No el reconeixem!

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. 35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

Llavors els justos li respondran:

Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? 38 ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

El rei els respondrà:

Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

Després dirà als de la seva esquerra:

Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42 Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

Llavors ells li respondran:

Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:

Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. (Mt 31)

No caldria dir gaire cosa més sobre aquest text. Si no fos perquè tenim a les nostres fronteres europees milers i milers de persones que amb el braç allargat i la mà estesa demanen que els acollim. Qui no recorda l'Eylan i tants d'altres que moren davant de les nostres costes o mar endins. Qui no recorda les tanques alçades per impedir-los entrar. O les bales disparades contra aquells que s'ofeguen a pocs metres de les nostres platges. O els milers d'homes, dones, nens atapeïts a les portes de Macedònia o als camps d'Idomeni. O l'acord denigrant per tots nosaltres signat entre la Unió Europea i Turquia.

Tenen fam i set i els neguem l'assistència. Són forasters i no els acollim. Vesteixen el que duen damunt i no els vestim decentment. Estan malalts i tancats en camps de concentració i no els visitem. 

Per la nostra condició d'éssers humans ho tenim pelut per justificar la nostra inacció. Per aquells que ens sentim cristians, ho tenim magre si esperem justificar-nos en la decisió dels nostres governs.

Reaccionarem o ens mantindrem impassibles?  

Menja la teva pròpia fuita

Una vegada un deixeble es queixava:

"Ens contes històries, però mai no ens en reveles el significat"

El mestre digué:

"T'agradaria que algú t'oferís fruita i te la mastegués abans de donar-te-la?"

Anthony de Mello (El cant de l'ocell)

Entrevista a Esteve Humet

El maig del 2015 Esteve Humet va ser entrevistat a la cadena SER. De l'Esteve he llegit llibres, traduccions, hi he parlat.El vaig conèixer a mitjans dels anys setanta al Mas Blanc, quan ell formava part d'una petita comunitat d'ermitans que poc després creixeria i es faria més nombrosa. Jo era un jove adolescent encuriosit, alhora que desvergonyit a l'hora d'assaltar i presentar-me a persones que per algun motiu em semblaven dignes de ser conegudes. Després d'uns pocs dies al Mas Blanc en els quals només el vèiem a l'hora de vespres en què ell abandonava la seva petita ermita per compartir la pregària vespertina, amb un company ens vam endinsar en ple bosc a la recerca de la seva ermita. No sabíem gaire per on era, però buscant tossudament i seguint petits rastres com experts exploradors hi vam fer cap i vam trucar. Ens va rebre amablement i vam mantenir una interessant conversa. Quan ens vam acomiadar ens va regalar una petita icona de les que ell feia i que no li havia quedat del tot bé. Encara la conservo. 

Uns anys després el vaig tornar a trobar a Sant Jaume de Viladrover on s'havia retirat en dissoldre's la comunitat del Mas Blanc i després d'alguns viatges que ell havia emprès cap a l'orient. Havien passat prop de vint anys. Més tard viatjà cap a les Illes on encara hi resta, tot i no perdre el contacte amb el Principat.

Una gran persona d'una profunda essència.

En aquesta entrevista el podreu conèixer una mica més. Seguiu l'enllaç:

http://cadenaser.com/emisora/2015/05/19/radio_barcelona/1432029848_974141.html

  

El passat no importa!

Diu el Senyor: «Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no tornarà a pensar-hi mai més. (Isaïes 65)

On em cerques?

Oh servidor, on em cerques?

Si sóc al teu costat!

No em trobaràs ni a la mesquita, ni al temple,

ni a la Kaaba, ni al Kailash;

tampoc en els ritus, ni en les cerimònies,

ni en el Ioga, ni en la renunciació.

Si em cerques de debò, ben aviat em veuràs,

ben aviat, abans que passi un instant.

Oh, cercador, Déu és l'alè de tot allò que respira.

 

Kabir 



Teresa Forcades parlamentària?

Fa pocs dies la benedictina i mediàtica Teresa Forcades va manifestar que en el cas que es presentés a les eleccions i fos escollida parlamentària hauria de deixar de ser monja. A algunes persones, potser, els ha sorprès les seves declaracions. Concretament ha dit que descarta anar al Parlament "si això és incompatible amb ser monja. Si no ho és, no ho descartaria". 

Fa temps que volia dir quatre coses sobre aquesta qüestió, però em resistia a fer-ho tot esperant les diverses decisions que té a l'abast. Tot i així, la seva creixent aparició als mitjans de comunicació en la seva vessant política i pública m'empenyien a fer-ho, però ara que ella mateixa ha fet aquesta reflexió en públic, m'atreveixo a dir-ne quatre coses.

La qüestió és si hi ha coherència en el fet que una monja o un monjo d'un orde contemplatiu es dediqui a fer d'activista polític. El tema no és senzill, ni simple. La història ens ha mostrat diverses experiències de participació política de l'església com a institució en la vida política a occident. Només cal recordar la nostra pròpia història. Quants presidents de la Generalitat de Catalunya no han estat canonges, abats, etc? N'hem tingut desenes. Eren altres temps. Avui en dia ens xocaria bastant pensar remotament que un bisbe o un abat presidís la màxima institució catalana.

En el nostre entorn immediat, la participació de l'església en la vida política ens situa en uns temps en els quals la nostra memòria ens produeix certa repugnància. L'església al costat del poder i donant categoria de croada a l'aixecament militar del general Franco.

Per tant, la història ens ha farcit d'exemples de la implicació de tota la institució eclesial en la vida política i, sobretot, com un agent del poder. Per altra banda, tenim en el darrer terç del segle XX exemples de participació política de membres destacats de l'església en processos d'alliberament, ja sigui a centre i sud Amèrica, o bé al centre d'Europa. Els dos exemples citats són aparentment contradictoris, però en la seva arrel mantenen una unitat en una intenció d'alliberament d'uns règims despòtics i que menystenien els més elementals drets humans. L'església polonesa no era la de la teologia de l'alliberament, però hi estava unida en la lluita per l'alliberament.

Sense anar tan lluny, podem recordar la història més nostrada. Montserrat, Poblet, els caputxins de Sarrià, etc

Per tant, l'església, com a institució, no és, ni ha estat mai aliena a la participació política de les nacions. A vegades prop dels que sofreixen, altres prop dels que fan sofrir la gent. En conclusió, haurem d'acceptar que els cristians no són alienats socials. Viuen en aquest món, encara que la seva essència no sigui d'aquest món. Penso que és bo que sigui així. El que caldria és que tinguéssim clar al costat de qui hem d'estar si volem ser coherents.

Però en el cas que ens ocupa estem parlant d'una persona que va fer una opció lliure de ser monja al monestir de Sant Benet de Montserrat. Hi ha alguna coherència en el fet que algú que amb tota llibertat ha fet una opció com aquesta es dediqui al mateix temps a l'activisme polític? Aquesta pregunta se la fa la pròpia Teresa Forcades i també me la faig jo mateix. Sembla que ella ho té bastant clar quan parla del cas que es presentés a les eleccions. Jo me la faig ja per l'activitat que ella està duent a terme des de fa temps.
Durant molts anys els monjos i monges contemplatius han viscut aïllats del món en la seva clausura. Des del concili segon del Vaticà les coses han anat canviant. Però la pregunta segueix essent vàlida. La paraula monjo té diversos significats etimològics. Durant força temps s'ha posat èmfasi en el significat que fa referència a estar sol. D'un temps ençà ha guanyat força un altre significat que fa referència a la unitat. Monjo és aquell que és u amb Déu i amb la humanitat sencera i l'univers.
És compatible això amb la de ser líder d'un moviment o partit polític determinat?
No estic prejutjant la vàlua personal de la Teresa Forcades, ni el seu dret a la participació política. Tan sols em pregunto si l'opció de vida que ha triat és compatible amb el lideratge polític que ha assumit.
Sent franc, he de dir que em costa trobar el punt d'unió de les dues opcions. El cristià i la cristiana no es pot desentendre del seu compromís personal envers la societat, sobretot envers els marginats i els pobres. Però trobo que a aquell que vol ser u amb l'U, que ho abraça tot i tothom, ho té difícil per seguir veient i vivint en un món separat per ideologies, opcions polítiques, que veuen el món parcel·lat entre bons i dolents, rics i pobres, lliures i esclaus.
Crec amb tota sinceritat que la Teresa Forcades hauria de rumiar bé com transmet aquesta opció personal de vida amb la seva activitat política. Enteneu-me bé, dedicar-se al bé comú és quelcom de lloable. Que ningú pensi que tinc cap mena de fòbia envers ningú que es dediqui a això.
Tanmateix no crec que sigui aquesta la funció del monjo o la monja.
Som en el món, però no som del món. Confio que la Teresa Forcades tindrà la visió clara per poder trobar el camí que vol seguir. De cap manera pretenc donar-li cap lliçó, ja que la meva visió encara està enterbolida i no té la claredat que cerco en el silenci. Com li agrada a la Teresa acabar alguns dels seus escrits, PAU i BÉ.  

El Temple

Escriu Fèlix Martí: "El concepte de temple hindú no es pot comparar amb el de les esglésies cristianes. Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de l'Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtes que no solament faciliten la veneració dels déus, sinó també l'acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar i celebrar. (Extret de Déus desconeguts, de Fèlix Martí.

Penso que això devien ser els antics llocs de pelegrinatge cristians de l'antiguitat. I enllaça una mica amb el que proposava el professor Manuel Castells en l'acte inaugural del Congrés celebrat a Barcelona sobre la Pastoral a les grans ciutats, quan proposava obrir les nostres parròquies a la societat.

  

Solidaritat, i un pas més, caritat!

"Ciència i Caritat" de Pablo Picasso

Si el teu enemic té fam, dóna-li menjar.; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap, i el Senyor et recompensarà la teva obra. (Proverbis 25,21).

En els temps actuals de greu crisi econòmica i social han proliferat noves associacions i entitats que miren d'apaivagar el sofriment i la marginació d'un bon gruix de població que s'han sumat a la munió de pobres que la nostra societat ja tenia. Aquestes noves entitats s'han afegit a aquelles antigues institucions que des de fa molts anys donen servei als exclosos i marginats de tota la vida. Noves iniciatives i nous serveis que pocs anys enrere semblaven impossibles en una societat que es vanagloriava de la seva riquesa i de la seva fortalesa econòmica. Les institucions públiques s'han vist ultrapassades per l'allau de sol·licituds d'ajuda que la situació ha creat. No entraré ara en causes i responsabilitats que s'hagi arribat a on s'ha arribat. Avui en dia, la situació que vivim ens situa a tots, tots, en el risc d'exclusió social. Persones soles que han perdut la feina, la casa; famílies senceres sense els ingressos necessaris per seguir portant una vida digna per a elles i els seus fills. A les seves mancances materials s'hi afegeixen trastorns psicològics, inadaptació, etc.

Trobem entitats a tort i a dret que fan un servei inestimable i que supleixen la labor que les institucions públiques haurien de fer però han dedicat bona part dels seus recursos a salvar bancs o a rescatar empreses constructores i concessionàries d'autopistes, només per posar alguns exemples. Podríem ampliar-ho amb despesa militar, etc.

En general, trobem dos tipus d'entitats que fan aquesta feina dignificant de la condició humana. Per una banda, trobam entitats inspirades en principis humanitaris, solidaris, etc. Per altra banda, trobem entitats inspirades en els principis cristians. Alguns pensadors, han esmerçat temps a comparar i cercar diferències entre aquests dos principis que inciten a ajudar el desvalgut. Sobre la taula, hi trobem conceptes que algú ha volgut contraposar, com els de la solidaritat enfront de la caritat. En els temps moderns, la caritat té mala premsa. Sovint se l'ha associada a una manera de fer paternalista, allò que abans se'n deia beneficència. No són pocs els que donen a la solidaritat un valor superior a la caritat. Li donen un significat més digne per a la persona.

Jo discrepo d'aquesta opinió. En línies generals, diria que solidaritat i caritat tenen molts punts en comú, comparteixen finalitats, però divergeixen en algunes pràctiques. Sempre parlo de caritat en el sentit més evangèlic del mot. Caritat és amor.

Tant la solidaritat, com la caritat, cerquen trencar amb l'exclusió social i personal. Ambdues són inclusives. Tant l'una com l'altra s'inspiren en la justícia social, la que es deriva de tot ésser humà. Així, doncs, ambdós conceptes poden fer un llarg camí juntes. Però penso que la caritat va un pas més enllà. Hi ha un moment en el qual la solidaritat s'atura i la caritat segueix caminant. La justícia social no és ben bé igual al que en podríem dir justícia divina, justícia evangèlica. Mentre la justícia social és per a aquelles que als nostres ulls se la mereixen, la justícia evangèlica és per a tothom. Em sembla una diferència substancial. La primera obeeix a criteris estandaritzats, que acoten amb qui cal ser solidaris, mentre la segona és per a tothom, fins i tot per a aquells a qui la justícia social exclou. M'hi fa pensar el missatge evangèlic. Les primeres línies d'aquest escrit, la cita dels Proverbis, m'ho insinuen. Altres textos també.

El text de l'Evangeli d'avui, també m'ho insinua. És aquell d'aquella dona enganxada in fraganti. Havia comès adulteri. No ho podia negar. Les evidències eren massa fortes. La justícia humana tenia clar el càstig que es mereixia. Però Jesús, amb unes simples paraules, fa que els assedegats d'aplicar la llei deixin anar d'un en un la pedra reservada a l'adúltera. Però tenim altres exemples. Estimar als enemics, parar l'altra galta, deixar-se despullar pel qui només et vol prendre una peça de roba. Realment les demandes evangèliques són de difícil acceptació social i humana.

La solidaritat humana és d'un gran valor. Però determina a qui ha d'anar adreçada. Limita, posa requisits, permet negar-la amb paràmetres humans justos. Permet un “a tu no et toca, busca't la vida en un altre lloc”. La caritat evangèlica no. Siguem solidaris, sí, però, si ens hi atrevim, siguem caritatius, a risc que ens tractin de tòtils.

Nova quaresma

“¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els que han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el que va despullat. No els defugis que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. (Isaïes 58, 5-8^a)

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, ens deien ahir mentre ens imposaven unes grises cendres sobre els nostres caps. Entrem en una nova quaresma, és una nova oportunitat. Els cristians tenim una gran sort i aquesta no n'és cap altra que mai se'ns nega una nova oportunitat. Les tenim cada dia. Però en el calendari anual ens donem un període particular per aprofitar amb més intensitat l'oportunitat que se'ns dóna. Ens diem que ens cal convertir-nos, però potser no acabem d'entendre què significa aquest convit a convertir-nos.

Que vol dir convertir-se? El significat etimològic de la paraula ens pot ajudar a entendre-ho. El mot llatí ens diu que es tracta de “tornar”, “girar-se”. Tornar a on? Girar-se cap a on?

Intueixo que és un convit a fer un gir de 360 graus en dues fases de 180 graus cada una. Vivim en un món que ens aclapara amb informació i desinformació a tothora. Distraccions de tot tipus, lúdiques, tecnològiques. El primer gir l'hem de dirigir de fora cap a dins. Mirar-nos nosaltres mateixos en el nostre interior. No amb una intenció narcisista o egoista, sinó sense voler-ne treure profit. Simplement veure'ns com qui es mira en un mirall que ens radiografia. Quins són els nostres interessos, quines les nostres ocupacions, les nostres preocupacions, les nostres accions. En definitiva, conèixer el nostre interior, què ens anima a actuar i a comportar-nos d'una manera determinada. Però no ens podem quedar aquí. Aquest gir de 180 graus, fixant la nostra atenció en el nostre interior, no tindria massa sentit si no va acompanyat d'un nou gir de 180 graus que completi el gir complet.

Després de veure en el nostre interior i descobrir-hi el que hi descobrim, ens cal girar-nos de nou cap a l'exterior. Aquest gir complet sobre si mateix pot donar-nos el sentit i la pauta del nostre comportament. Ens pot convertir en persones renovellades. Si hem fet el gir complet, descobrirem coses que no ens satisfan del nostre interior i que tampoc ho fan de l'exterior que habitem. Sense posar-nos hi pedres al fetge, descobrirem que volem ser diferents. Potser haurem descobert que els nostres punts d'atenció s'han desequilibrat i volem fixar-los de nou per refer el nostre camí.

Entendrem llavors les paraules d'Isaïes que encapçalen aquestes ratlles i que ens conviden a ocupar-nos per fer un món millor i més just, allò que Jesús en va dir el Regne de Déu. Un món en el qual les escales de valors imperants trontollen i s'esfondren i en el qual em sento cridat a col·laborar per fer-lo realitat. Sabem que trobarem oposicions internes i externes però si no defallim, descobrirem que és un món possible, real, alegre, just i feliç, per damunt les dificultats, les penes, el dolor, el sofriment. 

I per començar a fer aquest gir amb serenor i tranquil·litat, la música ens hi pot ajudar, com aquest "Vater Unser" (Pare Nostre) de l'estonià Arvo Pärt que interpreta com un àngel en Lluís Travesset en un enregistrament de quan el petit tarragoní era escolà de Montserrat.

 

Ser, no figurar, ni imposar!

"Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia."

(Isaïes).

"Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós. En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit" (Pau als Corintis)

En aquest cinquè diumenge de durant l'any, les lectures de la Paraula ens comminen a ser llum i sal de la terra. Petites coses capaces d'amarar i donar gust a un menjar o il·luminar un espai. Se'ns demana això si de debò volem fer present el Regne de Déu a la terra. No se'ns demana de convertir-nos en lobis influents, grup de pressió, ni res semblant. Algunes esglésies semblen haver oblidat l'essència cristiana de la bona nova anunciada per Jesús. Alguns enyoren aquella església de segles passats, poderosa, que jutjava, regnava sobre immensos territoris i pugnava amb reis i emperadors. Algunes esglésies voldrien encara dictar normes i lleis per al conjunt de la societat i han oblidat que Jesús ens va enviar a ser presents en el món com petites llumeneres, com testimonis humils de l'amor de Déu que a través de la nostra vida podrà fer entendre tothom que amb amor podem albirar la felicitat del Regne; un amor que ens fa compartir el pa, comparrtir menjar amb els que no poden compartir-lo perquè no en tenen, vestir als que van nus.

Pau ens recorda com cal fer-ho, sense grans paraules, sense voler emular els poderosos de la terra, sinó amb la nostra fe afermada en Jesús i a la manera de la sal, composta de petits grans, però capaç de donar sabor al menjar, a la vida. Com llavors de mostassa. 

No ens calen lleis per fonamentar el nostre testimoni, ens cal, simplement, ser entre els nostres germans, testimonis del Regne de Déu, lluny del poder i sense ganes de disputar-lo. La nostra vida i la nostra fidelitat és la que pot convèncer que en Déu i l'amor hi ha la veritable font de la felicitat. El Regne de Déu no s'imposa com ho fan els regnes dels homes, sinó essent com la sal i la llum. 

Pregar per la unitat dels cristians?

Estem, com cada any, en la setmana d'oració per la unitat dels cristians. Demanem a Déu que posi fi a l'escàndol que suposa la divisió entre els cristians en diverses confessions. Portem anys pregant a Déu que hi faci més que nosaltres per tal posar fi a aquest escàndol. Particularment, em fa vergonya demanar a Déu que faci allò que nosaltres, tenint a les nostres mans la solució, no reeixim a dur a terme.

I si enlloc de pregar a Déu que hi faci més que nosaltres, fóssim nosaltres qui prenguéssim les regnes d'aquest assumpte per resoldre'l? Perquè els cristians no formem un sol cos? Per debats infructuosos doctrinals insalvables? Per què esperem que aquest procés es dugui a terme des de les jerarquies eclesiàstiques corresponents? Veig impossible i improbable que aquestes elits es posin d'acord per dur a terme aquesta unitat entre els creients.

El missatge i l'aportació dels cristians a la solidaritat humana no queda desautoritzat per l'escàndol de la divisió? Com podem pretendre fer sentir la nostra veu i fer-la creïble quan som incapaços de resoldre la qüestió de la nostra divisió? Tants anys d'ecumenisme infructuós, tan sols en petites dosis ha estat fructífer, posa en entredit la sinceritat de les nostres intencions. 

La superació d'aquest escàndol no l'aconseguirem mentre el deixem en mans de les nostres jerarquies corresponents. M'avergonyeix pregar a Déu per aquesta qüestió. M'agrada practicar aquesta unió més que parlar-ne. No tinc problemes per pregar conjuntament amb els meus germans cristians ortodoxos, anglicans, luterans. No tinc problemes per pregar amb els meus germans musulmans, budistes, sikhs o hindús. No tinc problemes per treballar colze a colze amb qualsevol persona en accions solidàries en bé de qualsevol persona, sense tenir cap necessitat de preguntar a la persona amb qui col·laboro quina és las seva confessió religiosa, ni de preguntar-li-ho a la persona envers la que dirigeixo la meva acció solidària, el meu amor. 

La divisió dels cristians és un escàndol pels cristians, però també ho és per tota la humanitat. La nostra divisió treu legitimitat al nostre missatge i a la nostra pròpia fe. Parlem massa, debatem massa, sovint sobre el sexe dels àngels.

La meva unió amb Déu, amb les meves febleses i els meus condicionants d'imperfecció, m'uneix a tota la humanitat, homes i dones de qualsevol creença i confessió. Prou discussions institucionals, prou debats doctrinals, dogmàtics. És més senzill, en Déu i en els germans hem de trobar la nostra unió. No escandalitzaré ni amoïnaré més a Déu com escandalitzem als homes amb aquesta qüestió.

Jo i TU

Pare,

sóc fill vostre i com a fill sé que no sóc fill únic.

Em sento estimat per tu, però em sento com un fill pròdig que malbarata el teu amor.

Poso el meu cor en els meus petits tresors. Uns tresors materials que em fan desgraciat.

Cerco la felicitat on no la puc trobar. La tinc tan a prop que no la sé veure.

Tinc l'essència de la vostra divinitat dins meu, però no paro de mirar enfora.

Ajuda'm a descobrir-te dintre meu perquè comprengui que ets a tot arreu.

En la natura, en totes les teves criatures, en l'ocell que no sembra ni sega, però vós alimenteu.

En els lliris del camp, que no treballen ni filen, però que tenen una bellesa que no sabem reproduir.

Obre el meu cor a través de la meva mirada.

Que et sàpiga descobrir en el pobre. Que en el pobre hi vegi la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el que plora. En ell a la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el qui té fam i en ell a la persona que no és altra que TU.

Que et sàpiga descobrir en el compassiu i en ell a TU que habites en ell.

Que et sàpiga descobrir en qui treballa per la pau, perquè TU li has donat pau al seu cor.

Que et sàpiga descobrir en el malalt, perquè ets en el seu cor, com ets en el meu.

Que et sàpiga descobrir en l'homosexual, una persona que estima i que TU no condemnes com nosaltres.

Que et sàpiga descobrir en la noia que avorta, incapaç de confiar en l'amor que és capaç de donar.

Que et sàpiga descobrir en el pres, que només ansia la llibertat i alliberar-se del seu crim.

Que et sàpiga descobrir en el ric, que no comprèn que és esclau de la seva riquesa i que roba la riquesa que pertocaria al pobre.

Que et sàpiga descobrir en l'injust, a qui no han ensenyat a estimar.

Ai Senyor, tots ells són jo i jo tots ells, i en ells i en jo no hi altre que TU.

Allibera'm del jutge que porto dins. Fes-me entendre que no necessitem qui ens condemni, sinó qui ens estimi.

Ajuda'm a perdonar-me a mi mateix per poder perdonar els altres, perquè tu ja ens has perdonat a tots.

Dóna'm l'alegria necessària per tal de veure't arreu, en tot i en tothom. L'alegria que farà real que TU ets en mi i jo en TU.

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (IV) CAP AL DESVETLLAMENT. Qui sóc Jo?

Segueixo la sèrie que vaig iniciar fa unes setmanes sobre la meditació. Hem parlat de com aprofitar els avantatges que ens donen els sentits corporals, la relaxació dels músculs del cos, de la respiració. Podem, ara, avançar una mica més. Sovint pensem que la paraula "jo" és simplement una persona singular pronominal. És evident que ho és, però no només és això. El budisme, per exemple, ens deixa molt clar el que no som. Sovint ens és més fàcil conèixer el que no som que no pas definir el que som. En l'hinduïsme trobem una figura com Ramana Maharshi (1879-1950) que convidava tothom a fer-se la pregunta "Qui sóc jo".

Sóc els meus pensaments? Sóc els meus desitjos? Els meus ...? Bé, no és el meu objectiu contestar aquestes preguntes per ningú. El que intento, sobretot, és convidar-vos a experimentar per vosaltres mateixos. 

Seguint els passos que he comentat en els apunts anteriors, conciència del cos, dels sentits, de la respiració, asseguts amb l'esquena dreta, ens podem fixar ara en el que podem anomenar el "cor espiritual". El terme cor l'utilitzem en el nostre llenguatge com a símil de centre; així diem, el cor d'una poma, referint-nos al nucli central de la poma. El cor de la ciutat, etc. És a dir, és el punt neuràlgic on batega l'energia necessària de tota activitat.

El cor físic de la persona sabem on el situem, al bell mig del nostre pit amb una tendència cap a l'esquerra. Intentarem no centrar-nos en el cor físic sinó al seu voltant. Algunes tradicions concentren la seva atenció en el cor físic de debò, altres al centre del pit i altres a l'altre cantó del cor físic, és a dir, a la dreta del pit. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció, si bé jo prefereixo no fer coincidir el cor físic i el cor espiritual.

Així, doncs, fets tots els passos anteriors ens concentrarem en el nostre cor espiritual. Ens assaltaran tot tipus de distraccions. No cal preocupar-nos. Cada vegada que això passi, retornem la nostra atenció al lloc del cor. Amb pràctica arribarem a un estat de silenci profund, al nostre Jo més autèntic que prendrà la forma del buit, un no-res. No és pas una empresa fàcil. La nostra ment és una font d'on brollen múltiples pensaments. Si amb l'atenció al cor espititual no avancem massa, podem fixar-nos en un sol pensament, així potser aconseguirem aturar la resta de pensaments. Si aconsegueixes fixar-te en un sol pensament, ja haràs fet un gran pas. Pot ser que més endavant, fins i tot, aquest únic pensament es dilueixi. L'objectiu de tot plegat és l'obertura d'aquest cor que tenim atenallat. Així com en els exercicis anteriors hem concentrat la nostra atenció en les sensacions del nostre cos i en la respiració, ara ho fem sobre el cor. No et rendeixis.  

Llençar la pedra o deixar-la caure?

S'acaba la quaresma. Ens acostem a Rams, la Passió i Pasqua. Aquest passat diumenge hem llegit una de les pàgines més plàstiques de l'Evangeli, si més no des del meu punt de vista. La imatge que ens evoca l'Evangeli de Joan la podríem veure avui reflectida, encara literalment, en alguns països. Però l'escena va més enllà de la seva literalitat. De tota manera, em costa creure com avui, com ahir, la nostra societat tracta i ha tractat les dones. Els homes que volen justificar-se en la llei de Moisès, el que volen realment és fer desaparèixer la prova del seu propi delicte, de la seva pròpia misèria. I carreguen sobre la part més feble al llarg de la història, la dona. No és estrany que les societats que han quedat impregnades i encallades en el context històric que ens explica el passatge de Joan, vegin amb tota normalitat que l'home pot cometre el mateix delicte que la dona sense que a ell se li reclami cap responsabilitat. Aquestes mateixes societats encobreixen el domini de l'home sobre la dona en tots els àmbits de la vida, fins a fer-ne un mer objecte del plaer, o una mercaderia sobre la qual fer-hi negoci familiar.  Sí, encara avui és possible veure una imatge semblant a la del relat evangèlic. La dona convertida en objecte i subjecte del nostre pecat. 

 

Però Jesús ens fa anar més enllà. El personatge central de l'escena sembla ser la dona adúltera, però em sembla que no és ben bé així. Jesús es dirigeix principalment als que envolten la dona, els posa en el centre. Ens situa al bell mig de l'escena amb ben poques paraules. Ens ve a dir que tots i cadascun de nosaltres fem prou mèrits per situar-nos enmig de la rotllana, amb els acusadors al nostre voltant demanant el nostre càstig. Ens agradaria que algú reclamés als nostres acusadors amb quin dret, amb quina superioritat, s'erigeixen en els nostres acusadors. Avergonyint els que duen les pedres a les mans converteix la pecadora.  Ni tan sols els diu el què han de fer, la resposta a la seva pregunta la tenen ells mateixos.

 

Mentre no ens convertim, mentre ens mantenim en el pecat, en la nostra feblesa, som incapaços de perdonar. Només quan estimem, només quan ens reconeixem en l'adúltera com un mirall de les nostres febleses, som capaços de perdonar. Estimar els altres com a si mateixos ens porta al perdó perquè coneixem la nostra natura febla. Estimar els altres com Déu ens estima esborra els nostres pecats i els dels altres. En el registre dels més vells hi ha tantes febleses acumulades que són els primers a deixar caure les pedres de les seves mans. Mentre nosaltres mantenim aquesta llarga llista en la nostra ment, Jesús fa temps que l'ha esborrat de la seva ment. Com podria Déu estimar-nos si tingués en compte el nostre registre personal? És pels nostres mèrits que som perdonats i salvats? No, és només per la gràcia que Déu oblida cadascuna de les entrades en el nostre registre personal. 

 

Jesús dibuixa a terra mentre tots esperen la seva resposta. Ell ja ha oblidat l'adulteri de la dona. Només la insistència de la multitud fa que s'aixequi i els respongui. De la mateixa manera com Déu ja ha oblidat l'adulteri de la dona, també ha oblidat el dels que la volen apedregar. No hauríem de fer nosaltres el mateix? Déu esborra els nostres pecats del seu registre no pas perquè seguim en el pecat, sinó perquè obrim el nostre registre i esborrem els dels altres. Perquè estimem i no condemnem. No una o set vegades, sinó setanta vegades set, que vol dir sempre. En l'Evangeli d'avui Jesús ens recorda que la Veritat ens farà lliures. I ser lliure és el contrari de ser esclau, lliure dels prejudicis, de tot allò que esclavitza la nostra ment, el nostre cor i la nostra vida. Com ens recorda Pau, el mal només es venç amb el bé.    

Prudentment esperançats

Aviat farà una setmana que el cardenal Bergoglio, - (jo ho pronuncio a la italiana, o sia, Bergollo, tenint en compte la seva ascendència, és a dir, com pronunciàvem el matemàtic Tartaglia, quan estudiàvem el seu triangle) -  va ser elegit com a nou papa Francesc, bisbe de Roma.

Des de llavors hem pogut sentir i llegir moltes anàlisis i valoracions sobre el paper que jugarà el papa Francesc en la història de l'església. Els uns el comparen amb Joan XXIII, altres posen èmfasi en altres detalls de la seva personalitat, alguns busquen polèmica sobre el seu paper durant la terrible dictadura argentina, quan era provincial dels jesuïtes al país austral. Tot són hipòtesis que crec que no tenen encara prou fonament. 

Una cosa que crec que és certa és que la seva elecció ha creat unes expectatives importants en el si de l'Església i a fora. La majoria de comentaris, en la meva opinió, són manifestació d'una gran esperança. Una esperança que molts cristians comparteixen en el sentit que l'Església necessita una renovació substancial. Una renovació que vagi en la direcció de recuperar els valors essencials de l'Església primitiva, de la comunitat cristiana, que no és altra que la de l'Evangeli. Quan eren respectats de tothom, vivien units i repartien els béns segons les necessitats de cadascú, com se'ns explica en els Actes dels Apòstols.

En el dia d'avui molts cristians voldríem que la nostra església no fos notícia pels escàndols que sovint apareixen en els mitjans de comunicació. Ens agradaria ser notícia pel nostre compromís amb els més pobres, que ens coneguin per l'immens amor que sabem compartir amb tothom, per les nostres pregàries i renunions sinceres per commemorar aquest amor, per la nostra actitud de perdó envers tothom, per la nostra vivència de les Benaurances. Totes aquestes esperances semblen posades en un home anomenat Jorge i que ha adoptat el nom de Francesc. 

 

Però l'església actual no és la mateixa de fa dos mil anys. Tenim unes estructures que hem anat creant al llarg dels segles que ens fan a tots una mica presoners. Estructures jeràrquiques, estructures jurídiques, estructures econòmiques, béns i patrimonis colossals, etc. Alguns ens voldríem desempellegar de tot aquest revestiment que hem anat construint i posem les nostres esperances en un sol home. No sé si és massa just carregar-li aquest mort. Sabem que tota estructura té una gran resistència a ser modificada i simplificada. En tenim mostres en tots els àmbits de la nostra vida, en organitzacions de tota mena. El papa Francesc, si té aquesta vocació de servei a l'Església i a la comunitat en general, trobarà grans resistències al seu voltant. Diria que l'empresa és tan gran que caldria una veritable revolució per dur-la a terme. El Concili Segon del Vaticà ho va intentar, però el mateix concili va topar amb aquestes resistències a les quals feia referència.

 

El papa Francesc, em fa l'efecte, està en una fase molt incipient dels seu papat. Jo en dic l'etapa dels signes. Des del primer dia ens n'ha mostrat uns quants i molta gent de bona fe els ha valorat positivament. Ara per ara, però, només són això, signes personals i individuals que neixen de la seva personalitat. Dues tasques l'esperen i totes dues són descomunals.  Pertanyen a l'etapa dels fets, de les concrecions.

 

La primera és la que fa referència a les estructures. Li caldrà molta força i vigor, com recomanava el papa emèrit Benet XVI, si vol reeixir. Jo diria que si confia en Déu i es deixa acompanyar per la comunitat podríem veure resultats positius. Si ho ha de fer sol, no se'n sortirà.

 

La segona tasca, no menys descomunal, és la de posar al dia l'ensenyament de l'Església. La doctrina social, econòmica, moral, ètica. Aquesta tasca també necessita una inspiració evangèlica. Cal separar el que hem anat afegint al llarg dels segles a l'ensenyament de Jesús i que sovint fa irreconeixible aquell ensenyament del que és realment l'esséncia del seu missatge i la seva bona nova d'esperança i llibertat. Cal separar, també, allò que és propi d'un context històric del que és essencialment bona nova. 

 

En fi. Avui dia de Sant Josep potser el papa Francesc ens farà cinc cèntims de la seva visió en la missa pontifical. Déu l'ajudi i li doni forces i tant de bo que ell també es deixi ajudar per la comunitat.

Francesc

Ja tenim nou bisbe de Roma. Francesc, vingut de l'Argentina, del nou món, jesuïta, fins ara arquebisbe de Buenos Aires. Els vaticanistes es deuen sentir tan frustrats com ho han d'estar els economistes a l'hora de vaticinar i anunciar situacions econòmiques crítiques. Els uns i els altres haurien de fer una cura d'humilitat. Són especialistes, ambdós, en analitzar el passat, però no gaire reeixits a l'hora de fer pronòstics. 

 

Un home va entrar al conclave com a cardenal i arquebisbe de Buenos Aires i n'ha sortit bisbe de Roma. Un home del qual comencem a llegir coses del seu passat. La seva infantesa, els seus inicis com a tècnic químic, els seus primers passos com a jesuïta, les responsabilitats que ha tingut dins l'orde, el seu nomenament com a bisbe primer i després arquebisbe i finalment cardenal Bergoglio. Comencem a sentir també anàlisis futures, algunes d'atrevides, altres furgant en l'home. Però com he dit, ens hem de prendre aquestes anàlisis amb prudència.  El que sí que crec que els cristians podem tenir és confiança i esperança. Res més que això.

Jorge Mario Bergoglio sembla ser un home al qual agraden els signes. Té el costum de rentar els peus de persones sofrents els dijous, de viatjar per la seva diòcesi en transport públic, rebutja altre tractament que no sigui pare Bergoglio. Són signes i com a tals ens diuen alguna cosa de la seva persona i de com entén el seu ministeri i de com entén el seu seguiment evangèlic.

 

Ve d'un país convuls. Un país que, com el nostre, ha patit les conseqüències d'un règim dictatorial. Aquell règim va portar sofriment a molts dels seus ciutadans, persecució i mort. Sembla que ell no va excel·lir per la defensa dels perseguits i represaliats. En podem trobar informacions periodístiques. No sembla que fos un home que es va adherir al nou règim, sinó més aviat es va mostrar potser massa indiferent. De tota manera, en un llibre titulat "Jesuïta" ell parla d'aquells anys. En aquells moments no va ser el profeta que tots hauríem volgut, però diu que va ajudar alguns empresonats i va amagar alguns perseguits. Però no fou suficient. La dictadura el va agafar en l'exercici de responsable de la província jesuítica d'Argentina. Se li retreu que va abandonar dos dels seus companys que van ser detinguts pel règim i empresonats durant molt de temps. Un d'ells confessa en un llibre que li ha costat molt de perdonar-lo, però que ho ha fet. El jesuïta Bergoglio no va ser allò que tots esperaríem d'un profeta cristià. Segur que si fou així, n'està ben arrepentit. Ell també és digne de ser perdonat. Però jo acostumo a atemperar les primeres impressions. Em pregunto què hauria fet jo en unes circumstàncies similars. Fent-me la pregunta a mi mateix em fa ser menys exigent. No tots tenim la valentia necessària a cada moment.

Em pregunto què passaria si als senyors cardenals se'ls hagués girat el cervell i m'haguessin escollit a mi com a bisbe de Roma. Que fàcil ho hauguessin tingut els periodistes per trobar facetes de la meva vida no gens exemplars. Situacions en les qual no he sabut estar a l'alçada. Ho tindrien molt fàcil. I com amb mi podrien trobar, ho van trobar fa molts segles també en la vida de Francesc d'Assís o Ignasi de Loiola, per posar algun exemple. Però tots tenim dret a una nova oportunitat. Bergoglio també.

He pogut sentir algunes paraules del Bergoglio arquebisbe. Gens amic de la pompositat i molt amic de ser com la seva gent. Capaç de fer sentir la seva veu davant els poderosos. El seu país va passar una crisi com la que ara vivim a nivell mundial. Estic convençut que es va adonar dels mals del capitalisme neoliberal i es va posar al costat que tocava. Bergoglio no és un progressista en els termes que nosaltres fem servir. No ha format part de la Teologia de l'Alliberament. Però crec que la seva experiència vital l'ha acostat a l'essència evangèlica. Dins la Companyia de Jesús no fou un Ellacuría, però com a bisbe va evolucionar, no sé si poc o molt, però crec que ho va fer. No fou un arquebisbe Romero, però cal recordar que el mateix Romero era molt temps abans del seu compromís un personatge tebi. 

Sigui com sigui, Bergoglio ha passat a la història. Hauríem pogut tenir un altra bisbe de Roma, però tenim a Francesc. Penso que té la capacitat d'obrir les finestres vaticanes. Més que res per tal que hi entri l'aire del món, la realitat més crua, i per tal que escampi una mica la ferum que s'ha encastat dins les seves parets. 

 

De Francesc, bisbe de Roma, només en coneixem unes breus paraules, uns petits gestos. Va sortir al balcó sense estola, ni musseta, la capelina vermellosa que porten els papes i que els cobreix les espatlles. Tots els papes que he congut fins ara les han utilitzat en la seva primera aparició al balcó de la basílica de Sant Pere. Ell va sortir només amb la túnica blanca que no era feta a mida i una creu pectoral no gaire cridanera. Incòmode mentre sonaven himnes sota el balcó. Senzill i obert en dirigir-se al poble de Roma. Es va presentar com el seu bisbe, un bisbe que ve dels confins de la terra. Que espera fer les seves funcions conjuntament amb el poble cristià, dones i homes. Que confia en ells per tal que Déu el beneeixi abans de beneir-los. En sabem el nom escollit per al seu ministeri. Francesc. Un nom que significa moltes coses dins l'Església. 

 

Fora d'això, no en coneixem res més. L'espera una tasca àrdua, molta solitud. Però em fa l'efecte que sabrà dur-la a terme en cooperació amb molta més gent. Com vaig dir, jo espero que ens ajudi a ser llum per al món i sal per a la terra. Estant en aquest món, però sense ser-ne. Benvingut, Francesc, germà.  

 

 

Ai senyor, ja els tenim tancats!

Ai Senyor, ja els tens tots tancats a la Capella Sixtina. Tot homes, quina diferència amb els teus primers seguidors que van rebre el vostre esperit un vespre en una habitació tancada mentre intentaven entendre la teva mort i la teva resurrecció. Entre ells hi havia una bona representació femenina quan van entendre el que havia passat. Ara són tot homes, no hi fa res, potser algun dia aconseguirem posar-hi remei. El que ara necessiten aquests homes és sentir la teva veu. Tant de bo tinguin l'orella del cor ben oberta.

Aquells primers deixebles tenien por perquè no havien entès encara el que els havies anat dient al llarg de tres anys. Els que ara són tancats a clau i forrellat entre les pintures de Miquel Àngel sembla que també tenen por. Si més no, ho sembla. Amagats de la vista del món. Podria ser que fos així per intentar estar més recollits i poder enllaçar millor amb tu o podria ser que fos perquè ningú sàpiga com tramen l'esdevenidor de la teva església, potser amb vergonya que no se sàpiga que els criteris que utilitzen són massa humans. Espero que no, que facis un bon terrabastall que els sotregui l'esperit. 

Ells s'han erigit en cardenals electors. Ja que és així, que facin una bona feina amb el teu ajut. Que escullin un pastor, un bon pastor. Un bisbe de Roma que sigui bisbe entre bisbes. Un cristià que sigui cristià entre cristians. Un servidor més més que un príncep. Les robes que duen semblen més pròpies de la reialesa que no pas de pobres pecadors. Tant de bo tot això ho sacsegis tu amb ell. Que no sigui ni conservador, ni progressista, moderat o radical. Que sigui, Senyor, un fidel servidor teu i de tota la humanitat i que la seva paraula i el seu gest sigui el més semblant al teu ensenyament, molt evangèlic. 

Que sigui pobre entre els pobres, que no tingui por d'enfrontar-se a les estructures vaticanes que fan més mal que bé. Que sigui llum pel món i sal per la terra. Que tingui una mà estesa per perdonar i no un puny tancat per castigar. Que sigui ferm i i valent per vèncer les resistències que trobarà al seu voltant. Que busqui la unitat dels cristians i el respecte envers les altres religions i els que no diuen que no en tenen cap. Que sàpiga reconèixer la bondat dels avenços científics i sigui inflexible en el mal ús d'aquests avenços. Que sàpiga veure la bellesa d'aquest món i que sigui un signe de pau per a tothom. En fi, només voldria que els ajudessis a trobar un home bo i valent. Confio en tu.

Fe i evangeli

Avui he pogut assistir a una xerrada que oferia en Màxim Muñoz a Valls. En Màxim és un antic company d'estudis i actualment és provincial del Claretians de Catalunya, president de la Unió de Religiosos, doctor en teologia i moltes altres coses. La seva conferència s'englobava en l'Any de la Fe. Ha parlat d'externalitat, interioritat, religiositat, espiritualitat. Ha descrit la situació actual de crisi en el qual hi ha una necessitat d'espiritualitat en les persones i de com el cristianisme hauria de poder saciar aquesta necessitat, sense que les persones l'hagin d'anar a buscar en altres fonts més llunyanes i estranyes. M'ha agradat molt que centrés la seva exposició en l'Evangeli i en Jesús. En què creia Jesús, com ho creia i com ho posava en pràctica. Ha fet múltiples referències a l'Evangeli com a fonament de la nostra fe. Ha definit alguns cristians com a ateus pràctics.

Tot plegat m'ha suscitat unes breus reflexions que tot seguit exposo.

Hi ha un cristianisme avui dia que basa la seva fe en les pràctiques externes de religiositat. La pràctica dels sagraments i una religiositat popular com a base de la fe. Sense fer una crítica d'aquest tipus de religiositat, sí que voldria aprofundir una mica en això. Avui moltes persones participen més o menys regularment en l'eucaristia dominical, en la recepció dels sagraments, participació en processors, etc. Essent aquestes manifestacions testimoni de la nostra fe, no crec que siguin les més importants. Estem sotmesos a una certa perversió del llenguatge. Ja vaig parlar fa uns mesos del que jo entenia per "practicants", però reiteraré el que vaig recordar llavors. Hem acceptat que la paraula practicants designi aquells que fan una pràctica externa de la seva religiositat en aquestes mostres externes. D'allò que són signes o símbols, és a dir, sagraments, n'hem fet el que ens defineix com a cristians. No és estrany, doncs, que havent posat èmfasi en aquest tipus de religiositat, molts cristians es vegin decebuts. Passem a ser ateus pràctics, utilitzant un concepte que en Màxim ha exposat. 

Per altra banda, els cristianisme corre el perill de no emplenar aquesta necessitat d'espiritualitat a la qual hem fet referència. La religiositat de l'església sembla basar-se més en prohibicions i obligacions més que no pas en el seguiment de Jesucrist i el seu Evangeli, no com a un revolucionari o com un guia espiritual, sinó com a humanització de Déu, la seva encarnació. La moral i l'ètica semblen el pilar de la nostra fe. Sovint aquestes normes o aquestes preses de decisió que afecten la vida de les persones i les col·lectivitats semblen entrar en contradicció amb l'Evangeli i els ensenyaments de Crist. 

Deia el filòsof Terricabras que, en la seva opinió, el missatge més genuí del cristianisme és que parla d'un amor no reaccionari, és a dir, que no és una reacció a l'amor que rebem dels altres, sinó que és un amor que es dóna, ens dóna, fins i tot a aquells dels quals no rebem precisament amor, sinó odi, indiferència, opressió. Si realment aquesta fos la nostra guia de vida en permanent presència de Déu, tothom coneixeria realment la nostra fe. Un amor pacient, gratuït, capaç de parlar amb qualsevol i donar-se sense esperar-ne rebre res a canvi. Aquesta és la veritable raó de la nostra fe. Posem la nostra confiança raonada en Déu tot estimant els altres com si fossin el mateix Jesucrist, siguin pobres o rics, blancs o negres, cristians o creients d'altres religions o ateus. Per actuar i viure així ens cal un contacte personal i permanent amb Déu, en el silenci, en la meditació, estant sols o en comunitat. Necesitem aquests dos aspectes. Solitud per refermar la nostra fe individual i participació comunitària per a celebrar-la. 

Celebro, doncs, haver retrobat en Màxim després de tants anys i haver-lo retrobat tan afermat en la fe evangèlica.      

El silenci de Déu

Ahir es van iniciar el cicle de les conferències familiars que de fa anys organitza la parròquia de Sant Joan de Valls dins el temps de quaresma. La primera conferència va anar a càrrec d'Armand Puig, sacerdot i teòleg de la Selva del Camp, rector de la basílica dels Sant Just i Pastor de Barcelona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, entre altres responsabilitats. D'ell he llegit el llibre Jesús, un perfil biogràfic, Evangelis apòcrifs, i també el Nou Testament interconfessional que ell va coordinar. La conferència d'ahir consistia en una presentació de L'Atri dels Gentils,  una iniciativa del papa Benet XVI que va concretar el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Consell Pontifici per a la Cultura.

No pretenc explicar la xerrada del Dr Puig, qui vulgui més informació sobre l'Atri dels Gentils pot consultar la pàgina web on s'explica aquesta iniciativa. http://www.atridelsgentils.net/ 

El que em porta a fer aquest escrit és una reflexió sobre una qüestió que va aparèixer durant la conversa posterior entre el Dr Puig i els assistents a l'acte. El silenci de Déu en els moments actuals. 

Molts autors han escrit sobre aquesta qüestió, entre altres Simone Weil. Sovint es parla del silenci o l'absència de Déu en períodes durs de la història de la humanitat, com les guerres, la barbàrie del nazisme, els genocidis, els desastres de la fam, etc. Sobre aquest silenci és sobre el que vull escriure quatre ratlles. 

Personalment penso que Déu no ha estat mai absent, ni callat davant els fets històrics de la humanitat, ni davant les crisis que aquesta viu o ha viscut. Més aviat crec que aquest silenci no és degut a que Déu hagi emmudit, sinó més aviat al fet que nosaltres hem perdut la nostra capacitat per sentir-li la veu. És com si ens haguéssim tornat sords. No només ens passa a nosaltres, sinó que grans místics han experimentat també aquest fenomen. Aquests han associat, sovint, aquest silenci a una gran foscor de l'esperit o de l'ànima. 

Crec que Déu, contràriament al que pensem, s'està quedant afònic de tant cridar sense que nosaltres el sentim. Si ens fixem en els llibres sagrats, en els relats bíblics, observarem que Déu rarament utilitza altaveus per fer sentir la seva veu. Més aviat busca vehicles, intermediaris, per fer serntir la seva veu. Acostuma a parlar al cor dels homes o de les dones. En la Bíblia utilitza àngels personificats o presentats en somnis, s'expressa a través dels profetes i altres vegades a través dels fenòmens de la natura. Un núvol, un esbarzer ardent, el vent, àngels que van de pas, profetes que clamen al poble, heroïnes com Judit, etc. Déu, doncs, parla a través de les seves criatures, dones, homes, natura.

Algú pot afirmar que no tenim veus profètiques que fan sentir la veu de Déu? Que ens recorden com maltractem el planeta, com menyspreem les persones, com condemnem mitja humanitat a passar gana, com malgastem l'aigua, com enlairem els rics i humiliem els pobres, com fem de la injustícia social i econòmica la norma de vida de les nostres societats, com assassinem els nostres semblants en guerres que declarem en nom de déu o per interessos econòmics, com menyspreem la dona que reclama el seu lloc en el món i en la pròpia església? Algú pot afirmar que el nostre planeta no s'exclama sobre l'abús al qual el sotmetem? Com enverinem les seves aigües en nom del progrés, com n'explotem els recursos naturals abusivament? Algú pot afirmar que Déu no parla a través de tots aquests vehicles? Fins i tot, mitjançant la veu dels pobles que reclamen la seva dignitat com a tals?

Definitivament, Déu no està en silenci. Parla com sempre ha parlat. Ens parla directament al nostre cor, si el nostre cor està obert a la seva veu. Parla a través dels nostres germans i germanes. Parla a través del nostre planeta. Només ens cal tenir l'orella ben oberta per sentir-lo.  

Poder terrenal o guiatge espiritual

Benet XVI ha situat l'església catòlica en una cruïlla històrica, com històrica és la seva renúncia. No és la primera renúncia, però les suposades motivacions que l'han dut a prendre aquesta decisió la fan històrica. No sóc endeví, però em fa la impressió que serà una oportunitat perduda. Sembla estrany o sorprenent que el cardenal Ratzinger, després d'anys de dedicació a la Cúria Vaticana com a vigilant de la doctrina oficial de l'església, s'hagi vist superat per aquest entorn que tan bé coneix. Quan hom s'ha passat anys i panys buscant els llops a l'exterior, resulta xocant descobrir que els llops són a l'interior. 

Sigui com sigui, Benet XVI ha decidit donar una oportunitat a l'església. Podríem fer una anàlisi detallada dels problemes interns de l'església, però prefereixo fer una mirada global perquè em sembla més substancial que no pas l'anàlisi detallat dels greus problemes que han dut la institució a una situació de crisi històrica. Hi ha veus que reclamen una nova posada al dia de l'església, encara que em temo que fan la crida sense massa esperança. Alguns parlen de la necessitat d'un nou concili. Crec que la necessitat existeix, però no sé si la voluntat de molts cristians serà suficient. 

Més enllà de la necessitat d'escollir un nou bisbe de Roma, l'església necessita escollir entre ser un poder terrenal o una guia espiritual. Particularment penso que només la segona opció pot donar nova vida a l'església i li pot retornar el missatge original del cristianisme. Ser una guia espiritual en un món necessitat d'orientació és una prioritat. Hans Kung situa en el segle XI la deriva de l'església cap al poder terrenal. L'entronització del bisbe de Roma com a monarca absolut dins la institució i en connivència amb els poders d'aquest món. A partir d'aquesta opció l'església esdevé una institució com tantes altres, regida per un poder absolutista, lluny del sentit de comunitat, que es materialitza en tot un seguit de prohibicions envers el ministeri sacerdotal, vetant la dona en els ministeris sacerdotals i episcopals, vetant a la comunitat en l'elecció dels seus pastors, i compartitnt les misèries d'aquest món introduint la corrupció i la disbauxa en el que ha esdevingut una piràmide jerarquitzada. L'època actual de l'església no desmereix els moments més pletòrics de l'època dels Borja, amb les seves intrigues de poder i les disbauxes sexuals que des del Vaticà irradien tot el món.

L'elecció d'un nou bisbe de Roma és en mans dels anomenats prínceps de l'església, cardenals nomenats per remenar les cireres dins la institució. La tria la faran, de ben segur, entre ells. Seria tota una revolució que escollissin algú que no estigués a la capella sixtina durant el conclave. Això redueix les esperances de molts cristians, tot i que cal deixar una escletxa a l'acció de l'esperit, però l'escletxa és molt petita i fa molt difícil que l'esperit s'esmunyi dins la reunió dels cardenals. 

Recordo el funeral de Joan Pau II. El fèretre situat a la plaça de Sant Pere i els evangelis damunt la caixa. El vent feia voleiar les pàgines de saviesa que hi podem trobar en el seu interior, però semblava una imatge de la desorientació de la mateixa església, el llibre s'obria i es tancava empès per la força del vent, com si no sabés com fixar-se en un text concret que pogués inspirar la mateixa església. Paraula i vida que la comunitat necessita. L'una sense l'altra és estèril. Els cristians podem ser llum en el nostre món, reflex de Crist, però necessitem un canvi radical que ens retorni als orígens. Necessitem tornar al costat dels pobres, dels presos, dels malalts, dels proscrits, dels marginats. Necessitem autoritat i no poder. Ser al món sense ser del món. Tan de bo no desaprofiem l'oportunitat.