaia. Amb ella tot era diferent. Més tard vaig saber que eren germanastres i no pas germanes. Potser els gens hi tenien alguna cosa a veure en la configuració d'uns temperaments tan diferents. Sia com sia, aviat vaig saber que no era possible fer el canvi. La iaia va ser la meva àvia fins al final de la seva vida.

La tieta-àvia va morir al llit, ho recordo bé perquè jo hi vaig ser present. Recordo els moments finals, va ser una exhalació. Talment com si la vida se li escapés per la boca, en un últim alè. La vaig plorar. En canvi no recordo massa bé la mort de la meva iaia. Ambdues van viure molts anys, passats els noranta. A la iaia li agradava molt el xampany. Després vaig saber que no era xampany, que n'hi havíem de dir cava, però durant molts anys tots en vam dir xampany. Sort que ningú no ens ha demanat drets d'autor retroactius, potser encara no hi era llavors la denostada SGAE. Amb més de noranta anys la iaia es prenia cada dia una mica de xampany. Posava una cullereta damunt d'un got i anava dient: només una culleradeta. I així s'anava omplint el got mentre la cullera vessava xampany pels seus costats i s'acumulava al fons del got.

Jo era el petit de la família. Vaig començar anant a un col·legi de monges. N'hi havia uns quants llavors al meu poble. Ara ja no en queda cap. Hi vaig anar poc temps. Era més un col·legi per a noies, però essent tan petitó m'hi van admetre durant un temps. Pel què sembla era com la joguina de totes aquelles noies que encara jugaven a ser mares. Passava de braç en braç i suposo que em devien dir quatre cutxi-cutxi per arrencar-me una rialla. Quan ja no em podien tenir entre els seus braços fou el moment de canviar de col·legi. Vaig canviar les monges pels capellans. En aquell temps tothom en deia els padres, però amb vocal neutra, no pas pronunciat a la castellana.

Allà ja vestia bata ratllada blanca i blava amb el nom brodat a la butxaca. Eren anys de sotanes llargues fins als peus. Hi havia padres de totes les edats, joves i grans. Alguns ni tan sols eren ordenats encara. Tots, però, feien de professors. En aquell temps no era ni escola d'elit ni res. Al poble no hi havia gaires alternatives. Només hi havia una escola pública per tres o quatre escoles privades, totes regentades per monges o capellans. L'oferta, doncs, no era gaire variada.

Jo mai vaig arribar a cantar aquells cants franquistes que alguns anys abans se sentien sovint arreu, a les escoles, als campaments; tampoc havia aixecat mai el braç fent la típica salutació feixista. Però recordo perfectament l'opressió moral d'una societat dominada per la doctrina oficial del règim on la col·laboració eclesiàstica era manifesta. Però com en les bones pel·lícules italianes, realisme i surrealisme es barrejaven en la vida diària i quotidiana. Una dictadura fèrria seguia mantenint el país subjugat, però la gent buscava diferents formes per a escapolir-se d'aquell ofec.

Al costat de tot això recordo unes persones compromeses amb el país que miraven de revoltar-se amb enginy. Persones que volien treure la nostra llengua perseguida del clos on l'havien tancat. En general, però, la gent tenia prou feina a sobreviure el millor que podia. Es treballava molt, també s'aprofitaven les èpoques de vacances tot el que es podia. Recordo el primer cotxe que va entrar a casa, un quatre quatre (Renault) magnífic i consistent que encabia tota la família per portar-nos cap a la platja els diumenges d'estiu i cap al Pirineu les vacances de setmana santa. Recordo el primer televisor, el primer ... Eren temps de millores algunes desenes d'anys després de la guerra que va durar tres anys a la península i cinc anys més al continent.

També eren temps de religiositat a cop de bastó. A ningú se li demanava la seva creença, tohom era i havia de ser catòlic, apostòlic i romà. En el meu temps, recordo que algun catecisme ja començava a ser en català. Així, doncs, que jo naixés en una família catòlica no té cap mena de mèrit, el difícil era no fer-ho. Però a casa meva els meus pares ho eren per convicció. Sobretot la meva mare, tot i que el meu pare sempre va ser dels que complien amb els preceptes de la santa mare església. La meva mare, però, duia el seu compromís una mica més enllà. En aquest ambient em vaig educar. En aquest ambient em vaig començar a fer les meves primeres preguntes. En aquest ambient vaig començar a obtenir les meves primeres respostes.

(Continuarà ...)  

Desvetllats per la Pentecosta

Demà celebrem la festa de la Pentecosta, la nostra Pasqua granada. El final o el començament, segons com ens ho mirem, de tot el procés pasqual. Els fets dels apòstols ens expliquen com estant la petita comunitat reunida tot pregant, l'esperit de Déu baixà sobre d'ells. És una bella imatge explicada amb tota una sèrie de detalls que volen fer entendre als creients què els va passar. Una ventada i el seu so ompliren l'habitació on estaven reunits. Unes llengües com de foc es dipositaren sobre cadascun d'ells. Tot seguit començaren a expressar-se en diversos llenguatges.

És una imatge suggerent. Alguna cosa passà de debo entre aquells humils deixebles que encara estaven en estat de xoc després de la mort del seu mestre. Algunes dones i alguns deixebles parlaven de fets estranys, de trobades amb el seu mestre que feia uns dies havia estat ajusticiat en una creu com un vil condemnat. Podem imaginar la incrudelitat dels més racionals i entenimentats. No ens trobaríem nosaltres també entre ells? Malgrat tot, amb els dubtes respecte a tot el que Jesús els havia ensenyat, malgrat no entendre encara la veritat del seu missatge, ells i elles seguien trobant-se plegats per donar-se suport mutu.

Aquell dia de Pentecosta alguna cosa va passar en aquella petita comunitat. Segurament no es va produir cap fet sobrenatural. Segurament no hi hagué cap colom volatejant sobre els seus caps, ni llengües de foc sobre els seus caps. El narrador, però, va utilitzar aquesta imatge per a explicar allò que els havia passat. En el budisme zen i en el budisme en general es diu que el desvetllament pot aparèixer fruit d'un procés o pot aparèixer de cop, com una revolada d'un instant. No cal utilitzar les paraules pròpies del zen japonès o el budisme. Tothom pot entendre-ho sense els termes tècnics. El fet es va produir sobre la comunitat reunida, però l'autor dels fets dels apòstols descriu que el fet es va produir sobre cadascun dels presents. Va ser un desvetllament comunitari que es va produir en tots i cadascun dels amics. Així queda expressat que comunitat i individu són inseparables.

És que aquells pobrers pescadors i mestresses de casa es van posar a parlar llengües que fins llavors desconeixien? No ho sé pas. M'inclino més per la primera paraula que s'utilitza. Llenguatge. Diu que començaren a parlar diversos llenguatges, no pas diverses llengües. A continuació diu que quan van sortir a parlar a la gent, cadascú els sentia en la seva pròpia llengua, no pas que ells parlaven totes les llengües dels badocs. És interessant aquest matís, llengua i llenguatge, parlar i sentir.

Aquells homes i dones van desvellar-se i van comprendre el missatge del mestre. Va ser de cop, però també va ser un procés que venia ja de la pasqua. Van entendre. Quan hom entén, es fa la llum, s'obren horitzons. Quin llenguatge devien utilitzar aquells homes i dones que fins llavors havien viscut espantats i desorientats? Jo crec que el de l'amor. Aquest és un llenguatge universal. Un llenguatge que es basa més en la vida que no pas en la llengua, més en la praxi que no pas en la teoria. Potser havien passat molts dies intentant entendre les paraules de Jesús sense adonar-se que el que Jesús els demanava era que visquessin les seves paraules entre tots els homes i dones.

Fer entendre el llenguatge de l'amor està a l'abast de tothom, de l'erudit i del pobre pescador, de la dona jueva i de la gentil, dels grans i dels petits. La festa de la Pentecosta és una festa del desvetllament. Una festa que ens obre els ulls del cor, que ens crida a viure el missatge del regne de Déu que Jesús ens va portar. Una festa per a tota la humanitat. Els amics de Jesús es van veure sacsejats per aquesta descoberta. Nosaltres també ens hi podem sentir units. L'amor ho pot tot.  

Els rics

A l'evangeli hi trobem nombrosos paràgrafs relatius als rics. En trobem en el sermó de la muntanya i en altres indrets. Moltes tradicions religioses i espirituals han parlat sobre les riqueses i els rics. En la nostra tradició espiritual i religiosa, Jesús ha manifestat en més d'una ocasió les dificultats inherents als qui posseeixen riqueses. No creguem, però, que només serveixen per als multimilionaris. Serveix per a tothom. No podem servir dos senyors, Déu i els diners. I és que els diners fàcilment es converteixen en el nostre senyor. L'afany de posseïr-los ens domina. Allà on poseu el cor hi teniu el tresor. És com una addicció. Difícilment si tenim el cor posat en la consecució de riqueses entrarem al regne de Déu. I és ben cert. Si més no, pels nostres mèrits. Perquè tot seguit, Jesús ens recorda que allò que nosaltres no podem, ho pot el Pare. 

No és un convit a esperar l'aigua del cel. Cal treballar, cal esforçar-se, però sense posar-hi el cor. Els ocells i els lliris del camp tenen una bellesa que Salomó amb tot el seu poder ja hagués volgut per a si mateix. Però els ocells no esperen passivament, cerquen cada matí el seu aliment, per a ells i per als seus. Així esdevenen bells. L'altre dia llegia un proverbi alemany que deia més o menys: Esforça't i Déu ho aconseguirà. Un savi consell.

Si tenim riqueses hem de fer com si no fossin nostres, llavors no ens costarà desprendre'ns- en. Podrem compartir-les. No cal tenir-ne moltes, només cal que en tinguem més que un altre per a fer-ho. La felicitat no ens ve del tenir, més aviat del ser. Hom és feliç, no posseeix la felicitat. El nostre món ens ha abocat a tots a dependre dels diners, a treballar per poder consumir en la roda de la societat consumista. Podem donar una altra utilitat als nostres diners. Tampoc és bo acumular, ho deia Roger Schultz. Allò que acumulem ho manllevem a algú altre.

Només es tracta de no posar-hi el cor, en aquest cas no ens doldrem de no aconseguir-lo o d'alliberar-nos-en. Ho podem fer.