Historicitat de Jesús

He tingut ocasió de llegir els dos articles de l'Albert Sànchez Piñol al diar ARA en què posava en dubte la historicitat de Jesús de Natzaret. He de reconèixer que els dos articles m'han semblat interessants. No m'han semblat gens escandalosos. L'Albert reemprèn els dubtes que sempre han existit referent a l'existència històrica de Jesús. Algunes persones sembla que s'han escandalitzat o s'han enutjat amb l'autor dels articles. No és el meu cas. Crec que l'Albert ha estat prou honest. Ja des del mateix títol de la sèrie. "Probablement Jesús no va existir mai". Els dos articles de la sèrie no estan exempts de certa ironia o humor extravagant. Però si ens centrem en si tenim prou fonts fiables des del punt de vista històric que corroborin l'existència o inexistència d'una persona anomenada Jesús de Natzaret, no podem negar que tan dificultós és afirmar la seva existència històrica com la seva inexistència.

En el primer article, l'humor d'en Piñol pot ser molest per a alguns, ho entenc. Situats en el segle I de la nostra era, a Palestina, en els territoris i regnes que la conformaven, era relativament freqüent l'aparició de personatges amb vocació profètica que es proclamaven Messies del poble d'Israel. Un poble que en la seva dilatada història havia sofert deportacions innombrables en els diferents imperis que van dominar aquella àrea geogràfica. Babilònia, Assíria, Egipte, etc. També és cert que per la seva situació geogràfica, fou un poble que rebé fortes influències de cultures properes i llunyanes, com l'Índia, Pèrsia, els grecs i romans i els egipcis entre altres. Avui no ens ha de ser difícil entendre aquesta capacitat d'influències i intercanvis en el món tan interconnectat que tenim. El comerç, les idees i les religions, sens dubte s'entrecreuaven en aquell territori.

En una terra tan procliva a l'existència de profetes i salvadors, és força normal que la figura de Jesús no fos una figura que cridés molt l'atenció. Era, en el cas d'haver existit, un altre dels profetes i messies de torn. És normal que per als cronistes de l'època no fos una figura a ressaltar. Llastimosament no tenim els registres del cens de l'imperi romà on s'hi podria trobar l'anotació d'un tal Jesús, fill de Josep i Maria. I en el cas d'haver arribat fins als nostres dies, segur que trobaríem molts Jesús, fills de Josep i Maria. La qual cosa no ens serviria de massa.


La manca de fonts coetànies, doncs, no ens demostren ni l'existència o inexistència d'un personatge com Jesús de natzaret. Sí que ens demostren, en canvi, que hi va haver un grup de persones que van quedar trasbalsats i que van transcendir el seu temps i el seu origen geogràfic. Es van escampar arreu de l'imperi i amb Constantí la seva organització va esdevenir religió de l'imperi. Després de morts i assassinats aquelles persones van donar testimoni d'alguna cosa que els donava una força immensa. Els dubtes, doncs, sobre la historicitat de Jesús de Natzaret no haurien d'escandalitzar ningú. El cristianisme no depèn de la demostració científica d'aquesta historicitat. De la mateixa manera que mai no podrem demostrar l'existència d'un ésser superior que ordena el cosmos i a qui uns anomenen Déu, altres Al·lah i altres Brahma. El fenomen religiós és universal i les diferents tradicions religioses i espirituals comparteixen principis i devergeixen en molts dels seus enfocaments. En el cas de Jesús de Natzaret, la seva importància per als creients no depèn de la historicitat de la seva figura. Així, també, els creients no s'haurien d'escandalitzar pel fet que algú ens recordi que la coincidència de celebracions religioses i fenòmens astronòmics és un fet, així com l'aprofitament de festivitats paganes on s'hi van encabir festivitats religioses.


Els articles de Sánchez Piñol també es podrien haver titulat "Probablement Jesús sí que va existir", sense que canviés el contingut dels seus escrits que en determinats paràgrafs cal agafar-se amb cert humor i sense estripar-se les vestidures.     

Benvingut, benvinguda

En els temps en què solia viatjar cap a altres països com a visitant, mai no havia vist la teva cara. Només veia individus impersonals, fins i tot atractius. He vist diferents cultures, diferents civilitzacions, formes de viure. He vist la pobresa a flor de pell, una pobresa amagada en la quantitat. És més fàcil veure un pobre que no pas milers de pobres. Veure un pobre ens crea incomoditat, veure'n molts fa que quedin diluïts. Mai no he viatjat de forma ostentosa, però això no significa que vosaltres no em veiéssiu ostentós. Jo passava uns dies en el vostre món tot sabent que retornaria al meu poc després.

Ara alguns de vosaltres heu vingut al nostre món. Un món que us ha enlluernat per la seva ostentació. Un món que pensàveu que us donaria oportunitats de millorar les vostres condicions de vida. Alguns us heu jugat la vida per arribar-hi. Molts s'han quedat pel camí. Volien poder guanyar-se la vida per sostenir els que deixàveu allà. La gana i la manca d'horitzons us ha fet creuar mars i muntanyes, posar-vos en mans de traficants de persones sense escrúpols que no dubten a deixar-vos penjats, si cal, encara que els hàgiu donat tot el que teníeu. Heu deixat pares, mares, fills, esposos i esposes. Si la vostra decisió va haver de lluitar contra el dolor de la separació, el vostre camí fins a nosaltres no ha estat menys dolorosa. Tampoc la vostra estada entre nosaltres.

Us heu trobat un país molt diferent al que havíeu imaginat. Potser ens havíeu conegut a través de la televisió o d'alguna pel·lícula. Costa tan poc equivocar-se! Costa tan poc posar esperances en un altre lloc diferent al que ja coneixeu! Coneixeu bé la gana, el no futur. Potser has vingut pels teus fills, ni tan sols per tu. Potser has enviat el teu fill, amb un ai al cor perquè pogués fer tot el camí. No sé si eres conscient dels perills. Segrest, explotació, assassinat, accidents. Però res d'això no t'ha aturat.

La teva pell, la teva llengua, la teva cultura et delaten. De cop t'has vist com l'atracció sobre la que es posen totes les mirades. La teva vestimenta també et delata. Has vingut només per buscar una oportunitat que el teu país no t'ha donat. De sobte, et trobes perdut, fins i tot, rebutjat. Has vingut a treballar, però de moment et veus visquent de la caritat i la solidaritat. No era això el que buscaves. Tan sols volies dignitat. Una dignitat de persona. No pensaves fer-te ric en quatre dies, però sí que esperaves poder dur una vida dura de treball, però digne. Et veus com un aneguet lleig. Desplaçat i diferent. Busques suport entre els que són com tu. La gent de la teva cultura i la teva tradició. Gent amb qui et puguis comunicar. Dubtes si has pres la decisió encertada.

Trobes incomprensió entre nosaltres. T'acusem de rebre un tracte preferent. D'aprofitar-te dels nostres recursos, del nostre sistema de protecció social, del nostre sistema de salut. Tu ens vols explicar que no, que només has fugit de la fam i la pobresa, no tan sols d'això, sinó de la condemna de per vida que arrossegaves en el teu lloc d'origen. No ens agrada la teva religió, ni la teva cultura i tu et preguntes què ens has fet perquè et rebutgem sense ni tan sols coneixe't. No esperaves que et rebéssim amb els braços oberts, però tampoc que et giréssim l'esquena.

Jo et diria que ens donessis temps. Tu necessites temps per a situar-te i ubicar-te en la nostra manera de ser. Sigues benèvol i dóna'ns temps també a nosaltres. Sí, nosaltres també necessitem temps per a conèixer-te. Per descobrir la persona que ets, per descobrir-nos en tu. No sé si ets més digne de compassió tu o nosaltres. La majoria de nosaltres estem en condició de ser compassius, de mirar d'entendre't i comprendre't. De veure en tu la nostra immensa sort. Sí, dóna'ns temps i perdona la nostra intolerància, els nostres prejudicis. Perdona que no sapiguem veure les teves qualitats i que el primer que veiem sigui les teves diferències. El color de la teva pell, el déu a qui tu reses, els teus vestits extravagants, el teu idioma estrany a les nostres orelles. Donem-nos temps. Estic segur que trobaràs persones que t'estimaran i respectaran, estic segur que trobaràs persones a qui estimar i respectar.

Estàs espantat i tens por, ho comprenc. Mira de comprendre que nosaltres estem tan espantats com tu, també tenim por. La teva por al desconegut és la mateixa por que nosaltres tenim. La coneixença mútua esvairà aquesta por al desconegut. No desesperis. Tots passem temps difícils, però tu ens podries ensenyar dificultats majors que les que nosaltres travessem. Estic segur que ens entendrem, que ens comprendrem. Paciència, tu amb mi i jo amb tu. Tu i jo no som gaire diferents, millor dit, no som gens diferents. Rere la nostra cultura, la nostra llengua i religió, hi ha un rerefons més profund que és comú a totes les persones. Quan aquest rerefons, que és el mateix en tu i amb mi, aflori, veuràs com la por haurà desaparegut. Només em resta donar-te la benvinguda.

Dona jutjada

Et veig sovint en una de les rotondes de la carretera. Aturada, mirant els cotxes que passen a la recerca de clients. Ets jove i has vingut d’algun altre país tot buscant una vida digna que no podies tenir en el teu. No sé si hauràs vingut essent conscient de la feina que acabaries fent aquí. Potser has estat víctima d’alguna de les màfies que entre nosaltres exploten joves com tu per a exercir la prostitució. O potser no, potser sabies el que venies a fer, enlluernada pels ingressos econòmics que pensaves que podies tenir dedicant-te a aquest negoci.

Segurament tens una família aquí o allí. Uns pares que pateixen per tu, lluny de casa, que potser no saben a què et dediques. Potser, fins i tot, tens alguna criatura a qui alimentar i educar. Et miro amb respecte. Sense jutjar-te. Fins i tot amb compassió, sense poder evitar pensar  com és la teva vida i la teva professió. Em pregunto si ets feliç.

Penso en els teus clients, les persones que demanden el teu servei. Alguns que deuen ser pares de família amb una posició respectable, altres de més joves. Uns i altres vénen a tu buscant satisfer un desig irrefrenable, un plaer fugisser. Et veuen com un objecte, no sé si es fan cap mena de pregunta sobre el que t’amoïna, els teus sentiments, etc. No sé si et miren els ulls per veure-hi la persona que amaguen.

Els dónes un plaer que dubto que tu comparteixis. Però això a ells no els deu preocupar. Els que passen et deuen mirar de moltes maneres. Els uns menyspreant-te, altres desitjant-te. Jo et miro amb tendresa. No he pogut mirar-te als ulls. Però sé que ets una persona amb sentiments, una persona que estima, que pateix, que té dificultats com tothom. Qui sóc jo per a jutjar-te. La nostra societat blasma el teu ofici, però la clientela mai no s’acaba. Hipocresia.

Només sé que si Jesús tornés a ser físicament entre nosaltres seuria a taula amb tu i compartiria un àpat senzill. Parlaríeu i riuríeu, potser ploraríeu plegats. I tots els altres ens escandalitzaríem. Potser Jesús et diria que tu també ets digne de gaudir de la felicitat, de ser partícep del Regne de Déu. Que tu passaries per davant de molts altres que ens creiem ser els primers a la seva taula. I nosaltres no ho entendríem.

No puc evitar aquests pensaments. No, no som ningú per a judicar els altres. L’amor no és plaer, l’amor no és felicitat, l’amor és i en ell hi trobarem la felicitat, la compassió, la comprensió, la veritat. L’amor no necessita causalitat, ni finalitat. Tot i tothom que ens envolta és digne de rebre el nostre amor. “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”.   



El brot de Jesè

Ja tornem a ser al temps d'advent. Els anys passen volant i som a les portes d'un nou nadal i d'un nou any. Entrem en un temps en el qual sembla que el món, sobretot el més pròxim, el que més coneixem, ha de mostrar una cara amable, una felicitat obligada i fingida. Passarem el nadal com si les nostres preocupacions del dia a dia s'esfumessin per uns instants. Les guerres, les malalties, les nostres preocupacions per la crisi econòmica, la manca de feina i la desesperació per un futur incert, semblaran no existir. Amagarem sota la catifa les nostres misèries humanes, les nostres responsabilitats sobre aquestes misèries.

Creurem ser feliços sense ni tan sols saber en què hem de basar la nostra felicitat. Saludarem els companys, els amics, la família amb una rialla mancada d'autenticitat. Perquè seguim sense saber què és això de la felicitat. Confondrem la felicitat amb els nostres plaers, confondrem la nostra felicitat amb allò que en diem amor. Però ni tan sols estem segurs de què és l'amor.

Sovint sentim a dir que la felicitat no existeix, que només la coneixem a petits sorbets. Però em fa l'efecte que aquests petits sorbets no són pas d'amor. Seran altres coses, però no pas d'amor. Posem la nostra felicitat en mans del desig i de l'acompliment dels nostres desitjos. Pensem que la felicitat és un estat que va i bé a petites dosis. La confonem amb el plaer, amb la satisfacció personal, amb l'assoliment dels nostres objectius, amb les nostres afeccions, ja siguin materials o sobre les persones. 

La felictat no és un estat, no és cosa d'un moment. La felicitat és la nostra vida, encara que no la sabem descobrir. La felicitat no té temps, ni hora. La felicitat només es troba en l'amor. Però ai làs! Si no sabem què és això de l'amor, com ens ho farem? A l'acte sexual n'hi diem fer l'amor, com si no hi pogués haver acte sexual sense amor. Com si l'amor es fes. 

Tenim prejudicis, dependència d'altres persones que ens impedeixen ser lliures. Que ens impedeixen veure-les tal com són i no tal com voldríem que fossin. Fem actes solidaris, però pensem més en nosaltres mateixos, en la nostra satisfacció pel nostre acte que no pas perquè estimem. L'amor, la felicitat, no té ni ahir, ni demà. La felicitat és un ser en tot moment, ara mateix. Sense portar cap mena de registre. Ni de bones accions, ni de males accions, ni amb bones persones, ni amb males persones, ni amb simpaties, ni amb anitpaties. El perfum d'una rosa no escull sobre qui escampar la seva olor. Perfuma tothom que s'hi acosta. 

Isaïes ens ho apunta. El llop viu amb l'anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó són amics, l'óssa i la vaca es fan amigues, les criatures juguen sobre el cau de l'escurçó. 

La felicitat, l'amor, ens deslliura de la por, ens allibera de tota esclavitud. Ens costa descriure o definir què és l'amor i la felicitat. Grans savis ho han intentat. Però potser ens és més fàcil saber el què no és l'amor. Potser hi podem arribar per la negació del què no és. No és gelosia, no és ambició, no és tornar mal per mal, no és enveja, no és egoïsme, no es troba en els béns materials i les riqueses, ni tan sols en les persones a qui diem estimar. No, l'amor i la felicitat es troben dins nostre, en el nostre ser més íntim. 

Els lliris dels camps ens ho mostren i els ocells del cel. En la seva bellesa, en el seu perfum, en el seu vol lliure, sense preocupar-se per acumular res, sense ser esclaus de res, ni de ningú. Sense soledat, però estant sols en tots i en tot. 

L'advent i el nadal ens ho apunten, però ho hem de descobrir per nosaltres mateixos. Mirant la nostra vida com un observador, analitzant el fet i el mateix observador. No podem posseir la felicitat i l'amor, només podem ser feliços i amorosos. Ara.     

Progrés i canvi

No fa gaire vaig sentir un savi que deia: La gent vol progrés, però sense canvis.

Progrés sense canvis. Em va fer rumiar una mica. Vaig fer un esforç per trobar un exemple que certifiqués aquesta afirmació. Després de pensar una mica, vaig trobar-ne un.

La nostra civilització és un exemple de progrés continu al llarg de la història. De temps immemorial, hem progressat, no pas sense ensopecs, sense reculades. En el nostre món occidental hem progressat en múltiples camps. La ciència, la tecnologia, l'estil de vida, la salut, el benestar, etc. Ha estat un progrés limitat a una part molt petita del nostre planeta. Mentre els uns progressàvem, altres continuaven confinats al marge del progrés. De fet, són més els que han quedat al marge d'aquest progrés que no pas els que ens han acompanyat en aquest camí. Segurament caldria convenir què entenem per progrés, però no em proposo ara aquesta qüestió. En general em refereixo a un progrés de tipus material, de caire essencial en el nostre estil de vida. 

El nostre món ha experimentat un creixement demogràfic que poc podíem preveure anys enrere. Malgrat les guerres, la fam, les malalties, hem crescut demogràficament. Ara ens diuen que hem arribat als set mil milions de persones habitants del nostre planeta. Això en part i en si mateix és fruit d'aquest progrés. Ara, però, resulta que si fins fa pocs anys el progrés el gaudíem una part molt petita dels habitants del nostre planeta, ara, deia, en som bastants més que gaudim d'aquest progrés. Alguns territoris del nostre planeta que estaven al marge del  nostre progrés, ara formen part i gaudeixen del mateix. I la llista d'espera augmenta. És ben lícit. Ningú pot ser discriminat del dret d'accés a una vida millor. Però aquest progrés és il·limitat? El nostre planeta està en condicions de donar el nostre model de progrés a tots els habitants de la terra? Ho suportarà el nostre medi ambient? Els recursos naturals seran suficients i inesgotables? Crec que és evident que no. La gent vol progrés sense canviar. No podem dir a qui lluita per gaudir del benestar que nosaltres tenim que ell no el podrà aconseguir, que fa tard. No. 

Per tant, si volem seguir progressant, ens caldrà canviar. De quina manera? No ho sé pas jo, però és evident que no podrem universalitzar el nostre model sense adoptar canvis que facin possible un accés a una vida digna a tots els que la persegueixen. O sigui, a tota la humanitat. Haurem de compartir els recursos que siguem capaços de generar, així com els recursos naturals, si volem mantenir el nostre planeta en les pàgines de la història. Ens caldrà canviar models, compartir i acceptar que una vida digna per a tothom demana un anivellament que només aconseguirem si uns incrementen les seves expectatives i uns altres posem el fre de mà.

Després m'he preguntat si per progressar sempre cal canviar. El canvi en si  mateix porta al progrés? No ho crec. Canviar per canviar no du enlloc. A vegades, canviar pot suposar un retrocés. N'hi hauria molts exemples. En definitiva, doncs, crec que les paraules del savi són ben certes. Volem progressar sense canviar. Progressar, però, a vegades ens demanarà canviar i unes altres vegades ens demanarà seguir fidels a un camí. El que hem de fer és perdre la por al canvi, però sense buscar-lo en si mateix. De fet, el que hem de fer és perdre la por, qualsevol por, és l'única recepte que ens durà a la llibertat i aquesta al progrés universal.   

Bru (i 3)

Havíem deixat Bru recomponent el grup. Després d'uns moments de dubte, aquells homes van entendre que el projecte engegat per Bru podia sobreviure sense el seu inspirador. Potser era obra de Déu i Bru els digué que intentaria tornar. Landuí fou elegit prior. Van proposar-se de continuar. Però com vam veure, havien fet donació del desert de Chartreuse a l'abadia de Chaise Dieu. Bru va arribar a Roma la primavera de 1090. Alguna intervenció va tenir en l'assumpte de la retrocessió dels dominis de Chartreuse davant Urbà II. Sembla que les coses no foren fàcils. El setembre de 1090 l'abat de Chaise Dieu restitueix la propietat de Chartreuse al grup d'eremites, no sense disgust. Sembla que ho fa més per obediència a la petició del Papa que no pas amb convenciment. Deixem-ho córrer. Sembla que fins i tot espera que l'arrencada dels eremites acabi de nou en fracàs i pugui tornar a la possessió de la propietat.

Urbà II, en ple cisma de l'església, intenta rodejar-se de persones de talla fidels i vol nomenar Bru bisbe de Reggio. Bru rebutja el nomenament fent ús d'un dret reconegut. Urbà segurament devia parlar sovint amb Bru i hi devia veure una reritable crida al desert. Amb recança accepta la decisió de Bru. Podrà Bru retornar a Chartreuse? Doncs no. Urbà que es trobava al sud de la península itàlica, en els dominis que els normands tenien en aquella regió, ja que havia hagut de fugir de Roma, accepta la vocació de Bru, però tot indica que no vol renunciar del tot a tenir Bru a prop, cosa que no hagués estat possible si Bru hagués retornat a Chartreuse. Bru, en una data incerta s'establirà a Calàbria, en unes terres donades pel comte normand Roger. L'etapa de Bru a Calàbria no la coneixem prou bé, però algunes coses sí. Les propietats cartoixanes van passar un segle després a mans cistercenques i es van perdre molts documents per les diferents viscissituds històriques. Quan els cartoixans recuperaren aquelles propietats calabreses van recopilar tota la informació que van poder. La majoria s'havia perdut.

El moment històric de l'establiment de Bru a Calàbria és tèrbol, l'església llatina intenta substituir el domini que els cristians grecs tenen sobre Calàbria. Bru s'instal·la en un indret anomenat la Torre, prop de Milet. Hom creu que això s'esdevingué a finals del 1091. L'indret es trobava entre les ciutats de Stylo i Arena, en una zona encara molt influenciada pels grecs. No era un lloc tan solitari i ferèstec com Chartreuse, estava a 850 metres d'altitud. Bru s'hi devia instal·lar amb alguns companys. A la seva mort n'eren trenta. Per conèixer l'ideal de Bru és important llegir la carta al seu amic Raoul, le Verd i la carta als seus companys de Cahrtreuse. En l'una s'abranda davant el goig de la vida solitària. En l'altra s'observa el llaç inquebrantable entre els dos grups d'eremites. Bru no ha fundat un orde monàstic, això ho veiem clar en la disputa per recuperar els terrenys de Chartreuse com ja hem vist. L'abadia de Chaise Dieu pensa que està davant de quatre arreplegats inconstants i intueix que podrà recuperar més endavant la propietat quan els eremites que hi habiten s'extingeixin o es tornin a dispersar. Però no havent fundat un orde religiós hi ha uns lligams inqüestionables entre Chartreuse i Torre que passen per la figura de Bru. La carta als companys de Chartreuse la va donar el mateix Bru a Landuí que l'havia anat a visitar a Calàbria i que en el viatge de tornada trobarà la mort.

En elles hom pot veure en la vida cartoixana un equilibri i una humanitat immenses. Ja ho deia el pare Cardona, prior de Montalegre en una entrevista que li feu en Josep Ma Espinàs. La vida cartoixana és plena d'equilibri i humanitat. És molt humana, deia ell. Allunyada de grans ascesis i rigors.

Bru va morir el 6 d'octubre de 1101 a Torre i fou enterrat com tots els cartoixans. Anys més tard es van desenterrar les seves despulles i desades en un reliquier que després de diverses viscissituds es conserva a l'església de la cartoixa de Calàbria. El papa Lleó X va autoritzar el culte a Sant Bru de viva veu només per als cartoixans i Gregori XV el 1623 el va estendre a tots l'església.

Mort Bru, diversos grups d'eremites en diferents indrets van adoptar la forma de vida de Chartreuse i uns anys després van demanar a Guigó, cinquè prior de Chartreuse, que els donés una regla. Hug, el bisbe de Grenoble i protector de Chartreuse, tenia gairebé 70 anys i va animar a Guigó que ho fes així. Guigó, però, tenia dubtes. Bru mai no va manifestar que volgués fundar cap orde monàstic. Tenia llavors vint-i-sis anys. Bru havia posat sempre els seus eremitoris sota la protecció dels bisbes del lloc. Ara ell, tan jove, havia d'escriure una regla per als eremites? Possiblement el va convèncer el fet que alguns dels primers companys de Bru encara eren vius i el mateix bisbe Hug també. Ells podien validar que seria fidel a l'esperit de Bru. La feina li va portar sis anys. Més que una regla, va descriure els costums de Chartreuse amb una aparença codificada. La va lliurar codificada el 1127 als eremites de Chartreuse, Portes, Saint-Sulpice i Meyriat. Eren els Costums que han arribat fins als nostres dies. Són la transcripció d'una experiència espiritual concreta de quaranta anys.

Bru proposa un model de vida basat en l'equilibri, la senzillesa, la llibertat i molt humana, però que només es pot sostenir en unió amb Déu i a través d'Ell amb tota la humanitat.       

Bru (2)

Vam deixar Bru i els seus sis companys dirigint-se a Grenoble per trobar-se amb Hug, el jove bisbe de la diòcesi des de feia quatre anys. Arriben a Grenoble en ple mes de juny, prop de la festivitat de Sant Joan de 1084. Guigó ens ho explica en la seva Vida de Sant Hug de Grenoble. Van arribar Bru i els seus sis companys a veure Hug i li manifestaren la seva dicisió de portar una vida eremítica. Hug havia tingut un somni el dia abans en què veia que el Senyor volia construir una casa al desert de Chartreuse i que set estels li indicaven el camí. Eren Bru i els sis companys. Coneixem la identitat dels sis companys, però no sabem si venien amb Bru des de Sèche-Fonataine o si alguns s'havien unit al grup en el camí fins a Grenoble. Hi havia canonges, un capellà, i dos laics. Un bon matí de juny, en ple estiu, s'encaminen tots ells amb el bisbe Hug cap a Sant Pere de Chartreuse, entrant a la vall per la Cluse. S'endinsen fins al final de la vall, més amunt de l'actual emplaçament de l'actual cartoixa. L'emplaçament actual l'escolliria Guigó després de l'allau que va sobrevenir sobre l'emplaçament original.

L'indret que Bru i els seus company escullen diu molt del tipus de vida que busquen. Una vida eremítica amagada. L'entorn es ferèstec. Només suportable per un grup d'eremites que es compenetraven. Savis com Bru i Landuí, un capellà com Hug, al que anomenen així, capellà perquè feia les funcions sacerdotals, dos canonges més, Esteve de Bourg i Esteve de Die, canonges de Sant Ruf i dos laics que s'ocuparien de les feines més materials per donar la possibilitat als altres a dedicar-se més intensament a la pregària. La vall de la Chartreuse, al peu del Grand Som, era ideal per a l'estil de vida que volien viure. Impossible explotar el terreny agrícolament, tan sols plantar alguna verdura de temporada. La vida seria austera i dura. 

L'estil de vida no era el de la Camàldula en què un monestir cenobític tenia cura d'uns pocs eremites. Aquí es buscava una solitud pura apaivagada només per uns moments de trobament comunitari. No es pensava, tampoc en un gran nombre. 

El clima del lloc tindria una gran influència en l'arquitectura de la cartoixa. No era recomanable allunyar massa les ermites entre si, però tampoc es volia una cel·la d'un monestir. Calia trobar una organització a mig camí de les laures palestines i els cenobis. Havien d'estar juntament sols. Les ermites estarien unides per un claustre cobert que els permetés desplaçar-se a l'abric de la pluja i la neu. Els monjos laics els instal·laran uns tres-cents metres d'alçada més avall, en un clima menys rigorós. Els veïns de Sant Pere van ajudar en tot moment els primer eremites, mentre aquests no tenien enllestides les seves ermites. Les cabanes s'havien de construir en pocs mesos, abans que arribessin les primeres pluges i nevades. Eren cabanes com les dels pagesos del país, cabanes de fusta. L'única construcció que es va fer amb pedre fou l'església. Així, doncs, van poder començar la seva vida d'eremites ben aviat, que no fou gaire diferent dels cartoixans actuals. Els monjos laics que vivien uns quilòmetres més avall s'ocupaven de les feines ordinàries. Els ermitans pregaven i treballaven a les seves cabanes. Segurament transcrivint textos de la Bíblia o dels pares del desert. Uns i altres formaven un conjunt harmoniós. 

Tenim documents que ens expliquen la vida que duien els primers cartoixans. Algun de Pere el Venerable, abat de Cluny que coneixia els cartoixans molt bé perquè havia estat en un monestir prop de Grenoble i havia fet amistat amb ells. Sabem que un cop a la setmana rebien els aliments per tota la setmana, bevien aigua i vi aigualit, menjaven cadascú a la seva cabana, excepte els diumenges. Quan els veïns de Sant Pere els en regalaven menjaven formatge i peix, habitualment, però, s'alimentaven de pa i llegums. No tenen abat, el bisbe de Grenoble els fa aquesta funció. Ells es governen amb un prior. Vesteixen pobrament i tenen algunes vaques i bous que crien vedells i amb la venda d'aquests asseguren la seva manutenció. De tot això ens n'informa Guibert de Nogent trenta-vuit anys després de l'arribada de Bru i els seus companys. Ens informa que, malgrat la seva pobres i vida austera disposen d'una bona biblioteca. Diu la tradició que Bru solia endinsar-se en el bosc i pregar davant una gran pedra on encara es pot observar una creu gravada en la sòlida roca. També sabem que Bru es preocupava perquè hi hagués una certa proporcionalitat entre monjos eremites purs i monjos laics. Els estudiosos han conclòs que Bru no tenia la més mínima intenció de fundar un nou orde monàstic, la vida que duien era el resultat de la seva vocació eremítica en consonància amb un indret únic, el desert de Chartreuse. 

L'any 1088, però, es produiria un fet que afectaria la vida de Bru. En una església dividida entre els partidaris de l'emperador alemany amb un papa imposat per aquest, l'església havia escollit com a papa a Eudes de Chatillon-sur Marne. Aquest havia estudiat a Reims i havia estat deixeble de Bru i després com a canonge de la catedral de Reims havia estat també company de Bru. Eudes agafà el nom d'Urbà II. En el moment de ser escollit papa, Eudes era a Cluny. Mica a mica, Urbà II es va anar rodejant de bendictins de confiança que l'ajudessin en el govern de l'església. Monjos de Cluny i altres monestirs i els va nomenar cardenals.

Amb aquests antecedents, no era d'estranyar que li arribés el torn a Bru. Això es va esdevenir vers el 1090. Deixarem de banda com Urbà II crida a Bru al seu costat. La conseqüència d'aquesta crida va ser, segur, un cop dur per a Bru i els seus companys. Feia sis anys que eren a Chartreuse, el grup s'havia consolidat i ara, de cop i volta, s'arrencava l'ànima del grup. Bru havia d'obeir. El grup d'ermitans es va dispersar. La propietat de l'eremitori va ser donada per Bru a l'abadia benedictina de Chaise Dieu, un dels antics propietaris que havien fet donació de la propietat a Bru sis anys enrere. Bru devia estar desolat. Havia de tornar a les intrigues de la cúria i els seus companys abandonaven el projecte. 

El grup, abans que Bru marxés, va reconsiderar la seva decisió. Segurament Bru els devia convèncer de mantenir el seu projecte, possiblement ell mateix podria retornar algun dia amb ells. Això els devia esperonar i tot hi haver abandonat el desert de Chartreuse, es comprometen a tornar-hi. Però hi ha un problema. La propietat ha estat donada a Chaise Dieu.

(continuarà)